Tens 0 productes a la teua cistella
L’àrea metropolitana de València ha experimentat un desenvolupament urbanístic significatiu en les últimes dècades que, malgrat els seus avanços, pateix de falta de coordinació i racionalitat des del punt de vista de l’ordenació territorial. Des de les primeres iniciatives d’ordenació territorial fins a la situació actual, l’urbanisme valencià ha pecat de l’absència d’una estratègia metropolitana efectiva.
El primer planejament d’ordenació supramunicipal a València es remunta al Pla General de 1946, que abastava València i la seua «cintura» de municipis, el primer pla general d’àmbit supramunicipal que ordenava 30 municipis, el qual significava un gran pas avant en la pràctica urbanística. Aquest esquema, inspirat en models europeus com el Gran Hèlsinki, preveia una estratègia de desenvolupament seqüencial basada en sectors, amb la Corporación Gran Valencia encarregada de la gestió. No obstant això, aquesta entitat es va enfrontar a greus mancances econòmiques, tècniques i jurídiques que, sumades a tensions entre els municipis i l’administració central, en van limitar l’eficàcia.
La Corporación Gran Valencia es va extingir l’any 1986 per no adequar-se a les noves realitats fàctiques i polítiques que definien l’entorn metropolità, quan la Generalitat Valenciana va introduir les Normes de Coordinació Metropolitana com a nou marc de coordinació territorial per a abordar l’ordenació del territori i la coordinació supramunicipal a través del seu òrgan gestor, el Consell Metropolità de l’Horta. Aquestes normes van ampliar l’àmbit d’actuació a 45 municipis i intentaren abordar qüestions com la protecció del sòl i els recursos naturals, el desenvolupament d’infraestructures bàsiques i la gestió de residus. Però, els resultats van ser desiguals perquè aquest plantejament centralitzat entrava en fricció amb l’autonomia municipal i, l’any 1999, desaparegué de l’únic òrgan gestor metropolità i es consolidà una fragmentació que persisteix fins a hui i que va deixar un gran buit normatiu.
Això ha comportat una falta de visió integrada de València i la seua àrea metropolitana que ha tingut conseqüències negatives en l’ordenació, amb el resultat d’un creixement desordenat i, en moltes ocasions, a la mercé de les demandes del mercat immobiliari reduint el sòl destinat a l’horta tradicional per a l’ocupació d’un sòl segellat per les infraestructures i l’edificació, fet que ha donat lloc a una destrucció de la cobertura del sòl amb materials impermeables, la qual cosa augmenta el risc d’inundacions.
En aquest sentit, i a la llum dels fets desgraciats viscuts per les inundacions produïdes per la dana el 29 d’octubre de 2024 en 75 municipis de la província de València, en la seua majoria els que formen part de l’àrea metropolitana, resulta també necessari reflexionar sobre aquest canvi antròpic i el risc d’inundació. És una realitat que el risc d’inundació, que és un risc natural, s’ha vist augmentat per l’ocupació urbana d’espais de risc i amb infraestructures en zones inundables. Aquesta situació augmenta el perill natural i pot arribar a un risc elevat da catàstrofe com la que hem viscut. Quan es produeixen episodis de pluges d’intensitat moderada (dana), enteses com a fenomen natural, els caixers dels rius (barrancs, rieres, etc., que normalment van secs) tornen a recuperar la seua funcionalitat i afecten aquestes zones urbanitzades en zones d’alt risc perquè han estat ocupades per l’ésser humà sense tindre en compte la seua denominació de zona inundable. Aquestes noves construccions agreugen les potencials inundacions per la pressió que duen a terme en el terreny natural confrontant als marges dels llits, impedeixen el flux lliure de les aigües i formen preses que agreugen el risc d’inundació.
Si bé és cert que el risc zero no existeix i que històricament València ha demostrat ser enormement vulnerable davant el risc hídric, és necessari que aquest risc constituïsca un condicionant per a l’ordenació dels usos del territori, encara que no siga fàcil establir un equilibri entre la seguretat de les persones i els béns i l’afecció de mesures restrictives que puguen afectar el dret de propietat.
Així, la planificació urbanística ha d’adaptar-se a aquesta nova situació que sobrepassa els termes municipals, integrant-se amb la planificació estratègica per tal de poder proporcionar elements de referència valuosos en l’adaptació del pla general al context territorial, que de segur que és molt distint de l’existent en la data llunyana en què el pla general fou aprovat (la coneguda com «petrificació del planejament»). En aquest sentit, el planejament urbanístic municipal no pot redactar-se d’esquena a la planificació estratègica o supramunicipal.
Cal assenyalar que l’urbanisme en l’àrea metropolitana de València exigeix una revisió profunda per a corregir els errors del passat i avançar cap a un model més sostenible i coordinat. L’ocupació racional del sòl tenint en compte els riscos d’inundació, la millora dels mitjans de transport i infraestructures i la coordinació entre municipis són pilars fonamentals per aconseguir un desenvolupament urbà que beneficie tots els habitants i en preserve l’entorn natural. Per a això, la seua aplicació efectiva requerirà una major voluntat política i una col·laboració intermunicipal més estreta, per poder recuperar una governança metropolitana efectiva que supere les divisions administratives i en facilite una planificació integral. Les experiències en altres ciutats europees demostren que un enfocament coordinat pot generar beneficis significatius en termes de mobilitat, sostenibilitat i cohesió social.
Resultaria necessari reprendre i actualitzar el Pla d’Acció Territorial Metropolità de València que, des de la seua resolució d’inici l’any 2016 amb molt bones intencions, no ha arribat a materialitzar-se.
Mª Jesús Romero Aloy. Professora titular de l’Àrea de Dret Administratiu. Departament d’Urbanisme, Universitat Politècnica de València.
Revista Saó Núm.509, pàgs.26-29. Gener 2025.
