Unes històries per a conéixer el nostre País

21/04/2022

Segurament recordaràs allò de “si breu…,.”. Doncs aquesta ha estat la meua màxima en la formació tant d’adults com de menors. Sovint m’he imaginat picant en pedra les paraules i això m’ha motivat a resumir els continguts, afegint una reflexió final que servirà d’explicació al relat i embolcallat amb pinzellades del territori valencià. Perquè al final, estem convençuts que “més és menys i menys és més” en multitud d’ocasions.
El resultat ha estat la redacció d’un centenar de narracions breus, en un procés lent com una bona olla a foc mínim, sense pressa i tan sols esperonat per la necessitat d’explicar alguna idea quan havia de donar classe o impartir una conferència. Així, han estat els mateixos oients els que m’han ajudat a millorar-les i adaptar-les a les reaccions que han tingut.
Passat el temps, vaig poder ordenar els escrits, organitzar-los, unificar-los i transformar aquests relats en dos llibres: Una Ribera d’històries i Un país d’històries amb una cinquantena de narracions cadascun. El primer està dedicat a la meua comarca i cadascun dels relats afecta una població riberenca, A través de les seues pàgines podem gaudir de paratges naturals, rius i muntanyes, llogarets i també dels gentilicis dels seus habitants, costums, personatges populars, tradicions i històries locals.
El segon llibre segueix la mateixa filosofia de relat curt i amb ensenyança final, però eixamplant el territori a tot el nostre país. De forma organitzada, però amb nombroses interseccions, són presents totes les comarques i multitud de poblacions i fets singulars de la història i la cultura d’una forma subliminar. L’objectiu principal és gaudir dels relats, al mateix temps que es convida a reflexionar sobre temes de la vida quotidiana i l’atracció d’anar coneixent unes terres que amaguen nombroses sorpreses de patrimoni tant material com immaterial. Tanmateix, no es tracta d’històries de comarca, sinó d’una visió més global amb el País Valencià en el món. Així per exemple, en algunes d’elles Albert Einstein visita l’Albufera o Buda se’n va a Torrent.
A més a més, tots aquests escrits estan en versió oral gràcies cadascun a una persona d’un poble diferent de la Ribera en el primer volum. En el segon, han estat amigues i amics de totes les comarques valencianes que han aportat les veus i nouvinguts de diferents països que han afegit el seu accent corresponent.
La inspiració per al centenar d’escrits és molt divers com un còctel on es troben contes sufís o narracions budistes al costat de llegendes africanes, dels indis americans, tradicions occidentals o retalls històrics. I totes, totes, amb el seu polsim d’humor i ironia per a poder-les assaborir més o menys segons les experiències i vivències de la persona que les llegeix. A través de les seues pàgines, podrem conéixer millor el nostre entorn i passar una bona estona. Pensem que això afavorirà la creació de lligams d’estima entre a comunitat i una millor convivència. I “com a mostra, un botó a continuació”, i un parell d’històries que aniran apareixent mensualment al Saó digital www.revistasao.cat.

41. UNA FUSTERIA ASSEMBLEÀRIA.

Al País Valencià hi ha una comarca anomenada la Marina. A la Marina hi ha un poble anomenat Gata. A Gata, la que no mossega arrapa, hi ha una carretera que et porta a Jesús Pobre i a prop de la fusteria…, deixem-ho córrer que es farà de nit.
Per cert, aquella nit no era una nit habitual. Se celebrava assemblea de les de veritat, on tothom pot parlar, criticar i votar amb amabilitat. Les ferramentes s’havien reunit per a arreglar les diferències que durant les últimes setmanes havien entrebancat el seu treball i havien fet fracassar els negocis del seu fuster estimat.
El Martell es va erigir en president des del primer moment, però molt educadament els altres membres de la reunió el feren renunciar:
• No pots presidir, Martell –li va dir el portaveu de tots els altres-. Fas molt de soroll i et passes tot el dia colpejant.
El Martell, molt educadament, acceptà la seua culpabilitat, però proposà:
• Si jo no presidisc, demane que també siga exclòs el Cargol (àlies “Tornillo” perquè era un foraster que venia d’Ademús). Sempre li dona moltes voltes a qualsevol tema i mai s’acaba, i es passa de rosca com els mortals.
Aleshores, prengué la paraula el Cargol per al·lusions manifestes i va afegir:
• D’acord. No hi ha cap problema perquè és cert i ho reconec. Però… propose una condició: si jo no puc, demane a l’assemblea que incloga en el mateix grup a Paper de vidre (un altre foraster, àlies “Lija” perquè venia de Requena), doncs sempre és molt aspra en el seu tracte i sempre té friccions amb els altres.
Molt educadament també, alçà la mà el Paper de vidre que tenia ascendents nobiliaris per allò del “de” i digué:
– Bé. D’acord. Ho accepte. Però m’ha d’acompanyar en aquesta travessia del desert el Metre. Sí, sí, el Metre, tal com ho he dit. Ell es passa tot el dia mesurant als altres, que si un ha dit això, que si l’altre ha fet allò. En fi, que el Metre és qui de segur no es pot presentar com a president perquè pareix “el Perfecte, que no prefecte”, i perfecte no n’hi ha cap.
Estava així de delicat el tema només per a triar el president, quan entrà el fuster de forma inesperada. Aleshores tots adoptaren la postura de no haver trencat mai un plat Pep es posà el davantal i treballà la fusta fins a arreglar un moble fantàstic, i se n’anà.
Quan la fusteria tornà a quedar-se a soles, l’assemblea pogué continuà el debat. Aleshores, Serrutx que naturalment era originari de la Serra d’En Galceran, va dir:
– Senyores, senyors, veïnes i veïns. Ha quedat demostrat que totes tenim els nostres defectes sense arribar a ser persones, però el fuster treballa amb les nostres qualitats; i són aquestes les que ens fan valuoses.
Aleshores, l’assemblea valorà la força del Martell, la utilitat del Cargol, la virtut de llimar asprors del Paper de vidre, i l’exactitud i precisió del Metre. Orgulloses i contentes, continuaren la reunió.