La revista degana en valencià

Entre xarxes, xips i satèl·lits

«La viabilitat dels idiomes no depén només dels recursos oficials que es dediquen a la seua promoció, sinó que la societat n’és la darrera responsable»

La política lingüística és una classe de política, i perdonen vostés lʼevidència. Els polítics, com els ciutadans individualment o organitzats en moviments socials i associacions voluntàries, hi tenen alguna cosa a dir, com és natural. De fet, la viabilitat dels idiomes no depén només dels recursos oficials que es dediquen a la seua promoció, sinó que la societat –civil, per definició– n’és la darrera responsable. Al capdavall, la llengua és el vincle de cohesió social i territorial més determinant. Una comunitat lingüística és, ben mirat, un enfilall d’enllaços comunicatius la fortalesa dels quals radica en les connexions entre els seus membres de manera directa, indirecta i virtual.

Les interaccions cara a cara són determinants en la societat tradicional, una comunitat de vincles diguem-ne «de proximitat» –orals i àgrafs, majoritàriament. Ben mirat, lʼús de la veu, com en la cançó, és la primera de totes les tecnologies. Però les interaccions mediades –les que permeten els mitjans de comunicació de masses– van capgirar lʼestructura dʼaquella comunicació tradicional i van accelerar un procés de destradicionalització comunitària, una solsida de conseqüències socials –no solament sociolingüístiques– encara no ben valorades. Lʼescriptura i la impremta, per una banda, i lʼoralitat secundària que permeten la ràdio i la televisió, de lʼaltra, són elements clau de la metamorfosi de les comunitats lingüístiques. La digitalització ha comportat, finalment, canvis profundíssims en lʼestructura social que desterritorialitzen el mateix concepte de comunitat lingüística i bona part de les nostres vides. Com és sabut, Internet permet pràctiques inèdites i desconegudes fa unes dècades i alimenta, alhora, una pèrdua de sentit de lloc inherent a les noves pràctiques. Comptat i debatut, vivim en una societat en procés de destradicionalització i desterritorialització que afecta de ple els usos lingüístics i les funcions socials de les llengües. És en aquest context que hem de (re)pensar el diagnòstic sobre la situació de la comunitat lingüística i, consegüentment, de les eventuals polítiques lingüístiques.

«Ara per ara, la comunicació mediada i la virtual són els espais públics on es juga la cohesió comunitària»

Ara per ara, la comunicació mediada i la virtual són els espais públics on es juga la cohesió comunitària. En primer lloc, perquè les llengües privades en què ens expressem en la intimitat no es corresponen sempre amb la llengua pública com ocorria en la societat tradicional. La llengua pública –que no vol dir obligatòriament oficial– compleix funcions que asseguren la cohesió social de què parlàvem adés. Al capdavall, lʼespai públic és el més determinant de tots els àmbits dʼús dʼun idioma, lʼespai dʼintercanvi i de contacte de tothom, al marge de la seua comunitat lingüística dʼorigen. Nova York o Los Angeles, Barcelona, València, Palma o Alacant acullen ara comunitats al·lòctones que mantenen els respectius idiomes per a les necessitats privades. El conflicte lingüístic apareix quan algun grup –cosa impensable als EUA, on tothom accepta lʼanglés com la llengua pública!– intenta imposar la seua llengua privada en lʼespai públic. En aquest sentit, les polítiques lingüístiques –les explícites, com lʼespanyola o la francesa, i les implícites com lʼamericana– estan lligades al capital discriminatiu –discriminatiu!– de cada idioma en els àmbits públics. Vull dir, a la capacitat per a regular la promoció social dels seus membres a partir de les habilitats lingüístiques i el poder simbòlic aparellat. El domini de la llengua pública és així el símbol més explícit de la comunitat lingüística, convertida en grup de referència positiu per a tots els grups de pertinença privada.

Val a dir, dʼaltra banda, que lʼestructura de la comunicació mediada és una cruïlla dʼinteressos lligada a grups empresarials (privats) que condicionen les pràctiques comunicatives als beneficis –alhora, econòmics i ideològics. Pensem en les majors americanes (Warner Bros, FOX, Disney, etc.) que produeixen i distribueixen productes audiovisuals arreu del món. Però també en el duopoli Mediaset (Berlusconi)-Planeta que domina més del 70 % del volum de negoci i dʼaudiència televisiva de lʼEstat espanyol i condiciona lʼestructura del sector, lʼagenda mediàtica i la llengua de lʼemissió i recepció. Al cap i a la fi, el neoliberalisme domina el món informatiu i no informatiu, i genera poders econòmics incontrolats políticament. L’estructura de la comunicació resultant –internacional, estatal o local– és jeràrquica i desequilibrada en la seua expressió sociolingüística.

En aquest context, la lògica sociolingüística sʼha convertit en una lògica de mercat, travessada pels processos de concentració empresarial, desregulació, transnacionalització informativa i preeminència dels interessos privats per davant dels públics. Els grups de comunicació públics en són el contrapés, almenys en teoria. Un contrapés insuficient a tots els efectes. Però, siga com vulga, sense una estratègica sociolingüística pública per a la indústria audiovisual i cultural connexa, hi ha poc de marge per a lʼesperança. De fet, les indústries culturals ocupen, més com més va, un lloc central en l’activitat productiva de cada país. La promoció dʼaquesta àrea productiva i la política lingüística pública haurien de ser dos eixos estratègics connexos. El consum cultural en una determinada llengua esdevé, finalment, el millor índex del valor de mercat de la pròpia llengua.

Com hem avançat adés, la funció discriminativa de lʼidioma en el mercat –sotmés a totes les exigències dʼoferta i demanda– és la més determinant en una societat immergida en els fluxos mediàtics i culturals. En aquest sentit, radiotelevisions públiques com la danesa, la sueca o la catalana, posem per cas, han estat vitals per a la generació indirecta dʼunes indústries de comunicació també privades que han trobat en els respectius idiomes un factor de modernització de les estructures productives. El País Valencià, sempre governat per la política del matalafer –fer i desfer– sʼencamina cap a un model productiu postindustrial i una societat de valors postmoderns i individualistes sense cap mena de contrapés enfront dels fluxos sociolingüístics al·lòctons.

Com és sabut, el mercat no atén les necessitats de les comunitats lingüístiques amb poca massa crítica i menys demanda. Ben al contrari, reforça lʼoferta de productes en les llengües hegemòniques, que aporten més beneficis. En aquest sentit, les dissimetries entre el mercat i els espais lingüístico-culturals són l’esfera més important de la política lingüística –que és, com deia, una classe de política. La política de lʼexcepcionalitat francesa, les iniciatives compartides entre Flandes i Holanda o entre els països nòrdics són també models que hauríem dʼexplorar.

En el context descrit, els valors simbòlico-integratius i els memorialístics inherents als idiomes han estat desplaçats pels estrictament instrumentals. Lluny de les ideologies romàntiques i les mentalitats renaixencistes, el futur de les llengües es juga en la vitalitat demogràfica, social, econòmica i cultural de les respectives comunitats. I, consegüentment, en la creativitat i l’aportació cultural que siguen capaces de transmetre per totes les xarxes socials, mediades i virtuals. Els mitjans de comunicació de masses i el ciberespai són potser la –darrera?– oportunitat de les llengües locals, però també el seu risc més evident. D’ací la importància de la producció per damunt de la reivindicació. I el valor estratègic de l’anomenada Generació AC (after computer), confrontada a la BC (before computer). El català, enxarxat entre xips, cables, satèl·lits i servidors dʼInternet perd, per tant, bona part dels seus valors simbòlics per adquirir-ne només de funcionals. El català no ha de ser, en conseqüència, un emblema de pertinença metafísica a una societat més o menys imaginada, sinó un instrument de comunicació glocal i un vincle del capital social compartit entre els seus membres. El valor del català, en aquest entorn, el determinarà, finalment, allò que serem capaços –individualment i col·lectivament– de dir i de difondre en lʼespai públic –físic, mediat i virtual– i no solament en la nostra intimitat més protegida. Tot això, amables lectors, no depén només de les institucions, sinó de vostés i de mi.

 

Article publicat al nº438 (L’ús social de la llengua). Ací pots aconseguir un exemplar.

 

Inscriu-te al nostre butlletí

Top