Una Transició conflictiva i violenta

A mesura que avancen les investigacions, el relat hegemònic d’una Transició pacífica i modèlica resulta cada vegada més insostenible. Segons un rigorós estudi de la historiadora francesa Sophie Baby, va haver-hi durant la Transició espanyola un total de 714 morts per causes polítiques i almenys 3.200 accions violentes. D’eixos 714 decessos, 178 van ser provocats pel que ella denomina violència d’Estat, mentre que de les 536 morts que atribueix a la violència contestatària, 376 corresponen a les diferents branques d’ETA, 67 a l’extrema dreta i 75 a l’extrema esquerra. No obstant això, seguint la mateixa autora, l’extrema esquerra va provocar 488 episodis violents, mentre que ETA en va causar 1.020 i la ultradreta 890. Així doncs, veiem com els grups radicals de dreta van desplegar una intensa activitat violenta, si bé amb una letalitat relativament baixa, cosa que s’observa nítidament en el cas valencià.

Aquesta historiadora assenyala que al País Valencià es van produir 10 morts per causes polítiques i 111 episodis de violència. Segons la meua pròpia investigació, va haver-hi un mínim de 9 morts i un màxim de 14, per la qual cosa en aquest aspecte les meues xifres encaixen amb les seues. No obstant això, la seua xifra d’episodis violents és una clara infraestimació, i és que n’hem localitzat 162 que hem catalogat com particularment greus, on estan incloses accions com ara assassinats, atemptats amb bomba, incendis provocats, metrallaments o agressions a autoritats. A això caldria sumar un nombre difícil de precisar de diversos centenars d’episodis en principi menys greus, com ara agressions de carrer, atacs amb còctels Molotov o atemptats de menor entitat. I a part quedarien els atracaments, els xocs en manifestacions i altres accions de motivació política sense confirmar (sobretot més atracaments i incendis), però que en molts casos sembla plausible. És indiscutible, doncs, que la xifra real d’episodis violents ocorreguts en territori valencià durant la Transició, que amb tota seguretat sobrepassa el miler, és molt superior a la proposada per Baby, i tot fa pensar que la del conjunt d’Espanya també deu ser-ho.

En el cas valencià, la violència ultradretana/anticatalanista va ser la predominant i va tindre un impacte polític clar que va beneficiar UCD, per exemple, propiciant que aquest partit assolira la Presidència del Consell Preautonòmic a la fi de 1979. Grups o individus d’aquell signe van ser els responsables d’almenys tres de cada quatre accions. La inestabilitat i la tensió van afectar també el contingut final de l’Estatut d’Autonomia i van influir en el fet que el País Valencià accedira finalment a l’autonomia per la via de l’article 143 de la Constitució en comptes del 151. Així mateix, hi ha proves que demostren que va haver-hi algun grau de complicitat entre el partit governamental i sectors violents, valent-se el primer dels segons per aconseguir els seus objectius polítics, la qual cosa ajuda a explicar la clamorosa impunitat que caracteritza el cas valencià.

*Borja Ribera és doctor en Història Contemporània i autor del llibre Una historia de violencia. La Transición valenciana (1975-1982).