Una realitat esvaïda

Tots hem fet, en algun moment de la nostra vida, alguna provatura amb el joc dels escacs. Es diu que es tracta d’un dels més antics i dels que millor posa a prova les habilitats intel·lectuals dels seus jugadors. Com un combat entre dos adversaris, que s’enfronten separats per un tauler amb caselles blanques i negres, i només peces de fusta (que és com haurien de ser) com a víctimes propiciatòries. Múltiples variants han anat estudiant-se al llarg de la història. I apassionats no hi manquen, en una època en què el fet analògic queda com a recurs gairebé obsolet. Tant de bo que les guerres actuals pogueren resoldre’s al davant d’una senzilla partida d’escacs. Fins i tot jo duria aquesta proposta a qualsevol disputa, internacional, nacional, local… Imagineu a Trump jugant una partida d’escacs amb Ursula von der Leyen per veure qui acabaria posant els aranzels a qui? O una partida per decidir si s’apuja el lloguer, si cal canviar un carrer de sentit…? Les possibilitats que se’ns obrin serien formidables i qui sap si posaríem de moda, després de tants segles, un joc que combina estratègia i habilitat, a part de memòria i capacitat d’anticipació o d’improvisació…

Si analitzem les vegades que aquest joc ha passat a les arts, o a la gran pantalla, no acabaríem en un article com aquest. Un dels darrers films que vaig veure era The Royal Game, basat en el llibre de Stefan Zweig: Novel·la d’escacs. En ella, una persona que es dedicava a la banca era retingut per la força, a Àustria, per les tropes nazis, amb la voluntat de trencar la seua negativa a donar les claus on la noblesa austríaca guardava les seues considerables fortunes (supose que atresorades durant l’imperi austrobúlgar). Aquest personatge, dut per una fidelitat a prova de bombes, resisteix la tortura psicològica a què el sotmeten els oficials alemanys amb un xicotet manual d’escacs que és capaç de sostraure. Al final, amb la vida trencada i sol, sabent-se vencedor a l’assetjament de l’enemic, parteix cap a terres americanes. Aquesta forma d’escapar de la realitat, de les tortures, de la vulgaritat d’un moment que ens tenalla i ens envaeix, el podríem considerar com a sublim. També hi ha altres escenes on els escacs tenen la seua aparició, com en una de les famoses entregues de Harry Potter, amb els personatges enfrontant-se a una partida que podia ser-los mortal. I així, tantes i tantes altres escenes que podríem recordar.

Amb tot, pensar en els escacs, en aquest intent de defugir la realitat, m’ha conduït a pensar en Matrix: com, en una societat distòpica, els humans havíem esdevingut una espècie de piles d’energia per carregar els fabulosos mecanismes de les màquines que ens esclavitzaven. El mateix que la societat ha fet amb les espècies inferiors durant mil·lennis, sota l’argument de domesticar-los (o donar-los la fe vertadera, si eren humans). Us imagineu què podria haver estat de la lluita per l’alliberament si les màquines hagueren hagut de superar la prova d’una partida d’escacs? És cert que fa anys que les màquines ens van arribar a guanyar també en aquesta faceta del joc i el repte humans… Però hauria estat bé saber si els haguérem pogut guanyar en aquest món de ficció, on les jerarquies i les limitacions (d’espai, de moviments…) determina, al remat, el guanyador. On una peça capturada pot esdevindre un regal enverinat. És clar que ara, que amb la IA sembla que la informàtica s’aproxima a l’essència que ens defineix com a humans, qui sap si també ella ens acabaria superant en això. No seria sorprenent una IA que s’acabara deixant guanyar, per haver esdevingut massa humana? Mentrestant, sempre ens quedarà París, el darrer viatge cap a Amèrica, o una bona lectura on refugiar-nos de la distopia que ha esdevingut el nostre dia a dia. Malauradament…