Uniformats aplaudint

Imatges d’un vídeo viral dels militars aplaudint als alumnes d’un col·legi de Catarroja quan tornen a les classes després del condicionament del centre.

Per molt temps que passe, als carrers de Paiporta encara ressona l’aldarull que es va muntar amb la passejada dels reis espanyols, el president del govern estatal i el president valencià que ja no era honorable, per molt que tots plegats vulguen passar pàgina i amaguen aquelles imatges amb altres muntades a Xiva, no fa tant.

L’esbroncada de Paiporta i el quadre oficial del rei i la periodista reina consorte, que acaba de presentar-se fa poc signat per la fotògrafa Annie Leibovitz, ens ofereixen dues versions d’aquest Estat que (com diria Machado) ha de gelar-nos el cor. Aquests dos fets ens mostren la ficció de la Sarsuela i la realitat bruta del carrer que pateixen més de mig milió de persones, el 50% del teixit associatiu de la demarcació de València, una quantitat espatarrant d’empreses, treballadores i treballadors i massa infraestructures socials, culturals, educatives, econòmiques i polítiques dels pobles afectats.

Segurament, perquè en aquella jornada tots ells van compartir brutícia i cabreig, ara prefereixen acudir a pobles on els preparen les visites o, directament opten per refugiar-se dins de la seua bombolla, bé siga a Sarsuela, a Moncloa o al Palau del carrer de Cavallers de València.

Els primers, van encarregar un quadre a una famosa fotògrafa, abocant bona cosa de cèntims (216.000 euros); el segon, ha optat per organitzar-se una trobada multitudinària a Sevilla, on sembla que ha eixit reforçat políticament i personalment; el tercer, s’ha amagat darrere d’un general retirat al qual li havia promés un bon sou, però que no podrà satisfer perquè el conjunt de partits que configuren el nostre parlament, han vist l’obscenitat que suposa.

Però a més d’això, els de Madrid comparteixen una mateixa escena, però no dins del mateix quadre. Fa la sensació que l’artista haja volgut deixar per a la història, aquesta realitat de la parella, assetjada per permanents rumors d’infidelitats i navallades conjugals. El president (des)honorable, acut a treballar a Palau, quan encara no ha trencat l’alba, perquè ningú no l’escridasse, ha remenat cireres i ha fet caure huits i nous i cartes que no lliguen, per tal de continuar disposant d’un cadiral al saló daurat.

Tot això contrasta amb les feines de carrejar fang, de desllorigar soterranis i garatges, d’amuntegar milers i milers de vehicles inservibles en solars periurbans, a càrrec de la ciutadania i (diuen) que també intervé l’exèrcit. Un exèrcit que fa un parèntesi per aplaudir l’entrada de l’alumnat a les escoles dels pobles més afectats, mentre els joves estudiants passen per una doble renglera de persones uniformades, desconegudes… i no entenen el perquè d’aquesta actitud, quan el que haurien de fer és continuar ajudant a recuperar el pols de la vida truncada aquell 29 d’octubre.

Els uniformats aplaudint, no resolen cap problema. Les escoles, l’alumnat, el professorat i les famílies necessiten l’atenció directa d’una conselleria que s’ha dit “andana” i que els ha deixat en caiguda lliure; com ha deixat en caiguda lliure el món editorial, la cultura, el món de la música i de l’espectacle, el teixit que li fa de matalaf.

Dues rengleres d’uniformats aplaudint infants quan entren a l’escola el primer dia, sols provoquen un somriure sorneguer i ens retrotrauen a l’època de Gabi, Fofó, Miliki i Milikito, però en compte de portar llargues camises a l’estil de Charlie River, s’arrengleren amb vestits de camuflatge i botes de campanya. “Como estan ustedes?”