La revista degana en valencià

De l’ús del camp

“L’ús del camp, de les nostres terres interiors, trepitjant bancals i boscs, és una nova forma de colonialisme intern, de menyspreu a una forma de vida més que secular”

Diu això que hi havia un temps en el que el camp era territori de penes. Més que res perquè la vida agrícola, malgrat el que deia el poema d’Horaci, era fonamentalment un espai on per guanyar-se la vida s’havia de treballar molt. I el resultat dels esforços era més que incert moltes vegades.

El camp era però, un espai harmoniós i ample, discret. En un país com el nostre, dividit en dos per efecte de la geografia costanera i la de les terres interiors, podia endolcir-se un poc la vida si aquesta passava pel litoral. On l’agricultura, que era la font principal de vida, resultava més fàcil i generosa. Mentre que per dins, pel que coneixem com interior muntanyenc, la major duresa del clima i d’altres condicions com el relleu  feien que viure en eixos espais entre muntanyes fora més dur.

Siga com siga el territori, el camp, era utilitzat. I sobre ell es vivia. Amb duresa, sí, però segons els cànons que la història i l’economia imposaven.

Des de fa dos dies, realment fa molt poc en termes històrics, l’ús del camp ha esdevingut tota una altra cosa.

De la forma com ha estat utilitzat el litoral és cosa sabuda: augment desconsiderat de les poblacions. I ocupació per construccions de tots els termes de manera terrible i desafortunada. Això és el que tenim ara i costarà anys i panys tornar a un desenrotllament més discret i harmoniós. Pot ser tema de molta reflexió. I sortosament ja ho és de planificació i modificació .

De l’ús que se’n fa del camp del territori interior, de la franja que va més enllà , en alguns casos, dels 30-40 kms de la mar per generalitzar, també podem dir alguna cosa.

Eixes terres interiors, molt sovint muntanyenques, dures, seques i ara despoblades, també han sofert canvis. Bàsicament la pèrdua de la gent. Que marxà, allà a partir dels anys 60 del segle passat per guanyar-se la vida. Ara hi queden uns pobles amb una demografia dispersa i escassa. I plena d’uns espais naturals formidables. Especialment formidables per a aquells que , com jo mateix, som urbanites però amadors de la natura verge i primària.

Viure  en un mas, ni que siga temporalment, dona una visió més propera i real de l’ús del camp que si només hi apareixem un cap de setmana.

I el que es veu no acaba d’agradar.

En els darreres temps s’ha posat de moda fer carreres per la muntanya. A peu o en bicicleta. I això no està bé. Perquè la seua pràctica, dit ras i curt, deteriora l’entorn. El desfà, literalment. A canvi de què? Tot i que algú que argumenta que porta diners…

Pocs diners certament per al poble per on passa. El corredors d’esdeveniments d’eixa mena, si són nombrosos,  solen quedar-se en hotels de vora mar. Al poble deixen papers, brutícia i roderes que malmeten els camins i sendes. I , el que és pitjor, segons alguns dels participants confessen, ells i elles  igual podrien córrer en un altre lloc: una pedrera o un camp de pràctiques… no els interessa la natura. Ni la veuen , corrents com van!

L’ús del camp, de les nostres terres interiors, trepitjant bancals i boscs, és una nova forma de colonialisme intern. De menyspreu a una forma de vida més que secular. I si cal millorar la vida de la població de masos i masades, de pobles i poblets, caldrà  buscar solucions harmòniques i sostenibles. I, en darrer cas, com a mínim, preguntar als que hi viuen.

No és bo passar de l’abandó a la super explotació per complaure una dinàmica de consum exagerat en la forma que siga.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top