La revista degana en valencià

Urbanisme del canvi?

Any 1938: el vaixell Patris II fa la ruta Marsella-Atenes. A dins, un grup selecte d’arquitectes del IV Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna decideixen els fonaments urbanístics i arquitectònics que hauran de tindre les noves ciutats. Volen canviar el model de les brutes i caòtiques polis europees i encabir l’intens èxode rural que s’està produint, però d’una manera òptima, científica i higiènica. La conclusió és una separació de funcions i usos: els nous edificis d’habitatge han d’anar cap amunt per a lliurar l’espai per a zones verdes, i la ciutat ha de ser una màquina per a viure (habitar, circular, treballar i recrear). Conclusions molt raonables per a l’època i el context. El seu model serà la base per a la reconstrucció de les ciutats després de la guerra i de les noves, com ara Brasília.

Actualment, aquest model d’urbanisme ha quedat totalment esgotat (i prostituït) per raons diverses: el necessari canvi de mobilitat, la pèrdua de teixit social veïnal però també el seu ús per part de promotors immobiliaris per a, senzillament, omplir-se les butxaques. El model alternatiu és àmpliament conegut: la ciutat amable de l’urbanista danés Jan Gehl n’és un bon exemple. Ciutat a escala humana, mobilitat sostenible, optimització energètica… És a dir, tot el contrari als interessos dels promotors locals tal com han funcionat fins ara.

Dic tot açò perquè serveix per a contextualitzar el cas de ciutat de València, que a hores d’ara compta amb 50.000 habitatges buits i barris cèntrics com Velluters o costaners com el Cabanyal amb desenes de solars sense ús, raons més que suficients per a afirmar que no hauria de continuar creixent a base dels PAI, com ha fet fins ara. Almenys no ho hauria de fer si volem canviar el model cap a una ciutat sostenible. Altres opcions com un PRI podrien donar més habitatge si fóra necessari i d’una manera mesurada −encara que entraríem en el risc que acabaren sent apartaments turístics, per això ja és un altre tema, no menys important, clar.

Ha canviat aquest tipus de creixement el sonat canvi de govern munipal? Seríem ingenus si pensem que en els últims anys s’ha frenat aquest creixement de PAI únicament pel famós Pacte de la Nau entre Compromís, PSPV-PSOE i València en Comú. Ha sigut en gran part pel cicle econòmic a la baixa i pel record amarg d’un PP municipal desastrós en el tema de la rajola. Ara bé, cal recordar que abans de Rita Barberá, i amb el PSOE amb el comandament, el consistori funcionà urbanísticament exactament de la mateixa manera. No oblidem que si no fóra per la resistència i organització social, el Saler seria actualment una macrourbanització o el vell llit del Túria una autovia.

Hui en dia, amb els plans del Grau o Benimaclet a València, o el projecte de Puerto Mediterráneo al paratge natural de la Mola de Paterna damunt la taula, tenim exemples d’un planejament urbanístic atemporal, consumista i insostenible, que no es diferencia gens d’èpoques anteriors de boom immobiliari, orgia de rajola i depredació del territori que tan mala fama li van costar al PP. Però el PP ja no mana ni a València ni a Paterna, on el projecte ja ha trencat el pacte de govern entre el PSOE –que en té l’Alcaldia− i Compromís. A la capital, els estira-i-arronsa comencen a ser notables no només entre les associacions de veïns, plataformes –a Benimaclet l’acabada de crear Ciudem Benimaclet− i l’Ajuntament, sinó també dins del consistori, en què el PSOE domina la Regidoria d’Urbanisme.

Entre aquests tres projectes, el del Grau és el més necessari sense dubte, però no com s’ha plantejat; el de Benimaclet és completament innecessari –damunt amb l’empresa Metrovacesa pel mig– i el de Paterna directament es carrega un dels pocs entorns naturals que queden prop al municipi, destrossa el xicotet i mitjà comerç local i, a més a més, suma un centre comercial a un altre centre comercial similar proper.

Malauradament, sabem com s’instrumentalitza el creixement urbà ací per al benefici de promotors, constructors i tots els qui treballen en la construcció en contra dels qui volen tindre un habitatge digne o no pagar el seu sou sencer en una hipoteca o un lloguer. Hem de ser conscients que el problema és estructural en la nostra societat, bàsicament perquè l’especulació i la construcció han sigut uns dels pilars de la nostra economia, ens agrade o no.

I la solució no és fàcil, certament. On col·loquem el límit?, perquè moltes famílies depenen d’aquest sector per a viure. Canviem la classificació urbanística a no urbanitzable? A molt curt termini pot ser una solució per a aturar projectes especulatius, però qualsevol canvi de govern pot revertir-la. Potser del que caldria debatre realment és d’un canvi educacional i, sobretot, d’una transició cap a un altre model econòmic que no sols depenga de la rajola i del turista.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top