Una resposta electoral d’emergència

Reunió de l’extrema dreta europea a Milà, maig de 2019.

Fotografia de Migel Medina AFP

Ens trobem en la recta final del període electoral de 2019. Pel que fa al País Valencià i a Catalunya queden per fer les eleccions municipals i les europees, a les Illes, a més, han de votar pel Parlament Balear.

A nivell espanyol sembla resolta la substitució dels populars,  un partit farcit de corrupció,  per una coalició d’esquerres. Amb la novetat de l’entrada perillosa al Congrés de l’extrema dreta, després d’haver entrat ja al Parlament d’Andalusia on s’ha format un govern de recolzament tripartit escorat a la dreta amb clara incidència de l’ultra dreta. Les Corts Valencianes amb majoria d’una coalició d’esquerra compta també amb la irrupció de l’extrema dreta encara marginal.

Al Parlament de Catalunya continua la majoria per la ruptura unilateral  de l’Estat amb una barreja de forces amb tints xenòfobs, una qualificació errònia de les característiques polítiques de l’Estat i una Esquerra Republicana que fluctua entre un ”bonisme pseudocristià” i un pacifisme sobre el paper, però no sobre la societat, incapaç de distingir la diferència  entre plantejaments socials d’esquerra i els de la dreta corrupta, inclosa la catalana.

A  la resta de les comunitats autònomes de règim general com al conjunt de municipis de l’Estat, no està resolt encara si predominaran coalicions d’esquerra o tripartits de dreta, inclosa la ultradreta. Les eleccions del 26 de maig són la clau, dels resultats dependrà una certa regeneració o un clar retrocés que recorda massa els plantejaments dels temps de la dictadura del segle XX.

 

Les eleccions al Parlament Europeu es presenten també amb una disjuntiva dramàtica com no havíem tingut mai. Disjuntiva que recorda perfectament la de les eleccions espanyoles suara comentades.  Per primera vegada sembla possible trencar el binomi bipartidista precedent entre socialistes i conservadors amb la irrupció com, ací, de l’extrema dreta populista que recorda en part els plantejaments de les dictadures feixistes del segle passat. La socialdemocràcia es veu obligada a reinventarse. També en el Parlament Europeu es planteja una coalició capaç d’incloure  forces d’esquerra, liberals, els verds i els partits d’esquerra nacionalista  no xenòfoba. Depèn dels resultats electorals i de la capacitat de col·ligar-se. Ara més que mai és necessari completar i modificar  la Unió Europea

Els processos electorals que hem vist es donen en un món global presidit pel populisme reaccionari dels EUA.

L’administració republicana i la presidència de Trump estan en la línia dels partits populistes i ultres europeus, els quals propicien i ajuden amb una aparentment estranya  connivència i participació del populisme ultra de la Rússia de Putin. No sembla que anem cap a un xoc de civilitzacions sinó cap a una confrontació dels interessos nacionalistes dels nuclis estatals tradicionals de la guerra freda, cadascú defensant les seues àrees d’influència amb la inclusió de la Xina i de la Unió Europea, que es veu obligada a refundarse reforçant la democràcia, la protecció social, la protecció ambiental, la pròpia defensa i la influència exterior.

Dins d’aquest  esquema polític en què ens movem cal entendre els processos electorals  espanyols i europeus del 2019.

Mai no havia estat tan necessari participar i frenar el populisme irracional, xenòfob i reaccionari, anar a votar és una obligació per nosaltres i per les generacions que vindran darrere.