Tens 0 productes a la teua cistella
La societat valenciana ja no és la que era
En els darrers setanta-cinc anys, el País Valencià ha experimentat una transformació profundíssima. Podem fer-nos una idea de com d’intens ha sigut aquest canvi, considerant dos fenòmens: hem deixat de ser un país agrari i hem doblat la població.
Per descomptat, hi ha hagut altres transformacions importants, bastant semblants a les experimentades pels països del nostre voltant: la implantació de la democràcia i l’estat del benestar (insuficients, però innegables), la incorporació de les dones al mercat laboral i a la vida pública (encara desigual), l’ampliació de l’educació universitària (sense eliminar, del tot, les desigualtats), la societat de consum i la distracció, la digitalització i un llarg etcètera.
Així, d’una banda, fins a la dècada dels cinquanta del segle passat, la majoria de la població activa es dedicava a la terra (o, en menor mesura, a unes altres activitats del sector primari com la ramaderia o la pesca). Encara en la dècada dels cinquanta del segle XX, quasi el cinquanta per cent de la població activa treballava en el sector primari. Es podria dir que érem, com des del segle XIII (tot i que amb modificacions importants), un país de llauradors. Hui, com és palés, l’ocupació agrícola i ramadera és (en el sentit estadístic) marginal, la producció està mecanitzada i es distribueix pels mercats internacionals. En el decurs d’algunes dècades, aquest ha esdevingut un país de serveis. La valenciana ha passat d’una societat agrària a una clarament terciaritzada.
Una altra de les profundes transformacions esmentades ha estat la demogràfica. Potser la dada que millor pot il·lustrar-ho és que, en números redons, el País Valencià tenia dos milions i mig de persones a primeries de la dècada dels seixanta del segle passat, i en la primera dècada del segle XXI se n’abastà els cinc milions, una població semblant a la de Dinamarca, Finlàndia o Eslovàquia. Si fa no fa, hui hi ha el doble de valencians que fa només dos o tres generacions. I tot i que hi hagué als seixanta i als setanta un baby boom i una reducció de la mortalitat, la natalitat i la longevitat dels valencians oriünds no expliquen ni de lluny aquest creixement. Números també redons: dels cinc milions de valencians, aproximadament un 35 % són nous valencians. Més d’un de cada tres.
Tot seguit, atendrem les principals característiques sociodemogràfiques i farem un repàs a la distribució pel territori, a l’estructuració per edats i a la composició de la població des de la perspectiva de l’origen. Després, hi tractarem altres aspectes com el model de producció, l’estructura social i cultural i les seues fractures, amb la finalitat de mostrar algunes tendències i inèrcies de la societat valenciana.
Tothom a la costa
Tot i l’intens creixement demogràfic que hem esmentat, paradoxalment hi ha despoblament a l’interior del país. Com és possible? Doncs perquè s’han concentrat els recursos i els serveis en el litoral i perquè l’agricultura ho té molt més difícil amb la globalització. Fins i tot aquest procés es pot veure en municipis interiors de comarques costaneres. Per exemple, la Vall de Gallinera, a la Marina Alta, comptava amb quasi dos mil habitants a principis del segle XX. Hui escassament superen els sis-cents cinquanta empadronats (en són molts menys en el dia a dia, però). Cal fixar-se que la dècada dels setanta, quan es reclamava l’autogovern, superava el miler de persones. Durant el període de l’autonomia, però, aquest municipi ha perdut més d’un 30 % de la població. Alguns, malgrat la bellesa del paisatge i, en casos com l’atenció primària, millors serveis, se’n van, siga per a sempre, siga per a retornar, ja que conserven casa, en vacances o esporàdicament (habitants pendulars). Alguns d’aquests donen respostes típiques del desenvolupisme: «A Oliva, tinc un supermercat a tocar de casa». Uns altres donen respostes més profundes: «No hi ha a penes treballs ni habitatges de lloguer».
Així, mentre que en 2022 la densitat mitjana del País Valencià ascendia a 219,3 hab./km2 i a l’Horta Nord s’abastava els 1.751 hab./km2, en deu comarques valencianes no superaven els 40 hab./km2: el Racó d’Ademús 5,91; l’Alt Millars 5,97; els Ports 6,66; l’Alt Maestrat 7,45; la Vall de Cofrents 8,40; els Serrans 11,41; la Canal de Navarrés 22,03; la Plana d’Utiel-Requena 21,81; l’Alt Palància 25,48 i l’Alcalatén 35,55.
Tot i que aquestes deu comarques representen el 39,54 % del territori, no hi viu tan sols el 2 % del total de la població (dades en IVE). De fet, com afirmaven Joaquín Azagra i Joan Romero al llibre País complex, a penes el 10 % de la població ocupa quasi la meitat del territori i quasi el 70 % viuen en la sisena part del territori. Al volum Desde la margen izquierda afegien que, dels 541 municipis valencians, 64 concentraven el 72,4 % del total de la població. Aquesta fractura és creixent: mentre en 2022 l’increment demogràfic del país era del 17,83 i al Camp de Túria, comarca del rerepaís (hinterland) de la ciutat de València, del 61,91, al Racó d’Ademús el decreixement era del 22,21 i a l’Alt Maestrat del 17,85.
Existeix, doncs, una dualitat poblacional innegable, que acreix, entre la costa i bona part de l’interior, que no ha estat corregida amb les polítiques públiques. De fet, la població de l’interior, a més a més, és més longeva (mentre que l’índex d’envelliment general del país de 2022 era de 133,23, a l’Alt Millars abastava el 433,78) i presenta molts problemes típics de les zones despoblades: escassesa d’oportunitats laborals per als joves, dificultats de transport públic, dèficits d’oferta cultural, carències de determinats serveis sanitaris, educatius i culturals, etc. Aquesta fractura territorial és dramàtica i calen polítiques públiques per a redreçar-la. El país és divers i plural, també territorialment.
Maduració demogràfica en una societat d’edats
Una mica més d’un milió de persones residents al País Valencià, és a dir, un percentatge lleugerament superior al 20 %, correspon a persones de 65 o més anys. Aquesta proporció continuarà creixent en les pròximes dècades, a conseqüència de la pronunciada reducció de la natalitat i malgrat l’increment de la població migrant, que rejoveneix l’estructura demogràfica.
Sol dir-se que una població amb percentatges de població major de 65 anys que se situen entre el 20 % i el 30 % és una població envellida. Però les poblacions no envelleixen; en tot cas maduren pel desplegament de les potencialitats de la longevitat humana; les persones aconsegueixen vides extenses, una cosa inèdita en la història de l’espècie humana, perquè s’han millorat les condicions de vida: alimentoses, higièniques, sanitàries, entre altres. Per això, aquest fenomen té una dimensió molt positiva: vivim més anys i en millors condicions que les generacions precedents.
Hi ha una altra dimensió d’aquest que, per contra, mereix una valoració ben diferent: creix el nombre d’anys i el nombre de persones amb discapacitat i dependència al final de la vida. La transformació de les estructures familiars i la reducció del nombre de fills generen escassetat de recursos humans per a la cura en un context en què la presència de l’estat del benestar a penes ha començat a actuar fa uns pocs anys i ho fa de manera molt insuficient, per no parlar de la reduïda quantitat i qualitat de les residències per a persones majors. Un model obsolet abans, fins i tot, del seu desenvolupament.
Aquest canvi en l’estructura demogràfica està produint el que podem denominar una societat d’edats, perquè l’edat es converteix no solament en un criteri d’organització social i distribució de les tasques al llarg de la vida, sinó perquè també genera segregació i estereotips edatistes. De fet, no deixa de ser significatiu que, quan en les enquestes del CIS es pregunta pels criteris que produeixen identificació entre les persones, un dels més rellevants siga l’edat. Més que la classe social i més que qualsevol altre criteri.
En aquesta societat demogràficament madura es faran molt paleses problemàtiques com la sostenibilitat del sistema de pensions, la distribució irracional de les etapes de la vida en relació amb la formació i el treball, les noves formes de vida que estan assajant les persones d’edat avançada, la relació entre autonomia personal, atenció a la dependència i cures i, sobretot, l’elecció de les formes de morir, que l’actual legislació no ha resolt satisfactòriament, i crea molt de sofriment innecessari.
Un país de persones migrants
D’altra banda, la nostra societat no solament és plural en els estils i modes de vida, com succeeix en totes les societats modernes i democràtiques, sinó que també és diversa culturalment ateses les procedències de les persones i les seues cultures de referència. La taxa d’immigració procedent de l’estranger en 2023 se situa en un 35,5 %, i és 9 punts percentuals superior a l’espanyola.
Bàsicament, en època contemporània, hi ha hagut dues grans onades de migrants al País Valencià: espanyols (castellanomanxecs i andalusos fonamentalment, però també aragonesos, murcians i d’altres indrets) en les dècades dels seixanta, setanta i huitanta; i no espanyols a finals de segle i principis de la nova centúria. Entre aquests darrers, d’una banda, europeus occidentals amb rendes mitjanes i mitjanes-altes i, en general, propietaris; i, d’una altra, un gruix de migrants de naturalesa econòmica però també, en molta menor mesura, política (refugiats), sobretot però no només del Magrib i d’Amèrica Llatina.
Aquests migrants són els que més difícil ho tenen, ja que no disposen ni tan sols de drets polítics. Un dels gran reptes de futur, doncs, és la igualtat jurídica de tots els habitants del País Valencià, malgrat les lleis estatals que exclouen els no espanyols d’aquesta consideració. Hauríem de qüestionar-nos si totes les persones que habiten entre nosaltres tenen dret (si volen) a ser considerats valencians, igualment valencians que els oriünds. Al cap i a la fi, aquesta ha sigut una terra històricament de migrants (en totes dues direccions, ja que no pocs valencians també migraren en determinats períodes a buscar oportunitats fora del país, o simplement per salvar la vida).
De fet, aquesta nova pluralitat, social i cultural, ben articulada, és una oportunitat per a la majoria i, en concret, de creixement econòmic i social. Entre d’altres, la migració ha rejovenit el país, ha incrementat el consum interior i l’ha omplit d’iniciatives econòmiques i, també, culturals. Aquests nous valencians, lluny de ser un problema, són una oportunitat.
Quin model productiu?
Hem parlat d’algunes característiques de la població valenciana. Tanmateix, a què es dediquen valencians i valencianes, ara per ara, per a guanyar-se la vida i crear riquesa? Si se’ns permet la caricatura, s’ha apostat per un país de cambrers i d’obrers de vila, producte de l’excés d’inversió en turisme i en la construcció de segones (i terceres i quartes i…) residències. El sector serveis és molt ampli i heterogeni. Tanmateix, ací s’ha jugat la carta fàcil: traure profit del sol i de les platges i, en menor mesura, muntanyes, la qual cosa ha tingut conseqüències doloroses: la destrucció important d’una part del territori i, atenció, un model –caldrà insistir-hi– amb una productivitat baixa i poc o gens innovador en els sectors que són capdavanters en l’economia del coneixement. No és estrany que la crisi que començà en 2008 tinguera conseqüències devastadores. De fet, els valencians, en general, s’han empobrit.
El model productiu pel qual els dirigents polítics i econòmics, d’una manera irresponsable, havien apostat majoritàriament fins fa poc, estretament lligat a la corrupció, s’està pagant encara i, el que és pitjor, es pagarà durant temps. Que l’actual consellera d’Indústria i Turisme provinga directament de la Secretaria General de la patronal hostalera valenciana (HOSBEC) amb seu a Benidorm és significatiu del que podria vindre. En el mateix sentit, el primer acte del nou govern PP-Vox, presidit per Carlos Mazón, va consistir en la supressió de la taxa turística, mesura implementada per tota Europa amb independència del color polític dels governants.
Així, la qüestió és què vendrem els valencians als europeus i al món en el segle XXI? Quins objectes i quins serveis? Taronges, com s’ha fet durant bona part del segle XX? Taulells, tèxtils, joguets, mobles i sabates, com també s’havia fet abans de desindustrialitzar-se? O sol i platja, paelles i apartaments, com s’ha fet darrerament, en particular en els darrers seixanta anys? És evident que cal reinventar-se en un mercat que com més va més global és. Per tant, cal qüestionar-se si es podrà competir amb els productes agrícoles amb els preus africans. La resposta és òbvia: no, no es podrà (ja no es pot, de fet). Així mateix, es podrà competir amb productes industrials amb els països més avançats quan s’inverteix en I+D+i molt menys que la mitjana europea i fins i tot menys que la mitjana espanyola, aquesta ben esquifida? La resposta també és clara: difícilment es podrà. De sol, però, sembla que no en falta i, probablement, amb el canvi climàtic en tindrem encara més (massa?). Tanmateix, el territori no és il·limitat i dècades d’urbanisme depredador no sols l’han enlletgit sinó que l’han desforestat i, per tant, han obert l’aixeta a la desertificació. Així mateix, cada vegada més el conjunt del planeta és una gran destinació turística i, de sol i de platges, n’hi ha també molt fora del País Valencià.
Hi ha qui pensa que la crisi de 2008 passarà i que podran tornar a la lògica prèvia i seguir forrant-se a còpia de pelotazos urbanístics. Caldrà insistir que aquell model que freturava per convertir els valencians en constructors de segones residències i d’hotels (i en gestors d’aquests) i en facilitadors de paelles a turistes, empobrí la societat valenciana i li feu perdre competitivitat.
Òbviament, un determinat turisme i construcció poden ser factors importants de l’economia valenciana, en particular un determinat turisme de qualitat i una construcció focalitzada en la rehabilitació per a comptar amb habitatges de més qualitat i més eficients. Però el que cada vegada es fa més evident és que amb això només no n’hi haurà prou. Un dels corol·laris d’aquesta situació és que una part de la nostra gent més formada ha de treballar fora d’ací perquè no s’ofereixen treballs de qualitat suficients.
Si fa no fa, ja ha transcorregut una quarta part del segle XXI i fins al 2018 no s’hi havia elaborat un Pla d’Acció per a la transformació del model econòmic valencià 2027. Una cosa és clara: les velles fórmules ja no valdran.
La societat del coneixement?
Un dels aspectes fonamentals a tindre en compte per a un canvi de model econòmic es troba en l’ús del coneixement en els diferents sectors. El llibre La sociedad del conocimiento en la Comunitat Valenciana dels investigadors Antonio Marín, José Manuel Pastor i Lorenzo Serrano mostra que tant el pes de l’ocupació universitària en la indústria, com de les ocupacions altament qualificades i del VAB basat en el coneixement és inferior al País Valencià que a Espanya.
D’altra banda, la inversió en dades, segons l’IVIE, representa únicament l’1 % del PIB valencià, percentatge inferior a la mitjana del conjunt d’Espanya (1,3 %). Quant a l’accés i l’ús de les TICO (tecnologies de la informació, la comunicació i l’organització) per a les llars i les empreses, han seguit una dinàmica en augment, tant en l’accés com en l’ús. Però, allò veritablement rellevant és la capacitat d’innovació i la introducció d’usos que incrementen el valor afegit.
La informació més recent proporcionada per l’INE mostra que en els indicadors relatius a la penetració de les noves tecnologies en les llars no hi ha diferències significatives entre les del País València i la mitjana espanyola. Però, pel que fa a la penetració en les empreses, quasi totes les dades indiquen que la connexió a Internet i la disposició de web pròpia, la utilització de mitjans socials, serveis en el núvol, intel·ligència artificial, intel·ligència de negocis i gestió de clients, ofereixen percentatges inferiors a la mitjana espanyola i molt distants dels referits a Catalunya, País Basc o Madrid. En definitiva, el País Valencià no es troba ben posicionat ni en l’ús ni en l’aprofitament i utilització d’actius basats en el coneixement. Un efecte negatiu d’això en què no sempre es pensa és la menor renda relativa per càpita. Al País Valencià, el percentatge d’ocupats en sectors d’intensitat digital alta només representa el 16,1 % del total, mentre que Madrid, País Basc i Catalunya es troben per damunt del 20 %.
Les classes mitjanes?
Sol afirmar-se que una societat dinàmica ha de tindre algun tipus de convergència i solidesa de les classes mitjanes, protagonistes en la producció i en consum, però també en la dinamització de la societat civil i, segons com, de la democràcia, a partir de consensos en valors i identitats compartides. Quina és la situació de les nostres classes mitjanes i quins valors en predominen?
Segons els resultats més recents de l’Enquesta de condicions de vida, en 2023 ha crescut la taxa AROPE, que és el principal indicador europeu de risc de pobresa i exclusió social, i al País Valencià ha crescut més que a Espanya. En 2022 se situava en un 27,5 %, i en 2023 ha arribat a un 29,6 %. Però, a més, s’ha intensificat la pobresa perquè també ha crescut el percentatge de manca material i social severa.
Què està succeint amb les classes mitjanes? El professor Rafael Castelló, al llibre Camins d’incertesa i frustració, ha dedicat un ampli estudi a la trajectòria i situació d’aquests estrats. Les classes altes s’han enfilat, mentre que les baixes s’han afonat perquè l’atur és el drama del mercat laboral més rellevant per a aquestes classes.
Al mateix temps, durant la gran recessió, les classes mitjanes han experimentat una mobilitat descendent, en veure deteriorat tant l’accés a les ocupacions qualificades com als nivells de renda. Tot això succeeix en un context en el qual cada vegada hi ha més treballs prescindibles i, els que es mantenen, es remuneren pitjor. Com a conseqüència de tot plegat, assistiríem a una deterioració progressiva d’aquella categoria social que ha proporcionat suport al model social europeu. No milloren les condicions laborals, ni els drets del treball, ni són inclusius els mercats. Aquesta experiència és més dura per a les classes mitjanes valencianes que en la resta de l’Estat.
Això no implica que la presència d’aquestes classes s’haja reduït de manera dràstica en la societat valenciana. Sobretot, ha canviat la composició interna amb una tendència a la polarització relacional, productiva i distributiva: més treball assalariat i empresarial, i més ocupacions baixes i directives; per tant, menys classes autònomes i menys ocupacions intermèdies. En segon lloc, la seua composició és més inestable. Hi ha entrades i eixides més accelerades: les posicions relatives han empitjorat.
Els recursos educatius
Sostenen els economistes que les possibilitats de desenvolupament d’un territori depenen de la gestió adequada d’un conjunt de recursos, i entre aquests atorguen un paper creixent i prioritari al «capital humà». Aquest capital inclou els resultats i les competències adquirits en el sistema educatiu, però no només. En l’estudi recent La calidad del empleo en España y sus comunidades autónomas, Lorenzo Serrano i altres conclouen que el País Valencià és una de les comunitats autònomes en què tots els factors determinants del valor del capital humà per càpita mostren un comportament més desfavorable. Com a resultat, el valor del capital humà per càpita és un 15 % inferior a la mitjana espanyola.
Però també la mirada dirigida al capital educatiu mostra que la distribució de la població entre 25 i 34 anys per nivell educatiu aconseguit col·loca el País Valencià en una posició inferior a la mitjana espanyola amb un 35 % de població que només ha cursat estudis anteriors a secundària i un 40,4 % que tindria estudis universitaris. En el cas del País Basc, que ocupa la primera posició de la taula, els valors són 19,3 % (estudis anteriors a secundària) i 57,5 % de població amb estudis universitaris. La diferència és notòria.
D’altra banda, la investigació acumulada sobre desigualtats educatives permet concloure que els resultats aconseguits estan àmpliament correlacionats amb les desigualtats de classe, incloses les desigualtats de nivell educatiu dels progenitors. Així, si bé des de 2015 s’han posat en marxa polítiques de reducció de la desigualtat, el pes de l’ensenyament concertat i privat, d’un costat, i les dificultats de moltes famílies per a costejar formacions complementàries, cada vegada més necessàries, de l’altra, continuen mantenint la fractura educativa i les conseqüències que se’n deriven.
Hi ha un consens valoratiu?
Des de fa dècades s’insisteix en la debilitat de la societat civil valenciana. La incapacitat per a generar mobilitzacions potents a favor d’un tracte just en el finançament autonòmic i en la cancel·lació del deute donen la raó a aquesta apreciació. També és evident que les organitzacions que haurien de jugar un paper rellevant i clau en la conversa pública sobre els assumptes que ens concerneixen, o són febles per les seues minses bases socials o inhibeixen la intervenció pública. Així, el seu paper l’ocupen lobbies de poder econòmic.
Però, a més, en un context d’exacerbació de desigualtats i deterioració de les condicions de vida per a determinats sectors, com el que hem descrit, la lògica de la individualització es decanta del costat de l’individualisme (competència, desconfiança, autonomia, inversió en identitat personal, mèrit, reducció d’impostos) més que el de l’aposta per la solidaritat; la lògica de la mercantilització (tot es tracta com una mercaderia) i la de la distracció (allunyar-se dels problemes col·lectius) han colonitzat tots els aspectes de la vida social i del temps lliure.
En aquest context, la societat valenciana, com a societat de consum madura, comparteix amb les societats del seu entorn: a) una actitud d’assignació de quasi tots els problemes que es produeixen a l’Estat; b) un increment de les denominades guerres culturals, que polaritza i crispa el debat democràtic, i c) una estesa opinió que es rep de l’Estat menys del que es paga (així pensa un 62 % de la població, opinió molt transversal i majoritària, que abasta els percentatges més elevats, un 88 %, entre els votants de Vox).
I la llengua? Un futur incert
Espanya és un dels estats més multilingües de l’Europa occidental. Tot amb tot, la diversitat lingüística, en general, és vista com un problema i no com una riquesa. De fet, d’acord amb el baròmetre-estudi 2.667 del CIS, quasi nou de cada deu espanyols estarien d’acord (47,4 %) o molt d’acord (41,2 %) amb l’afirmació que «l’idioma espanyol és un element bàsic de la nostra identitat», i solament un de cada vint hi estaria en desacord (4,1 %) o molt en desacord (1,2 %). Per tant, la identitat espanyola, tot i ser vista com una suposada identitat cívica, estaria molt interrelacionada amb un element cultural com és l’idioma castellà. Contràriament, no són vistos de la mateixa manera els altres idiomes oficials a Espanya. De fet, quasi un de cada cinc dels ciutadans estaria en desacord (10,6 %) o molt en desacord (6,8 %) amb l’afirmació que «potser el castellà és la llengua de la majoria, però el gallec, el català o el basc també són llengües espanyoles». O, el que ve a ser el mateix, una minoria significativa de la població espanyola nega que les altres llengües cooficials també siguen espanyoles (o igualment espanyoles).
Al País Valencià, tot i que amb el Govern del Botànic s’ha recuperat la televisió i la ràdio públiques, ara amb el nom d’À Punt, aquesta no ha capgirat l’hegemonia del castellà als mitjans de comunicació. Així mateix, el seu paper com a motor de les indústries cinematogràfiques valencianes és molt insuficient. D’altra banda, està per veure si el plurilingüisme a les escoles valencianes acaba per garantir només el coneixement del castellà i no el del valencià o l’anglés.
Ara per ara, assistim al govern més contrari a l’ús del valencià. El futur de la llengua és incert. Històricament, el castellà s’ha associat amb la modernitat i, en conseqüència, ha gaudit d’un prestigi social decisiu per a afavorir la substitució lingüística. En aquest sentit, el castellà ha sigut, en no pocs casos, la llengua de l’esperança de la millora social, de la mobilitat social ascendent. Contràriament, el valencià ha sigut la llengua del passat, dels llauradors, vist com un argot identitari mereixedor de la subordinació. Certament, arran de les lluites valencianistes i de l’oficialització del valencià a l’Estatut d’Autonomia i a les tímides polítiques de normalització lingüística, la llengua minoritzada ha recuperat una part del prestigi, però no de manera suficient com per a invertir el procés de substitució idiomàtica.
Perifèrics
La societat valenciana, agrade o no, és perifèrica. I ho és en més d’un sentit: és perifèrica a Europa, és perifèrica a Espanya i és perifèrica als territoris de llengua catalana. Ser perifèric té conseqüències importants. En general, les relacions de poder entre el centre i les perifèries són asimètriques i subordinades: hi ha, com és palés, molt més poder al centre i molt menys a cada perifèria. Al centre, es (con)centra –mai millor dit– allò que és considerat important, significatiu, avançat, i a les perifèries el que és secundari, insubstancial, endarrerit o, a tot estirar, curiós, allò ètnic (com si el centre no en fora, d’ètnic). Aquesta és una dinàmica, al capdavall, universal, però amb conseqüències importants.
Els perifèrics són vistos –i, per tant, jutjats des del centre– amb les mateixes diòptries (i interessos) del centre. Les deformacions culturals, doncs, no són neutrals, ja que generen efectes importants, també econòmics i polítics. En el cas valencià és molt evident: el mite del Levante feliz ha permés, sense gaires problemes, mantindre constantment una inversió i un finançament per habitant per davall de la mitjana estatal, tot i que el PIB per càpita des de meitat de la dècada dels huitanta del segle XX és inferior a l’espanyol. Els governs espanyols han tractat els valencians, la desena part dels seus ciutadans, com si foren rics i sense pràcticament escàndols ni a penes mostres de solidaritat. Aquesta màscara llevantina, doncs, ha sigut nefasta per als interessos de la quarta comunitat autònoma més poblada d’Espanya.
L’empobriment, però, no ha sigut conseqüència només de les decisions dels diferents governs d’Espanya. També ha ocorregut per opcions pròpies. El dit monocultiu de rajola i turisme, com ja s’ha esmentat, ha tingut resultats molt negatius. De fet, la gran majoria dels indicadors socioeconòmics del País Valencià són inferiors, en alguns casos de manera pronunciada, als d’Espanya.
Davant de tot plegat, què cal fer? Doncs, en primer lloc, mirar des d’ací el país; d’altra banda, disposar de mapes exactes i no de deformacions grotesques de la nostra realitat i, per últim, desenvolupar allò que sabem fer bé (les anomenades fortaleses) i aprendre a fer millor allò en què no tenim tanta experiència.
D’una banda, doncs, el País Valencià també ha de ser autoreferencial, no vist com una simple regió supeditada a uns altres centres, sinó com una societat de cinc milions de persones amb necessitats concretes i alguna mena de projecte més o menys compartit. Òbviament, cap xovinisme ni cap autarquia té sentit en aquest context global: la realitat valenciana està fortament connectada amb l’estatal, l’europea i la mundial (i, si més no, lingüísticament i culturalment, en més d’un sentit, amb la catalana). De fet, cal importar aquelles maneres de fer que milloren les capacitats pròpies. I cal estar molt atents al que ve de fora per a triar allò que més interessa.
Així mateix, cal preguntar-se per què s’ha passat de representar el 98,2 % del PIB mitjà espanyol en 1986 al 88,8 % en 2016 i, encara pitjor, d’estar a 33,7 punts de la comunitat autònoma més rica i a 36,9 de la més pobra a només 20,5 de la més pobra i a 47,7 de la més rica trenta anys després. És evident que la recuperació de l’autogovern no ha anat acompanyat d’un increment del benestar i que uns altres territoris han crescut més i millor que el País Valencià. Aquesta reflexió no interessa tant per a fuetejar-se sinó per a intentar capgirar la tendència. Per tant, podem repetir allò de la millor terra (o terreta) del món, però els indicadors són tossuts.
L’Eix Mediterrani
Els valencians habiten un espai geogràfic que sovint ha estat anomenat Eix Mediterrani o Regió Euromediterrània, que abasta des d’Andalusia oriental fins a Catalunya i que, des dels Pirineus, s’estén molt més enllà. Aquests territoris tenen en comú alguna cosa: un dinamisme demogràfic notable, que inclou un important contingent migratori, una destacable (probablement exagerada) importància del turisme i de la construcció i una absència relativa de poder polític, sense capitalitats estatals.
El País Valencià és petit, la qual cosa no és necessàriament negativa. No sempre els països més grans són els que aconsegueixen millor qualitat de vida per a la gent. Però ser xicotets obliga, encara més, a teixir aliances amb altres territoris. Un model, tot i que de caire estatal, que podria servir com a referència és el dels tres països bàltics, diferents, respectuosos amb les seues singularitats, però que col·laboren en els interessos conjunts. Un altre model podria ser el Consell Nòrdic, que integra Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i Suècia, així com territoris danesos amb gran autonomia com Groenlàndia i les Illes Feroe i l’Åland finés. Aquest Consell aspira a ser la regió més sostenible i integrada del planeta. La lògica de la cooperació i la integració voluntàries, tot respectant la sobirania dels diferents territoris, ens sembla una guia inspiradora.
Per altra banda, el País Valencià i Catalunya, en bona mesura per la influència de l’anticatalanisme, no tenen una relació fluïda. Semblen dos països separats per la mateixa llengua. Els ponts són imprescindibles encara que, en general, les elits han sigut curtes de mires i no han capit la importància de la col·laboració i de la generació de sinergies. S’adonaran mai que és una greu errada per a tots plegats?
Quin futur?
Quin és el futur que espera a la majoria dels valencians? Les tendències que hem mostrat i la posició relativa desfavorable en què apareix ubicat el País Valencià, si no es produeix un capgirament, es possible que s’aprofundisquen. Per tot el que hem comentat, i per més qüestions que la brevetat de l’article no ens ha permés esmentar, assistim a una incertesa profunda que no es solucionarà només amb voluntarisme. Aquesta incertesa es fa més radical perquè no disposem d’un mapa adequat i actualitzat de l’evolució de la societat valenciana i d’una avaluació periòdica dels principals indicadors.
Revista número 500. Març 2024.
