La revista degana en valencià

Uns coloms de Mallorca i un llaurador poeta valencià

19/01/2022

Jeroni Cortés –valencià i potser de Gandia, on segurament va passar alguns anys de la seua infantesa– va ser un matemàtic que degué morir poc abans del 1612 i de qui no sabem grans coses. Sabem –això sí– que ens va deixar algunes obres sobre matemàtica, història natural i astronomia i, també, algunes compilacions divulgatives. Entre aquestes, el Libro y tratado de los animales terrestres y volátiles…, publicat a València per Crisòstom Garriz el 1615 –és l’edició que tinc a mà–, tot i que potser n’hi ha una edició anterior i encara se’n feu alguna posterior –si més no, el 1672. Cosa que indicaria una bona acceptació d’aquell compendi que tracta de mostrar-nos determinades virtuts i pecats atribuïts als animals i, així, posar-los en contacte amb la naturalesa humana. Però, allà on més entretinguda em sembla aquesta obra de Cortés és precisament quan conta anècdotes referides a animals –gossos, ratolins, teuladins, etc.– que va conéixer per informació d’algú que li era pròxim o bé perquè, en ser esdevingudes en terres valencianes, li eren més pròximes i els sap donar un major sabor d’autenticitat.

Una d’aquestes –entre altres que ja referiré en alguna altra ocasió– és la d’uns coloms mallorquins que per la «grande hambre de mantenimientos y granos por aquella tierra, y viéndose dichos palomos oprimidos por el hambre, desempararon no solo el palomar en donde se criaron, sino también toda la isla y vinieron a parar en el reyno de Valencia, en un lugar y pueblo que oy día se llama Museros».

Els coloms –que hi degueren aterrar famolencs– es llançaren sobre un camp d’«arvejas», és a dir, pèsols. Aquell ignot llaurador de Museros, en veure’ls allà menjant, en comptes de matar-los, els va anar capturant amb paciència i els va tancar, després, en una estança seua. I com que no podia saber de qui eren, «determinó de escrivir dos ringlones en un pedaço de papel y, atado a un palomo, lo soltó». L’estratègia no podia ser millor per contactar amb el propietari primer d’aquelles aus que, com és ben sabut, retornen sempre al seu colomer.

De fet, el colom en qüestió se’n tornà a Mallorca i el seu amo va llegir el paperet que el llaurador de Museros, deixant anar la seua inspiració poètica, havia escrit: «En el regne de València, y en Museros, / ab molt gran diligència fórem presos. / Y si, vista la present, no·ns socorreu, / tots serem despesos». El mallorquí amo dels coloms de seguida s’embarcà cap a terres valencianes i arribà a Museros, on trobà a qui tenia els seus coloms, li pagà les destrosses que havien causat i se’ls emportà de nou a casa amb ell. La qüestió que tanca l’episodi –on volia anar a parar Cortés– era saber qui havia fet més: si el mallorquí, que vingué per ells, o el valencià, que no els va matar, malgrat que els va capturar en delicte flagrant. Però, el més interessant per a mi, ara, són aquelles paraules en bell valencià que portà aquell colom a Mallorca.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top