L’ús del valencià a les universitats valencianes

«Una política lingüística basada en la demanda significa que l’espai universitari no assumeix la seua responsabilitat social de lideratge amb una proposta pròpia»

Els usos d’una llengua en l’àmbit universitari pot ser un dels millors indicadors de la seua vitalitat. Els usos lingüístics a espais públics com ara les institucions polítiques (executiu, legislatiu i judicial) o els mitjans de comunicació, juntament amb les universitats, indiquen el nivell de prestigi i reconeixement de les llengües que s’empren. I això encara és més evident quan ens trobem en societats que reconeixen l’oficialitat d’almenys dues llengües.

A les universitats es formen professionals que ocuparan llocs rellevants a l’espai públic, i per això és tan important que la presència de les llengües estiga distribuïda amb principis d’igualtat de manera que es garantisquen les competències plenes en les dues llengües oficials. Professionals de l’advocacia, de l’economia, de la medicina, la psicologia o la biologia han d’estar capacitats per a desenvolupar les seues activitats en qualsevol de les dues llengües oficials. Així doncs, el valor de la llengua no és tant un valor identitari, que també pot ser-ho, com un valor social que enriqueix i amplia les oportunitats de totes les persones.

Dissortadament, a la societat espanyola aquest enriquiment en la diversitat, i la capacitat de creativitat que genera, no és valorat d’aquesta manera, i s’enfoca la qüestió des d’un punt mira purament identitari, essencialista. Aquest enfocament provoca que les polítiques lingüístiques en el marc espanyol promoguen el monolingüisme en castellà, a tot arreu. Als territoris amb dues llengües oficials això es concreta en polítiques de restricció dels usos dels codis lingüístics diferents del castellà. Una restricció que es torna més rígida quan l’espai públic és de més prestigi, com ara les universitats o les institucions polítiques.

«La llibertat d’elecció es converteix en arma de ‘destrucció massiva’ de llengües»

Per aconseguir-ho, no dubten a emprar arguments fal·laços que amaguen una clara voluntat de reduir, progressivament (o de colp), la pertinència dels usos de llengües diferents al castellà. Així, la llibertat d’elecció es converteix en arma de destrucció massiva de llengües. Ho hem dit moltes vegades: els usos lingüístics són pràctiques col·lectives que no poden estar sotmeses als principis d’elecció individual, la llibertat no és possible sense la igualtat. Una persona monolingüe en castellà no pot triar, només pot usar el castellà. De manera que quan esgrimeix aquest argument, el que demana és llibertat per obviar l’existència de llengües oficials diferents del castellà. Una llibertat amb què no compten les persones usuàries d’aquestes altres llengües, que coneixen perfectament també el castellà. Per tant, el que es demana amb aquesta llibertat és un tracte de privilegi, un tracte desigual.

La societat valenciana, en el context espanyol, no és aliena a aquesta situació, òbviament. Durant dècades, les polítiques lingüístiques han estat dissenyades per protegir les persones usuàries del castellà més que no les del valencià. Més preocupades per la llibertat que no per la igualtat. L’efecte ha estat un retrocés bastant generalitzat dels usos del valencià, tal com indiquen les enquestes que realitza periòdicament la Generalitat Valenciana. En el nou context polític del Govern del Botànic, la contraplanificació lingüística ha desaparegut, però també és cert que tampoc ha pogut haver-hi una planificació lingüística ferma. Hi ha hagut intents d’avançar en l’ús del valencià en l’ensenyament no universitari, amb la publicació del Decret i la Llei de Plurilingüisme o amb les convocatòries de subvencions per a augmentar l’ús en tots els àmbits socials. Tanmateix, no s’ha publicat cap normativa que regule la docència en valencià en l’àmbit universitari o la capacitació lingüística necessària per al professorat o el personal d’administració i serveis.

Les universitats públiques valencianes se n’han trobat, per tant, una mica al marge, com a entitats autònomes, i diríem que la tendència en els usos ha estat la de l’estancament, en termes generals. És ben cert que hi trobem bastant diversitat en l’espai universitari pel que fa als usos del valencià. Una diversitat que deriva tant de les característiques pròpies de cada institució universitària, la seua història i constitució, com de les societats dels territoris que les envolten. No és el mateix treballar a Castelló de la Plana que a Alacant, per exemple. Com tampoc ho és tenir una trajectòria institucional centenària que tenir-la d’un parell de dècades. Una diversitat que també es dóna al si de cada institució universitària, ja que la composició dels diferents col·lectius és ben distinta.

En l’estudi realitzat el 2010 per totes les universitats públiques valencianes i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, es va posar de manifest que estudiantat, personal d’administració i serveis (PAS) i el personal docent i investigador (PDI) mantenen relacions lingüístiques ben diferents. De fet, es va poder constatar que el coll d’ampolla per a l’increment dels usos del valencià es trobava a l’entorn dels usos del PDI, mentre que estudiantat i PAS mantenien una relació amb el valencià més normalitzada. Aquell estudi també assenyalava que les polítiques basades en el voluntarisme i la llibertat d’elecció deixaven les possibilitats d’augment d’usos del valencià per sota d’un sostre de vidre que no podia superar el 25 %, en el millor dels casos.

Una política lingüística basada en la demanda significa que l’espai universitari no assumeix la seua responsabilitat social de lideratge amb una proposta pròpia. Una proposta que forma part del conjunt de la seua oferta docent general. Les universitats públiques, tot i autònomes, formen part de l’entramat institucional públic de la societat valenciana i, per tant, estan sotmeses als principis establerts pel reconeixement de l’oficialitat del valencià. El model formatiu d’una universitat també està compost per les seues pràctiques lingüístiques docents i per la diferència que hi ha entre un model formatiu monolingüe castellà, que limita les capacitats lingüístiques (i per tant d’ocupació) de qui estudia allà a només una de les llengües oficials, i un model formatiu igualitari, bilingüe, que capacita l’estudiantat en les dues llengües oficials.

L’opció afecta totes les dimensions de la vida universitària. L’oferta docent ha de preveure l’increment progressiu de la presència del valencià en la docència de graus, per tal d’oferir a l’estudiantat una formació equilibrada en les dues llengües oficials. Però també s’han de preveure els usos administratius i institucionals. Certament, això requereix, igualment, disposar d’una plantilla de PDI i de PAS que tinga garantides les seues competències lingüístiques, si més no, en les dues llengües oficials.

En consultar les dades de l’oferta docent de les universitats públiques valencianes ja salta a la vista la diversitat de què parlàvem. Hem tret del gràfic la Universitat Miguel Hernández (UMH) perquè la seua oferta docent de graus en valencià és nul·la (per ser precisos, el 2017-2018 va oferir el 0,1 %). Pel que fa a la resta podem dir que, d’una banda, la Universitat d’Alacant (UA) i la Universitat Politècnica de València (UPV) fan una oferta docent de grau en valencià bastant similar i per sota del 10 %, mentre que la Universitat Jaume I (UJI) i la Universitat de València (UV) fan ofertes significativament superiors; d’altra banda, però, hem d’assenyalar que només la Universitat de València (UV) ha incrementat significativament la presència del valencià a les seues aules, mentre que les altres tres mantenen estancats els seus nivells d’oferta. És cert que la UPV canvia lleugerament de nivell el 2015-2016, però torna a quedar-se parada.

En els discursos socials habituals sol contraposar-se l’oferta del valencià a la de l’anglès, com si foren alternativa. No caldria insistir que l’estatus d’una i de l’altra és ben diferent: mentre que el valencià és una llengua oficial, l’altra en el millor dels casos és una llengua de treball internacional. Mentre que la primera és legalment exigible, la segona és una opció estratègica. A més a més, la seua contraposició només s’entén en un context de defensa militant del manteniment dels nivells d’oferta en castellà. Efectivament, l’oferta en anglès pot créixer juntament amb l’oferta en valencià si es redueix l’oferta monolingüe en castellà i s’opta per una oferta multilingüe.

I això és el que ens diuen també les dades d’oferta docent de grau en anglès. Totes les universitats públiques valencianes han incrementat la seua oferta en anglès, a diferència del que ha passat amb el valencià. Tampoc la UMH fa una oferta significativa en anglès: el darrer curs és de l’1,1 %, superior a l’oferta en valencià; també l’oferta en anglès de la UPV és lleugerament superior a la del valencià. Tanmateix, també podem veure com el creixement significatiu de l’oferta en valencià de la UV no ha implicat que haja perdut posicions pel que fa a la seua oferta en anglès, sinó més aviat el contrari: des de bon començament ha estat la universitat amb major oferta en anglès i, durant el període d’increment de l’oferta en valencià, ha mantingut aquesta primera posició.

Per tant, podem concloure que la situació dels usos del valencià a les universitats públiques no s’ha deteriorat tant com en el conjunt de la societat. Tanmateix, també és cert que, excepte la UV, la resta ha congelat els seus nivells d’oferta docent en valencià en els mateixos nivells que hi havia fa quasi una dècada. Siga com siga, l’experiència de la Universitat de València ens mostra com és possible mantenir una camí d’increment dels usos del valencià al mateix temps que s’incrementa la presència de l’anglès, amb una estratègia que qualifiquem de multilingüisme autocentrat. Una estratègia basada en la millora de la professionalitat dels titulats, més que no en la construcció de cap mena d’identitat.

 

Article publicat al nº438 (L’ús social de la llengua). Ací pots aconseguir un exemplar