Una vida de lletres

31/03/2020

«He escrit molt, però no he publicat massa», diu en les seues memòries, d’estil despullat i transparent, sense recargolaments ni efectismes, que acaben d’aparéixer amb el nom de Les petjades del temps. Rosa Serrano ha sigut sempre clara en aquest punt. La seua és una trajectòria lligada a la literatura: eternament i apassionada com a consumidora, però només de tant en tant com a escriptora. És comprensible. Les circumstàncies s’hi han imposat: la pedagogia, l’edició, la militància, el país i la vida li han demanat uns altres impulsos, dosificar la seua energia. Tampoc no ho ha amagat mai. Tot i això, diem, no podríem comprendre el personatge sense les lletres, inicialment en el castellà de l’escolàstica del franquisme, més tard també en la llengua oberta de Machado, en el francés que feu seu… i, per descomptat, en el valencià amagat per l’escola i pels pares i revelat un dia per Enric Valor i per «la flota d’escriptors que em van descobrir els seus recursos, la seua història i la seua mal·leabilitat». Perquè Rosa Serrano trobà la llengua com qui cau del cavall: amb un xoc potent, determinant, fundacional. I per a sempre.

Lectora, en primer lloc, ha tingut els seus autors predilectes, depenent del moment i del lloc, perquè la seua ha sigut una vida de viatges i de coneixences –València, Barcelona, Paris, Madrid…– convenientment acompanyats de llibres. Entre el llistat confessat dels seus preferits, hi havia d’haver per força aquells que han fet de la literatura infantil –de vegades mal anomenada així– un monument: Mercè Company, Roald Dahl, Peter Hartling, Gianni Rodari, H. G. Wells… «Si em posara a recordar els escriptors i escriptores per a adults que més m’han agradat, la llista també seria llarguíssima», ha confessat, molt sincerament, alguna vegada, per a tot seguit deixar caure’n alguns d’irreprimibles: Justine, Balthazar, Mountolive o Clea. Entre els valencians, s’alça el citat Enric Valor, el precursor, les rondalles del qual fins i tot va adaptar per als més menuts. En parlarem després.

Perquè n’hi ha més. Més lectures. Dona que exerceix de dona, conscient de ser-ho i del que implica, va trobar en Simone de Beauvoir i el seu El segon sexe «una eina fonamental. Un catalitzador eficaç. Un trampolí», i en Una habitació pròpia de Woolf «una reivindicació individual i col·lectiva on les dones ens instal·làrem fructíferament». Totes dues esdevingueren durant uns anys les seues escriptores de capçalera, sempre al costat de les obres de pedagogia alternativa, de la qual ha fet bandera vital: Maria Montessori, Ovide Decroly, Anton Makarenko o Alexander Summerhill.

Mentrestant, llegia i anotava. Una llibreta eterna l’acompanya i rebia línies fugisseres de vegades, sostingudes d’altres: «Per aquells dies escric, a la llibreta de torn, no sé motivada per què: “El sexe no és més que contacte, el més íntim de tots els contactes”. No és una frase meua; això ho diu el guardabosc de Lady Chatterley tan ben descrit per D. H. Lawrence. D’ell he aprés el coratge de la tendresa i la força de la sensualitat». Allò, però, eren notes al vol, subalternes.

Només una vegada, aquestes línies de quadern esdevingueren una altra cosa: s’hi prolongaren. Fou el 1990 que es va publicar Viatge, el que ella ha anomenat la seua «primera i fins ara única» novel·la, una obra iniciàtica i fragmentària escrita al mig de la vida, que tingué Josep Piera de padrí, com a primer lector i «fiador» del text –era ell qui, llavors, dirigia la col·lecció «Narratives» de l’Editorial 3i4 en què va aparéixer. Allà, diu, Serrano volia «fer una síntesi entre allò viscut i allò recordat. I sense ira», un llibre «bondadós» que, en el fons, no és una novel·la estricta. Viatge, a estones, s’acosta tant a l’assaig que les fronteres, sempre incertes, es dissolen. Acció i reflexió es fonen mentre els camps de blat de Castella van passant a l’altra banda de la finestra del cotxe. Fou així com es concebé el text. «No estava malament per a una neòfita», conclou.

Però Viatge no tingué continuació. La seua incursió en la poesia, Paraules de vidre, tampoc. Maria Josep Escrivà, que sap de què parla, ha dit d’aquests versos que són «un traçat emocional per la seua vida» des de la seua tornada a València l’any 74, «que evoluciona cap a la plenitud interior, sempre marcada pel profund agraïment envers la vida i les persones estimades». Ja hem deixat caure les raons de les renúncies: «No sé per què no vaig seguir escrivint. Sí que ho sé. L’escola. Els fills i la filla. La separació. Les reunions múltiples de pedagogia, de feminisme… Impossible la ficció quan la realitat era tan vertiginosa i apassionant. El dolor també pot ser-ho. Encara faltaven un grapat d’anys perquè estrenaren Telma i Louise». La realitat, sí, era –és– vertiginosa i apassionant. La seua carrera professional amb les paraules ha anat consegüentment per una altra banda.

La Rosa Serrano escriptora ha sigut fonamentalment una autora de narrativa infantil i juvenil, decidida a transformar el desert del gènere amb què es va trobar quan, des de les aules, contemplà els seus alumnes. L’escola en valencià era a penes nascuda i la inexistència de materials un problema fonamental: absència no només de llibres de text, sinó també de contes i narracions. Des del primer moment, doncs, s’hi va posar a la faena. Els quasi heroics volums de Gregal ja són patrimoni de la història de l’educació valenciana. Pel que fa a la ficció, de l’any 1981 és la seua primera aportació, La paraula és una aventura. Dos anys més tard apareixien Ui, ui, ui, quins ulls!, dedicat a la seua filla, «que els té preciosos», i Ara va de caps. El devessall ja seria imparable: Ma casa, David està malalt, La domadora de somnis, Papers secrets, El vell mariner, Amanida de bruixes, La ullera de llarga vista, El gegant del pi torrat… També propostes com Hola i adéu, Júlia, un llibre de lectura per a l’aula que es proposava ensenyar a llegir a través del gènere epistolar, escrit «a Benicàssim durant un llarg estiu, davant la serra de les Agulles».

Per a l’anecdotari hi ha la història del seu pseudònim, Blanca Cassany, amb què ha signat alguns dels seus títols i que inicialment no fou revelat. La col·lecció de literatura infantil que encetaven necessitava una nova peça per a poder tirar avant. Arribà sobtadament Miquel i el cocodril, que fou acceptat de seguida. Els mesos van passar, el llibre fou publicat i només quan el comptable reclamà el nom de l’autor per tal de poder pagar, es descobrí qui era: «la il·lustradora, que ho sabia, m’havia guardat el secret».

La mestra ha tingut mestres. De la memòria rescata alguns d’especials, com el dia en què, en una llibreria, va trobar l’escriptor Tormod Haugen, el primer gran homenot de les lletres a qui va conéixer i referent amb qui compartia una manera de veure el món: «No veig la diferència entre el realisme i fantasia», repetien tots dos alhora. Era el 1989.

De mestres, però, cap com Enric Valor. La seua relació amb l’escriptor de Castalla és segurament una de les més fonamentals entre les gents d’allò que abans solia anomenar-se la intel·liguèntsia valenciana que ha vist el segle XX. Valor li mostrà la llengua i ella mostrà Valor al País Valencià. Del pacte, n’hem guanyat tots, ben mirat. Diu Francesc Gisbert amb raó que ha ajudat «i molt, a convertir-lo en un referent i un mite per als valencians». No només hi ha les seues adaptacions infantils de les Rondalles, sinó també, en primer lloc, Les converses amb un senyor escriptor, per a Gisbert, i hi estic d’acord, probablement la millor entrevista valoriana: «una publicació imprescindible per aproximar-nos a l’obra i a la vida d’una figura cabdal per als valencians». I no cal oblidar tampoc les Noves lectures de les rondalles valencianes, escrit amb Gemma Lluch. Amb Valor, doncs, en certa manera, es tanca el cercle: «He recuperat per als meus fills i nets la llengua dels meus pares. La vaig descobrir tard, però per a sempre», deia no fa molt, en rebre l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana. I que bé que fou així.

Article publicat al quadern del número de gener 455.