Tens 0 productes a la teua cistella
És molt d’agrair que Alemanya haja tornat a prendre les regnes polítiques de la UE. A la fi d’agost de 2016, la cancellera es va entrevistar amb altres dèsset líders europeus a fi d’enfortir el compromís europeu després del Brexit. Una ofensiva diplomàtica que va preparar la cimera informal de setembre a Bratislava en la qual Merkel es va veure obligada a aconseguir compromisos, ja que el seu lideratge no és plenament acceptat pels països del Grup de Visegrad en afers relacionats amb el terrorisme, la guerra síria, la crisi de refugiats, el control de fronteres i el conflicte entre Ucraïna i Rússia. La cimera de Bratislava, no obstant això, va concloure que el desafiament prioritari d’Europa és la seguretat i l’establiment d’una política comuna de defensa que, sense entrar en conflicte amb l’OTAN, done suport a la nostra acció en l’exterior i reforce la nostra indústria militar. Després del Brexit, la constitució d’un exèrcit europeu, rebutjada amb vehemència pel Regne Unit a Bratislava, tindrà ara més possibilitats de veure la llum.
De la mateixa manera, l’elecció de Trump com a president dels EUA –abstret en el seu nacionalisme aïllacionista– implica un seriós obstacle per a la signatura del Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió que, en cas que s’arribe a signar, serà probablement un tractat comercial molt descafeïnat. Al mateix temps, l’administració Trump afebleix la protecció militar que hem rebut fins ara i ens obliga a fer front als seriosos desafiaments que tenim plantejats en matèria de seguretat interior i exterior, la qual cosa fa imperiosa l’obligació de contribuir a les despeses de defensa de l’OTAN amb el 2 % del PIB. Necessitem construir una cultura de cooperació en matèria de seguretat, entesa com un bé de naturalesa transnacional, i adoptar una visió col·lectiva de la defensa que reforce la nostra política comuna de defensa, aprofitant per a això els instruments que ens proporciona el Tractat de Lisboa.
D’altra banda, la futura eixida del Regne Unit ha anul·lat les possibles evasives dels grans països d’accelerar el ritme d’integració, i així multiplicar les iniciatives d’unitat política que convertisquen Europa en un actor de l’escena política internacional a l’altura del seu potencial econòmic. Per exemple, és incomprensible que Europa, que és el major bloc estalviador del món, haja de passar per les forques caudines de les agències americanes de qualificació del risc quan vol llançar emissions de capital en els mercats internacionals. Tampoc no es comprén que els països europeus amb graus elevats de deute queden atrapats en mans d’aquestes agències, com a resultat d’una eventual reducció de la qualificació per davall d’un cert nivell determinat que els impedisca obtindre finançament internacional.
Pel que fa al futur econòmic d’Europa, la seua clau de volta continua sent el sobreendeutament de les economies de l’Eurozona, sobretot del sector privat, així com les necessitats de recapitalització dels bancs, en particular italians, però també alemanys. D’ací la necessitat de trobar algun tipus d’alleujament a aquest sobreendeutament. Alguns economistes neoclàssics troben similituds entre la situació actual en la Unió Europea i la del Japó a partir de 1990. I també, en part, amb la dels Estats Units. Opinen que ens trobem davant una recessió de balanç en la qual, d’una banda, el preu dels actius es desploma, al mateix temps que el valor del passiu roman invariable o augmenta a causa de la deflació.
La recessió de balanç que patim s’ha produït per l’ajust simultani dels balanços dels agents públics i privats, alhora que ha propiciat un creixement molt feble en alguns països de l’Eurozona i un fort biaix deflacionista en uns altres. Les famílies es troben sepultades pels deutes i se centren a retornar-los restringint el consum. Les empreses, per la seua banda, concentren els seus esforços més a reduir el seu passiu, és a dir, a minimitzar deutes i augmentar l’estalvi empresarial, que no a augmentar l’actiu, ço és, a maximitzar beneficis i ampliar el negoci. Quan les empreses estan molt endeutades, prefereixen recompondre els seus balanços, recuperar la seua salut financera i la seua qualitat creditícia abans que demanar prestat per a invertir. A més, amb tipus d’interés negatius, a ningú interessa massa que li presten.
Tot això afecta les decisions de consum i d’inversió, de manera que, si volem fer que el deute d’empreses i famílies deixe de llastrar el creixement, necessitem polítiques d’estímul a la inversió i consum privats. El Pla Juncker, al qual Draghi també fa costat, té per objectiu canalitzar inversions públiques i privades per valor de 315.000 milions d’euros, encara que no està funcionant com s’esperava a causa del seu elevat grau d’endeutament implícit. Ha sigut, doncs, necessari introduir mesures d’alleujament del deute, com les compres d’obligacions i pagarés d’empresa d’alta qualitat d’empreses privades europees, com va fer el BCE, a imatge de l’actuació de la Reserva Federal immediatament després de la crisi financera. Per això, el BCE es va comprometre a comprar de forma directa títols valor recolzats per deute privat.
També fóra potser oportú que comprara deute dels bancs i que, en la mesura del possible, arbitrara mesures que alleujaren la càrrega del deute que suporten les famílies. El BCE va començar a comprar bons corporatius, per la qual cosa les empreses quedaren més alleujades en termes financers, d’una banda, de la llosa d’haver de fer front a tipus d’interés reals elevats, en un context d’expectatives de baixa inflació, i, per una altra, de la incertesa que sempre pesa sobre la renovació dels crèdits bancaris per a refinançar-se, quan aquests últims es financen del BCE de forma quasi gratuïta. Amb totes aquestes mesures, el BCE perseguia diversificar els canals de liquiditat, desbloquejar el crèdit, estimular la inversió privada, impulsar el consum i generar ocupació.
Ara com ara, no obstant això, l’estratègia expansiva de Draghi està tenint dificultats per a funcionar per l’elevat grau de deute privat. En una recessió de balanç, només el sector públic pot evitar l’estancament secular mitjançant l’estímul fiscal, que és precisament el que va plantejar la Comissió Europea a mitjan novembre de 2016. De manera que, més que focalitzar l’atenció en la reducció del deute públic, fóra millor plantejar un pla ambiciós d’alleujament del deute d’empreses i famílies, o bé algun tipus d’estímul fiscal com el que va llançar la Comissió Europea per valor del 0,5 % del PIB de l’Eurozona. Una mica més de 50.000 milions d’euros que havien de ser gastats de preferència per aquells països amb marge de maniobra per a l’expansió fiscal, amb Alemanya i Holanda al capdavant. En el cas d’Alemanya, la injecció fiscal equivalia al 2 % del PIB, i va comptar amb l’oposició del ministre d’Hisenda alemany, Wolfgang Schäuble, encara que la cancellera Merkel va anunciar estar disposada a invertir més en defensa i seguretat, i abaixar els impostos. No oblidem que Alemanya té eleccions en 2017.
Tot això exigeix, però, reformes estructurals i continuar avançant en la unió bancària, el fons de garantia de depòsits de la qual continua bloquejat per Alemanya. Les turbulències econòmiques derivades del Brexit, així com els nous paquets d’estímul fiscal per part de Trump i de la Comissió Europea afectaran els mercats financers i els bancs en les seues estratègies de despalanquejament i de recomposició de les operacions de crèdit que, fins ara, deprimien el consum i la inversió, i introduïen impulsos recessius en l’Eurozona.
La calma actual, però, no hauria de portar-nos a l’engany, atés que el disseny institucional de l’euro mostra un enfocament economicista basat en regles fiscals exemptes, molt sovint, de criteris fonamentats en la bona economia. D’ell s’ha derivat un empobriment sever dels europeus, una forta degradació de la qualitat democràtica de les nostres institucions i la violació dels estàndards mínims de decència econòmica que s’haurien de donar per sobreentesos en les societats europees. Per això, les actuals turbulències exigeixen reforçar la legitimació política de les institucions europees i dels seus procediments perquè no es violen les regles de la democràcia i puguem avançar cap a una major integració fiscal, unió bancària i capacitat de finançament dels Tresors públics.
