Una vida de cinema?

El dia a dia marca, i ho fa amb una duresa que temps ençà ens hauria semblat inconcebible. A cada dia que passa, no empenyem un any, sinó que ens cau al damunt un segle, o dos. Com un canvi d’època que s’accelera d’una forma insospitada. Just fa una mica més d’una quinzena que hem acabat l’any, i hom ha considerat que calia sacsejar la vida de milions de persones perquè sí.

La vida, certament, té aquestes coses.

Però qui ens hauria dit que una sola persona, en tan poc de temps, ens anava a condicionar la forma de veure el món tan terriblement. Encara que aquesta persona hauria de ser el president d’una de les nacions més poderoses del món actual, però fins on arriba el dret a dur a terme una acció tan radical…

Solament en mans de Trump ho podem arribar a concebre. Fins i tot altres dictadors, abans, no s’haurien atrevit a fer una cosa així, almenys a fer-ho en tan poc de temps, de marge.

Perquè la vida sabem que no té el mateix valor. Abans, hom del Primer Món valia molt més que algú que haguera nascut en un país del mal anomenat Tercer Món. Els que miraven a un altre costat, perquè ells no eren del Tercer Món, s’haurien espantat, i segur que ho fan, si d’un dia cap a l’altre hagueren vist com hi ha una altra escala igualment comparable, perquè els ciutadans del Primer Món, i les seues existències, fins ara prou tranquil·les, tampoc no tenen, totes elles el mateix valor: si hom ha tingut la mala sort, la gosadia, la imprudència de voler pensar amb independència del poder establert, si gosara de tindre una mental humanitària i pretenguera una aplicació de la justícia real, llavors la seua vida tampoc hauria d’acabar tenint el mateix valor que un honrat ciutadà, amb un pensament servil vers el poder, i amb una consciència poc preocupada pel proïsme.

Hom no pot alçar la veu per protestar del que el dictador –vull dir, del president– haja tingut, hui mateix, o fa uns minuts, l’ocurrència de dir o decidir d’aplicar. Tan bon punt hom creua la fina línia que l’aparta de la massa anònima, la seua vida ha passat a ser jutjada i considerada com un perill nacional, i la seua figura equivaldria a la d’un terrorista intern. Ja sabem la conseqüència d’aquest camí que només té un únic sentit: hom pot traure una pistola i, infringint qualsevol norma moral i penal, disparar les vegades que foren necessàries per a eliminar aquest perill públic. Un perill públic que tenia fills, que anava desarmada, que només estava conduint un cotxe quan, sense raó lògica, havia estat increpada, per motius que ningú no arriba a entendre…

Clar, que el president d’un país, en lloc de tendir a una opinió d’estat, d’estadista, i per tant al servei d’una certa neutralitat institucional, que no pot afirmar res abans que hi haja cap prova, o cap indici, que faça suport a les afirmacions que hauria de llançar als quatre vents. Però aquest president, que només té com a límit la seua (discutible) moral, es llança a la piscina tot dient que la dona assassinada era una terrorista i que les forces, de seguretat?, havien obrat cabalment. Forces que ell mateix havia instituït i reforçat.

Com si, durant el principi del colp d’estat dut a terme a Alemanya, per Adolf Hitler, algú de les seues milícies armades haguera atacat i acabat amb la vida d’un ciutadà honrat perquè havia gosat de protestar contra els mètodes, altament discutibles, del nou sistema instaurat. Bé que el senyor Hitler no s’hauria molestat a justificar cap acció de qualsevol classe. Però si li haguera calgut, segur que les seues paraules haurien anat, més o menys, en el mateix sentit.

I sí, no tenint suficient amb el desig de fer fora del país un milió de persones l’any, també havia de fer negoci. I llavors s’endú un dictador del llit, amb la seua esposa, amb l’excusa que havia de respondre de formar part d’una trama dedicada al narcotràfic. Però una vegada aconseguit això, no en té prou i obliga el país a oferir-li els seus recursos (el petroli de Veneçuela) com a compensació d’algun deute immemorial o imaginat.

I així, una peça més del trencaclosques cau. Hi ha qui continua justificant-lo, perquè la fi justifica els medis. Que han mort els guàrdies de seguretat. O uns quants civils. Això no té la més mínima importància. Feia temps que havia decidit atacar llanxes amb míssils sense donar-los la més mínima presumpció d’innocència. Més aviat, tots ells eren presumptament culpables. La seua mort no era més que la constatació d’aquesta evident culpabilitat. Si foren innocents, s’haurien quedat a casa. Allà tindrien l’oportunitat de morir-se de fam. Fins i tot, caldria cobrar-los el preu de la bala, del míssil emprat per a acabar amb ells…

Els conflictes es multipliquen. No sabem amb què ens sorprendrà l’endemà.

I els europeus, que miràvem tot això en la distància, de sobte ens afecta de ple. És cert de Grenlàndia para una mica lluny. Que no hi ha massa persones. Que ni tan sols forma part, perquè ells ho havien decidit així, formar part de la Unió Europea, tot i que Dinamarca, l’estat del qual històricament formen part, sí que ho fora. Fins i tot, sent part de l’OTAN, des del principi. Però la seua decisió era clara: Grenlàndia calia que passara a formar part dels EUA, a qualsevol preu, a les bones o a les males. Sense descartar una invasió armada.

Contra què? Contra el gel? Contra els ossos polars? Contra els seus habitants, armats amb una escopeta? Fins on arribaria la manca de sentit d’un dels homes més poderosos del món? I quines conseqüències se’n desprendrien?

Potser Rússia no en tindria prou amb quedar-se una part d’Ucraïna, ara que la mateixa OTAN estava a punt de ser desballestada, i intentaria apuntar a algun dels estats del Bàltic, sabent que sempre podria dir que havia estat un accident, però que molt probablement quasi ningú no acudiria de forma immediata, com tampoc passà al principi de la segona gran guerra europea. L’Espanya republicana podia caure, sense fer res. També podia caure Àustria (que estava entusiasmada, majorment) o Txecoslovàquia, amb l’excusa que hi havia una part del territori de parla germana… És en aquest moment que comencen a caure les peces del castell de cartes que s’havia bastit després de la Primera Guerra Mundial.

I què li costaria, ara, a la Xina, de començar una política expansionista que la duguera, per exemple, a Taiwan.

I on trobaríem els límits. Quina part d’Europa quedaria al marge? Si els poderosos del món poden quedar-se allò que pretenen perquè sí, fins on començarien a canviar els límits coneguts de les fronteres nacionals?

Tot això, com si fórem en primera fila d’una pel·lícula, que veiem a la gran pantalla… si és que en queden. Fa uns dies, vaig descobrir que un dels cinemes més coneguts de la ciutat de València, que feia anys havia tancat, ara esdevindria una excusa per acabar especulant, construint habitatges a un preu que una part dels veïns del barri, o fins i tot de la ciutat, no es podrien permetre. Uns set-cents mil euros, les barates. No pretengueu tocar el cel amb les mans des d’un àtic, que això ja és cosa de milionaris…

Es tanca definitivament un espai per la cultura. I s’obri un més per al capitalisme més radical. Però, realment, ens podem estranyar? Hui desapareix un cinema, demà un barri sencer i, més tard, tot un país és incorporat a un altre, com un truc de màgia del qual el mag no es preocupa per amagar els fils que el permeten. I la resta, lluny del món de màgia de les pantalles il·luminades, estarem obligats a aplaudir. Això, o ser considerats terroristes interns i objectiu legítim. És això, realment, la vida de cinema que ens havien promés? O potser convindria simplificar una mica: és això, realment, vida?