Una vietnamita al Pallars

Pau Alabajos, amb nou discos a l’esquena, diversos projectes com ‘Arbres de pols’, ‘La Paraula viva i amarga’ o el ‘Tocadiscos de Joan Fuster’, i quatre llibres publicats: dos de teatre, la biografia d’Estellés i els Versos a la Vietnamita, és un cantautor i escriptor compromés amb el poble valencià, amb la llengua valenciana i amb els Països Catalans.

El passat 30 d’agost, vaig tindre el gust d’acompanyar-lo en la presentació/entrevista que vam fer amb motiu del seu últim llibre/disc, ‘Versos a la Vietnamita. Antologia incompleta de poesia catalana antifranquista’, a l’Ateneu del Pallars de Tremp, al Pallars Jussà, un altre projecte amb el qual se sent compromés.

 

Explica’ns aquest nou projecte teu

El projecte de la Vietnamita és un recull de poemes, però també és una crònica dels anys convulsos de la lluita antifranquista i de la primera transició on les vietnamites, aquelles multicopistes que imprimien en sèrie propaganda i documents prohibits contra la dictadura, servien per a saltar-se els sedassos i els filtres de la censura. Foren de gran importància per a les cançons i els llibres prohibits.

Molts dels vicis i la repressió que patiren durant el franquisme encara són vius hui en dia. El cas més paradigmàtic és el de Josep Valtònyc, el prologuista d’aquest llibre, que exemplifica la continuïtat de la repressió per unes cançons que criticaven el lladronici de la Corona i que al remat resultaren ser veritat. És el cas de Pablo Hasél, encara a presó, i de molts altres que no tenen tanta projecció mediàtica, però que es troben investigats per la seua obra. És el cas de la repressió de l’1 d’Octubre. La persecució lingüística al País Valencià, on intenten eliminar el valencià del sistema públic. Tot això demostra que la lluita antifranquista no s’ha acabat. Encara falten moltes cançons i molts poemes per a denunciar i combatre els abusos, la supressió de llibertats civils i de drets democràtics que, com als anys 60 i 70, continuem patint com a poble. Per això és una “antologia incompleta”.

 

Per què creus que s’ha incrementat ara la pressió de la censura, tenint en compte que als 80 i 90 molts grups tragueren cançons molt més agressives contra el sistema?

Si hi ha una persecució especial en el món de la cultura és perquè és una ferramenta de transformació social i generadora de debat. Les autoritats veuen la perillositat del debat perquè obre les ments. Ataquen la gent amb un major poder de convocatòria, perquè són persones que denuncien coses de les quals determinats mitjans de comunicació no parlen. L’altaveu que tenen els artistes respectats entre el seu públic fa que arribe millor el missatge al cor, al moll de l’os, i això comença amb la Nova Cançó i ha tingut una certa continuïtat fins als nostres dies, perquè existeixen encara causes per les quals continuar cantant.

Veig una davallada de les propostes més polititzades i compromeses, sovint per autocensura, però també perquè el capitalisme s’està menjant els canals de difusió, tant les digitals com Spotify, com el món dels festivals que cada vegada més són propietat de fons d’inversió, com el KKR famós, i això implica que les propostes més punyents queden defenestrades i marginades. Manquen propostes musicals polítiques en un moment d’augment de l’extrema dreta i del feixisme, no només als Països Catalans, sinó a tota Europa.

“Si hi ha una persecució especial en el món de la cultura és perquè és una ferramenta de transformació social i generadora de debat”.

Falten Vietnamites?

Ara mateix tenim moltes vies de difusió i la vietnamita com a tal no és necessària. El problema és la quantitat de soroll a les xarxes socials. L’algoritme fomenta l’autoconsum de continguts que alimenten l’opinió que tu ja tenies. En canvi, la pretensió de la cultura és llançar una idea i un altre l’ha d’agafar, debatre-la, digerir-la, corregir-la i augmentar-la. Ja no existeixen els mecanismes de censura directa del franquisme, però necessitem ampliar l’altaveu i ampliar el nostre públic. Necessitem aconseguir que eixa autocensura en l’escena del català desaparega.

 

Quina importància tingué la Nova Cançó? Podem fer paral·lelismes entre la música i la poesia?

Això desperta un debat interessant. Quan estudiava filologia catalana ens parlaven de la importància de la música dels trobadors per a introduir la poesia medieval. Com que la música s’ha perdut en el temps, només resten els textos, què són l’inici de la tradició poètica catalana, però quan arribem al segle XX, no se’ns parla mai de la cançó. És paradoxal que sí que servisca parlar de la importància de la música en els inicis de la nostra poesia i, en canvi, no s’explique la Nova Cançó malgrat la seua importància en la represa cultural sota la repressió franquista. Almenys en la Universitat de València, tot i que sé que en altres universitats sí que s’estudia.

Per a mi la cançó és poesia de ple dret, per moltes raons. Una de les cançons més importants del nostre patrimoni musical és ‘Què volen aquesta gent’, una de les més emblemàtiques de la lluita antifranquista. La lletra és un poema de Lluís Serrahima que Maria del Mar Bonet va convertir en una cançó seguint la tradició popular del romanç. Sovint, la feina del músic és convertir poemes en cançons. El 2016 es va atorgar a Bob Dylan el Premi Nobel de Literatura per les seues lletres, per tant, la música és literatura. Per això incloc l’Ovidi al llibre com un poeta més. Jo mateix, que no tinc ni idea de llegir partitura, em sent més escriptor de cançons, i en conseqüència, més poeta que no músic.

 

Has parlat de l’escassetat de música combativa, però, hi ha poesia combativa hui en dia?

Si n’hi ha, no té el protagonisme o la presència que tenia a finals del franquisme. Ara es tendeix a fer coses més intimistes, que també és una manera de comprometre’s, però aquella escriptura que s’usava com a arma llancívola contra el Règim, jo crec que no té, ara mateix, l’escola que tenia als 50, 60 o 70. Sobretot després del Price, quan esclata tota l’escena poètica antifranquista.

 

Necessitem un altre Price, una convenció de poetes de tots els Països Catalans?

Doncs, potser sí. Per als que no sàpiguen que fou el Price, era un pavelló de boxa on cabien 4.500 persones i on el 1970, els més avantguardistes van donar un colp de taula i convidaren 79 poetes catalanoparlants, de tots els Països Catalans, a recitar.

(En aquest moment es produeix un debat amb el públic.)

-Jo vaig ser-hi! És una experiència que no he oblidat mai. Alça la veu l’Helena Creus

-Bé, nosaltres li déiem Price (pɾˈisˈe) pronunciat en català, no com fan els anglesos (ˈpɹaɪs). Intervé la Mercè P.:

Torna a parlar l’Helena:

-L’he vist moltes vegades a Filmin (els minuts gravats del Price del 1970) i encara se’m posa la pell de gallina de recordar, en ple franquisme, 4.000 persones cridant Llibertat amb el Pere IV al davant. Encara que dirigia el Coromines, el Pere IV va aixecar les masses. Hi havia molts grisos, però la gent cridava. És una de les experiències més impressionants de la meua vida. Era una època en què la repressió era molt dura.

 -“És la primera volta que presente el llibre i que hi ha algú que va estar al Price. Se n’alegra en Pau Alabajos.” Quan feia el llibre em van explicar el concert de Lluís Llach a Barcelona (Palau de la Música, 1969), amb moltíssima gent. Havien prohibit cantar la lletra de l’Estaca. Ell es va limitar a tocar els acords mentre la gent la cantava. És clar, la policia no podia detenir a tota aquella gent.

-Un llibre imprescindible per a la nostra generació. Diu l’Helena dels Versos a la Vietnamita.

­-Un llibre necessari per a tots -contesta Pau-, perquè som hereus de la seua generació, que ens ha precedit, que es va jugar la pell. Hi havia un perill alçant-se a cridar llibertat davant els grisos i tenim la responsabilitat i l’obligació moral de continuar eixa lluita. Ja comence a tindre una edat (43 acabats de fer) en què ja han de vindre altres generacions al darrere.

Per a conéixer com era la censura en el món de la música recomanem el llibre de la Maria Salicrú-Maltas, ‘Aquesta cançó no’, un llibre àgil, divertit que parla de censura i censors. Com diu Pau, que la coneix, ha aconseguit que els censors parlen, explicant com ho feien i perquè ho feien, i també com molts cantants s’autocensuràvem.

(Tornem a l’entrevista.)

Hem de fer memòria? Ens cal la memòria?

Crec que la memòria és importantíssima. Una de les coses que he trobat amb el projecte de Vicent Andrés Estellés, és que a les noves generacions la dictadura franquista els agafa molt lluny. La meua generació no l’ha coneguda, però coneixem gent que l’ha viscuda en primera persona i ens n’ha parlat. Ara, aquesta nova generació ja no té aquest vincle directe i quan els hi parlen de la dictadura pensen que els parles d’un altre planeta. De fet, hi ha enquestes que diuen que els joves entre 18 i 25 anys pensen que potser viurien millor en una dictadura, senyal que no la coneixen, que no saben de què parlen. És una barbaritat. És preferible l’imperfecte sistema democràtic que tenim ara. No es pot comparar amb una dictadura on la gent perdia la vida per les seues idees polítiques. Per això és important la memòria, perquè és només des de les experiències viscudes des d’on es pot entendre que significa viure sense llibertat i sense democràcia.

La llei de punt i final era un pacte molt conjuntural que en aquell moment era molt necessari per a apaivagar els ànims d’uns i d’altres, però ara veiem com es lleven la màscara, i aquell franquisme sociològic que molts denunciàvem, s’ha fet real. Que els de Vox diguen les barbaritats que diuen, que Abascal parle d’afonar el vaixell d’Open Arms… això no és neofeixisme, és feixisme pur i dur amb una pàtina de modernitat. És que ens pegarien un tir si pogueren. No poden perquè no hi ha les tensions militars d’aquell temps, però estic segur que ho farien.

“Quan un poema del passat el portes al present i funciona, és un toc d’atenció per a les pròximes generacions”.

Com valoraries el Cent d’Estellés?

Quan va aparéixer Barrera, conseller de Cultura i torero, dient que no gastarien ni un euro en la càtedra Vicent Estellés, fou una declaració de guerra. Si hagueren fet quatre o cinc activitats per tot el país, ningú hauria dit res, però fou una provocació que va generar la resposta cívica més gran que s’ha produït al País Valencià en molts anys. Aconseguí que la societat civil, organitzacions, alguns partits polítics, alguns ajuntaments i molts particulars, anaren a mort amb Vicent Andrés Estellés. Fins i tot les diputacions de València i d’Alacant, en mans del PP, encara que fora de manera cosmètica, se sumaren.

A Estellés l’hauria fet més il·lusió el que s’ha fet que no els actes institucionals i tota la seua burocràcia. S’han fet un centenar de sopars Estellés, o el Vermut Estellesià que férem ací (a l’Ateneu del Pallars). S’han fet obres de teatre, espectacles musicals, llibres, reculls i antologies que no s’havien fet fins ara… Traduccions a moltíssimes llengües a les quals no s’havia arribat. Jo he cantat Estellés a Croàcia, Suïssa, Alemanya, Mèxic, Bèlgica i França. Entre presentacions del llibre, actuacions musicals, obres de teatre i activitats didàctiques als centres educatius he fet més de dues-centes actuacions. I no soc l’únic que ha fet coses. A més a més, el Cent d’Estellés no s’ha acabat encara. Gràcies a la manera barroera d’actuar del conseller hem tingut un any farcit d’activitats.

 

Tenim futur com a poble des del món de l’associacionisme, com per exemple des d’aquest Ateneu del Pallars?

I tant! L’autèntic poder està en el món de l’associacionisme, de la societat civil. Les institucions com els ajuntaments ensopeguen amb el mur d’una burocràcia poc àgil. Ho vaig comprovar quan vaig ser regidor per Compromís a Torrent. En canvi, la societat civil té les mans lliures per a treballar i pot aportar força, ganes, vocació i il·lusió, i l’Ateneu del Pallars és un bon exemple, fent coses amb poc pressupost, sense necessitar un ajuntament al darrere. Al remat, cada partit polític va a la seua.

 

Parla’ns de la teua faceta d’activista didàctic al món de l’ensenyament.

Fer activitats didàctiques amb els alumnes de secundària o de batxillerat és un dels llocs on més útil em sent. Vindre ací (a l’Ateneu) és un plaer, però no em cal convéncer-vos de res. Fins i tot alguns heu viscut en primera persona el que diem. En canvi, anar amb els joves és, normalment, el primer contacte que tindran amb la poesia, i això és molt bèstia. Gràcies a les cançons els atanse a una disciplina literària que els és llunyana i, a més a més, els explique la dictadura o la vida d’Estellés, que amb la música arriba millor als joves.

Quan entres amb una guitarra et miren amb recel, perquè és un moble del segle passat, però en parlar-los de coses que els afecten cada dia, de la censura, però també de l’amor, de la mort i de les coses del dia a dia, fan que els cinquanta-cinc minuts previstos al començament es convertisquen en una hora i mitja o una hora i tres quarts, perquè tenen ganes de parlar, d’explicar-se. Els continguts de l’Institut no tenen espai perquè es puguen expressar, tot és memorística, però no hi ha moltes ocasions per a poder opinar i gràcies a les cançons tenim un moment per a intercanviar idees.

“L’autèntic poder està en el món de l’associacionisme, de la societat civil”.

Un home Rebel. Explica’ns el projecte d’aquesta nova editorial?

Calia un projecte nou, de quilòmetre zero. Tot es fa a Torrent, el nostre poble. Amb Ricard Chulià i dos amics més vam decidir muntar l’editorial Rebel que és com una ONG on donar veu a aquells que no tenen on poder publicar. Vol ser un cavall de batalla dels llibres relacionats amb la música i també del debat polític que no té tants espais on eixir amb naturalitat. A part de ‘Veus a la Vietnamita’ i el llibre del Chulià, ‘En defensa de València. Toponímia i dominació nacional’, eixirà aviat un tercer llibre sobre la Dana amb entrevistes que hem fet a gent del món de la cultura, de la comunicació, de la docència i de l’activisme. Serà un llibre fotogràfic que vol centrar-se en la reconstrucció, en el que s’està fent malament, com per exemple continuar construint en zones inundables quan tothom alerta que l’escalfament climàtic originarà, segur, noves barrancades com la viscuda. De com donen l’esquena als Comités Locals d’Emergència i Reconstrucció eixits des del veïnat dels pobles afectats, que són les veus sobre el terreny i que tenen molt a dir.

Obrim el micròfon al públic

Helena C. Nosaltres com a catalans, en el context mundial, ho tenim complicat. No estem com Palestina, però com a poble tenim una situació complicada. Quan es va sortir del franquisme hi havia molta il·lusió i molta mobilització. Pensàvem que canviaríem el món. He viscut la Marxa de la Llibertat, he viscut moltes altres coses, un 9-N i un 1 d’octubre. Era evident que no s’arribaria a la independència com es va dir i com molta gent va creure i que ara se sent frustrada. A veure, si per l’Illa del Perejil van enviar l’Exèrcit, com volien que ens deixaren marxar a nosaltres?

Recorda la Marxa de la Llibertat (1976). La columna Francesc Macià havia de sortir d’Esterri d’Àneu i no ho va poder fer perquè hi havia tanta policia que la gent no podia arribar. Al final li dèiem la Marxa Verda per la gran quantitat de Guàrdies Civils que hi havia. Van detenir al Figuera, i els Gomis, que estigueren uns pocs dies a Lleida detinguts… Va tindre molt d’impacte en els pobles petits, com a Esterri. La gent va ser molt solidària portant aigua i menjar a la gent que restà encerclada per la Guàrdia Civil.

Jo penso que res del que s’ha fet s’ha perdut, no s’ha guanyat tot el que es volia guanyar, però cada pas és important. Jo no crec que s’haja perdut la força que vam generar i la gent que es va mobilitzar continua existint. Crec que de cada mobilització ha anat quedant un pòsit i això ha fet que anéssim tirant sempre endavant. Jo soc, com a mínim moderadament optimista.

Mercè P., parla de la implicació política de la gent jove.

-Jo tenia quinze anys i es lluitava contra el franquisme per a aconseguir unes llibertats que no existien. Als joves d’ara el franquisme els queda molt lluny. Però ara hi ha moltes coses per què lluitar: els trens de rodalies, el problema de l’habitatge, els preus de les matrícules de la universitat, els salaris, la precarietat laboral, el tema mèdic, el de l’educació… Hi ha tantes coses que la gent s’hauria de mobilitzar més. Però ara hi ha un altre tipus de repressió, una repressió econòmica on t’ho estan limitant tot, i aquí la gent jove també hauria de ser-hi. Tenen una vida més regalada ara, però, d’aquí a uns anys la tindran igual de regalada?

-Els hem d’ajudar, (incloc jo), els hem de fer costat, però sense oblidar la nació. Afrontar aquests problemes també ha de servir per a construir la nació. Per a Fer País.

-Jo havia detectat una falta d’implicació en el moviment assembleari -intervé Pau Alabajos. Quan comencí a cantar fa vint-i-tres anys, podies recórrer els Països Catalans de Casal en Casal Popular o Independentista, hi havia una barbaritat, però dissortadament és una xarxa que ha anat desballestant-se. Ara, s’han generat altres espais també interessants.

Al principi no somiava que arribaríem a un 1 d’octubre -continua Pau. Pense que arribar allí no significa la fi del camí sinó que realment es va intentar un embat. Hi ha molta feina per fer, però no m’imaginava que arribaríem allí, tan prompte. Quan comencí, l’independentisme no era hegemònic ni molt menys, però ara podem dir que té una certa hegemonia i que a poc a poc va creixent superant les frustracions.

-El dia 30 d’octubre de 2024, jo em vaig tranquil·litzar moltíssim. Després de la riuada, quan ens sentíem abandonats per les institucions (més enllà dels nostres ajuntaments), voluntaris i voluntàries travessaren els ponts del Túria i acudiren al nostre crit d’auxili armats amb graneres, pales i marraixes d’aigua (aquell dia, el que escriu aquestes línies va plorar d’emoció, perdudament aborronat). Hi havia moltíssima gent jove netejant, ajudant la gent gran a baixar dels seus pisos, a dur-los la compra, el que es podia trobar… Hi havia gent de tots els Països Catalans, de la resta de l’Estat espanyol i de fora també… I ací he d’agrair a l’Ateneu l’enviament de material i el que baixaren voluntaris a ajudar-nos, com el Carles. Són generacions natives digitalment parlant, però vaig veure que quan hi ha una cosa vertaderament important, ixen al carrer.