Una voluntat moral

Vicent Penya

L’efímer i l’etern

13é Premi Antoni Matutano, Vila d’Almassora

Onada Edicions

2018

La de la mirada que Vicent Penya projecta sobre els seus paisatges interiors i exteriors, i articula en els quasi setanta poemes –la meitat, sonets– que conformen el seu darrer poemari, L’efímer i l’etern

(13é Premi Antoni Matutano, Vila d’Almassora). Aquest designi moral, cal dir que no és gens alié a la trajectòria lírica de Penya; només cal recordar alguns dels temes clau que el poeta ha vingut reblant, d’una forma o altra i amb major o menor intensitat, des dels seus primers llibres i que ja desclou amb força en Des de la casa estant (1999) i El joc (2002): des de la recerca de l’home interior i el seu correlat de la casa com a refugi, o la buscada correspondència entre el dir i el ser, o la recuperació dels noms de les coses com a deure de recuperació d’allò anomenat i del nom més íntim del jo; i, amb tot això, la necessària i imperiosa tasca del poeta de reconéixer-se en el paisatge natal en risc de desaparició, en la infància viscuda i en els seus connaturals: en el compromís de ser fidel a la pròpia identitat i a la seua comunitat, i de resistir-se a la vida absurda i desnaturalitzada que la nostra època ens vol imposar. No és aliena a la poesia de Penya aquesta empremta moral, empremta que hi va assolint una major fondària a partir d’Homèrides i de Llibre de les enrònies, fins a arribar a la seua culminació, ara com ara, en L’efímer i l’etern.

Amb Homèrides, llibre frontissa en què Vicent Penya es jugava la coherència entre la vida com a record i la vida com a projecte –apuntava jo l’any 2011 des d’aquestes pàgines–, el poeta, després de passar comptes per tot allò perdut, s’entestava a continuar navegant «després d’Ítaca»: a continuar cercant un ordre interior formulable líricament. El Llibre de les enrònies, ja de major precisió conceptual i rítmica, aguditzava la intenció ètica amb què el seu autor, mitjançant alguns poemes-assaig demolidors i un to freqüentment sentenciós i asseveratiu, anava escrutant les cruïlles, les confluències i les col·lisions entre el seu món interior («Poema de la solitud», «Cec», «Dubte», «Perseverança»…) i l’exterior i públic que el condiciona («Hades», «Impossible veritat», «Desencís», «Noves», «Negoci», «Fosc»…).

Aquest bagatge i aquestes preocupacions acaben prenent cos i articulant-se, a L’efímer i l’etern, en un doble joc de tensions: de refús, d’una banda, de resistència interior a la submissió a què l’estat de coses actual –i l’estat natural del món, tan sovint ambigu, opac i sòrdid– ens vol abocar, i d’atracció, d’altra banda, vers tot allò que, lleuger, clar i lluminós, dansa inaprehensible i etern, i ens crida, barrejat amb el fugaç i efímer, des de la mateixa ambigüitat esmolada de la vida.

El llibre s’estructura en cinc parts, tres i dos, que s’alternen presentant, les primeres, tres sèries de sonets –12 (Sonets d’un cos opac, que obri el poemari), 8 (Sonets de l’entretemps) i 13 (Sonets de la fugacitat i la infinitud, que el tanca). Les dues parts restants estan formades per dos conjunts: un, El pa de cada dia, de set poemes (entre ells, dos subconjunts de tres tankes i set haikus) i un altre que conté les 27 tankes rimades de l’efímer i l’etern. Aquest ordit suporta i mostra, distribuïda de diverses maneres, l’extensa càrrega ètica que l’autor ha abocat sobre el poemari: així, en els sonets, i començant per molts dels seus títols, es posa ja de manifest aquest designi moral a què s’al·ludia més amunt; són, sovint, títols a la manera diguem-ne quevediana o dels clàssics barrocs, com per exemple «Algunes paradoxes que observa el poeta», «De les casualitats de la vida insinuades en un sonet», «Cavil·lacions en els moments més baixos»… i –tot i amb el seu distanciament irònic, o per això mateix– aquest títol impagable: «Sonet de la contemplació del carrer / mentre el poeta medita davant d’un got». No s’hi queden al darrere, en aquest respecte, ni els Set haikus de la impostura, ni una bona part de les 27 tankes rimades. Una intenció moral que sol quedar avalada amb escreix pel mateix contingut dels textos.

En la primera part, Sonets d’un cos opac, el poeta es baralla entre l’excés de llum que, «com un crim que ens assassina els ulls», pot enfosquir-nos la visió del que en realitat som, i el necessari però problemàtic distanciament, o opacitat íntima, que ens pot protegir de la farsa i de la «tirania brutal» que el temps present ens imposa a contrapèl. Un present on «el pa de cada dia» és un temps «entre el no-res i el crit» i «una pau sense lluita». Refugiat així en el seu home interior –en la casa pròpia que ha vingut habitant sempre i custodiant amb la seua obra–, el poeta maldarà per sobreviure èticament mirant de mirar i distingir alhora l’efímer i l’etern, el fugisser i el permanent. I, ja en les «Tres tankes per definir», Penya delimitarà, a la manera horaciana –com en un eco sarcàstic del beatus ille– el seu territori vital: poder burlar-se del ric, a compte d’ull d’agulla i dromedari, i mirar la vida «com una broma amb un posat solemne». I és que, al capdavall, enmig de l’actual «magnitud del no-res», el problema serà com poder anar per casa –com viure, o sobreviure– dignament i no perversament: no des de la impostura que ha esdevingut fonament fals de la casa del present.

I serà des de la pròpia identitat, des del seu home interior –que, «en la vigília del somni» sap que «no es pot permetre no ser ni carn ni peix»–, serà des d’ací que el poeta, ja en les parts IV i V del llibre, anirà discernint i si de cas guardant en el cor tot el que d’etern i de fugisser dansa entrellaçat sobre el tall de la navalla que és la vida: el paisatge natal enyorat i la infància perduda, el desig i la decepció, la bonança de la plenitud i la decrepitud inevitable, l’alienació del no-sentit i la lluita agònica que s’hi opose, la «crisi crònica» d’aquest món i la «nímia consciència» de la mort, l’abocament a la desaparició de la creació estètica i, alhora, la seua aspiració insubornable, com el seu paral·lel «combat de l’amor», a intentar, en aventura incerta, fer «del desordre un concert», o, si més no, véncer «el temps que tot ho corromp», i assolir, alçant el vol, un «firmament de lleugeresa» on poder «dir amén», com en un ressò llunyà –també– de l’humil respost marquià de «Veles e vents». Si els temps difícils exigeixen coratge, Vicent Penya l’ha esmerçat fent seu, des de la seua personal trinxera, l’inevitable caràcter moral del viure humà, també en les coses menudes, fins a arribar a la necessària concreció d’una moral «domèstica», com d’anar per casa. Perquè el que cal és viure amb dignitat els paisatges de dins i els de fora. Per malmesos que estiguen o per anodins que siguen. Perquè res no és mesquí.