La revista degana en valencià

Ús polític de la llengua

11/05/2022

Abans d’aquest món global, immediat i pandèmic en què vivim, les notícies corrien d’una manera diferent i, per això mateix –pel temps diferent en què s’esperava que el coneixement d’unes novetats arribàs a un lloc o a un altre–, els impressors –i els escriptors, abans– confeccionaven papers –en vers, molt sovint– que contenien el relat de la notícia que pretenien difondre.

Així, per exemple, la coronació de Carles III de Borbó, el 1759, va originar un Coloqui jocós entre el bou dels carnicers y el lleó vulgarment dit de Almenara, en assunt de la solemníssima processó de gràcia, que féu la molt noble, lleal e ilustre ciutat de València per la goijosa desitjada proclamació de nòstron cathòlich claríssim monarca, que, com es veu, va fer servir la llengua per tal fer arribar aquella notícia com a propaganda política proborbònica entre els estaments que no podien entendre bé el castellà.

Més evident encara resulta, ja des del mateix títol, un paper semblant, ara referit a la coronació de Ferran VI de Borbó: Relació de la proclamació de la ciutat de València a don Fernando Sexto en son rey natural, contada per un llaurador de l’Horta a sons germans y seus. També, més endavant, i en contra de les idees dimanades de la Revolució Francesa, o sobre la commoció que el seu fruit –Napoleó– va produir a l’Europa de l’Antic Règim, els estaments rectors no van dubtar a manifestar el seu rebuig en diversos col·loquis en valencià, adreçats, sense dubte, a un poble que, per contra, si pensava un poc, havia de veure necessàriament claríssims avantatges en l’abolició dels privilegis de la noblesa. Hi ha, però, mostres de literatura de canya i cordeta antifrancesa i contra els il·lustrats, fins al punt que hom pot parlar de col·loquis de temàtica clarament política.

Encara, quan una part majoritària de la societat se sentirà amenaçada davant la presència de les tropes napoleòniques a casa nostra, no es dubtarà, fins i tot, a predicar des de les trones dels temples a favor de la idea d’una Espanya lliure de la tirania francesa, i, fins i tot, ens han arribat mostres de sermons destinats a fer créixer el fervor patriòtic entre els valencians i, precisament, en la llengua que millor entenien i que els era natural.

I, en aquesta línia de producció literària popularista i de caire antinapoleònic, és on s’han d’incloure, també, els col·loquis, els soliloquis i les peces teatrals de mossén Vicent Manuel Branchat, un dels primers autors nostres que adaptaren el gènere del sainete en castellà –que comptava amb figures de gran relleu– als gustos i interessos d’uns valencians que, acostumats a sentir recitar i a veure representar literatura de col·loquiers en la llengua del poble, ben fàcilment acceptaren una comèdia com la de Branchat, Més s’aprècien els dinés que la sanch i el parentesch. L’elecció de la llengua pròpia del país no era una tria fortuïta.

Tot això –i encara del segle XX podríem aportar algunes dades més– fa veure ben a les clares que la llengua sempre s’ha fet servir políticament, quan ha interessat als estaments rectors, malgrat les circumstàncies de cada moment. L’administració borbònica del XVIII i del XIX, malgrat trobar-se impulsant una centralització i una confluència lingüística en castellà, no devia veure malament que aquells autors del país –en l’accepció divuitesca del mot– redactassen els seus papers en la llengua local –que per a ells no devia passar de la qualificació de dialecte–, si la finalitat era exalçar el poder de la monarquia. Un ús ben polític, de la llengua.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top