Ús social i normalització de dues llengües convergents: el neerlandés a Flandes i el català al País Valencià

“Hebban olla vogala nestas hagunnan“. Aquestes són les línies d’una cançó d’amor medieval, la qual constitueix un dels primers textos manuscrits en neerlandés i, per tant, també per als dialectes flamencs. El poema és del segle XII i va ser escrit per un monjo amb ploma i tinta. Una altra llengua que troba els seus primers testimoniatges escrits en l’edat mitjana, entre finals del segle XII i principis del segle XIII, és el català, i per tant també el valencià, amb les Homilies d’Organyà. Aquests són fragments d’un sermonari destinat a la predicació de l’Evangeli.

Totes dues llengües, el català i el neerlandés, tenen una “dualitat onomàstica”, com subratlla Vicent Climent Ferrando, doctor en Ciències Polítiques i Socials per la Universitat Pompeu Fabra i Expert en Immigració i Integració en la Unió Europea. Això significa que un mateix idioma té dues denominacions: neerlandés o neerlandés flamenc; català o valencià. El neerlandés és la mateixa llengua que es parla a Flandes. Així mateix, el català és la mateixa llengua que es parla al País Valencià. Per la qual cosa són llengües convergents, és a dir, les diferents llengües d’aquests territoris constitueixen un mateix sistema lingüístic. En aquest article aprofundirem en les similituds i diferències entre el neerlandés de Flandes i el català del País Valencià atés l’ús social i normalització d’aquestes dues llengües, les quals conviuen o han conviscut amb una altra llengua dominant: el francés, en el cas flamenc, i el castellà, en el cas valencià.

En primer lloc, analitzem les característiques principals de cada idioma. El neerlandés és un idioma oficial en sis països: Països Baixos, Bèlgica, Surinam, Aruba, Curaçao i Sint-Maarten. Segons la TaalUnie, la institució que desenvolupa i promou el neerlandés i vetla pel seu model estàndard, “actualment hi ha aproximadament 24 milions de parlants neerlandesos: al voltant de 17 milions d’ells viuen als Països Baixos, 6,5 milions a Bèlgica i 400.000 a Surinam”. Així doncs, en funció del nombre de parlants natius, el neerlandés ocupa el huité lloc en el rànquing de llengües de la Unió Europea.

“El neerlandés parlat a Bèlgica és el mateix idioma que es parla als Països Baixos però amb diferent accent”, explica Veerle Schuyten, rectora de la Facultat de Comunicació i Turisme a la PXL University i màster de Llengua i Literatura Neerlandesa-Flamenca en la Radboud University. Al que Ulrike Vogl, Doctora en Lingüística Neerlandesa per la Universitat de Vienna i professora de Lingüística Neerlandesa a la Universitat de Gant, afig: “el neerlandés és una llengua pluricèntrica, és a dir, hi ha un model estàndard i diferents varietats nacionals”. El model estàndard, establert oficialment per la TaalUnie, fixa les mateixes normes gramaticals i ortogràfiques per a tots els parlants neerlandesos. “Qualsevol flamenc coneix Het Groene Boekje, la guia ortogràfica oficial del neerlandés”, exemplifica Schuyten.

A més de les normes gramaticals de la TaalUnie, la llengua a Flandes està regulada per la legislació lingüística belga. “Un important punt d’inflexió en el reconeixement del neerlandés va ser l’establiment de la frontera lingüística en els anys seixanta, les lleis lingüístiques que es basaren en ella i la conversió gradual en un Estat federal”, assenyala Ulrike Vogl. Abans, quan es fundà Bèlgica el 1830, s’aprovà una Constitució que garantia la llibertat lingüística de l’individu, la qual cosa va conduir en la pràctica a un afrancesament quasi total de la vida pública. Com a resultat de la frontera lingüística, Bèlgica està dividida en quatre zones lingüístiques: la neerlandesa, la francesa, l’alemanya i la zona bilingüe (Brussel·les i els seus 19 municipis).

Per tant, el principi que una llengua és la llengua oficial en un territori definit (o en Brussel·les: dues llengües) també està constitucionalment i jurídicament preservat. Aquest principi estableix el fet que la llengua regional ha d’utilitzar-se en determinats assumptes, per exemple en l’educació. L’Educational Language Act (Llei de Llengües en l’Educació) de 1963 prescriu que “la llengua per a l’educació en l’àrea lingüística neerlandesa homogènia és el neerlandés, excepte per a l’ensenyament de llengües estrangeres”, com pot llegir-se en el Centre de Documentació de la Vlaamse Rand.

Les llums i ombres de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana
En canvi, el valencià no es regeix pel principi de territorialitat, fet que li atorga una posició molt poc avantatjada en l’Estat espanyol. “A aquesta diferència i condicionant se li ha d’afegir un agreujant: el retard històric en l’adopció del sistema democràtic”, subratlla el sociolingüista Albert Bastardas en el seu article La planificació lingüística en els casos flamenc, basc i català: una nota comparativa. De fet, no existia una llei reguladora de la llengua valenciana fins a 1983, any en què es va aprovar la “Llei d’ús i ensenyament del valencià”, la qual va celebrar el seu 40é aniversari l’any passat.

Aquesta llei va poder adoptar-se “després que s’assentaren les lleis bàsiques de l’autonomia i la Generalitat, després de l’entrada en vigor de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, en 1978”, aclareix Brauli Montoya, Doctor en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant i membre acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), institució que determina la normativa lingüística de la varietat de la llengua catalana coneguda com a valencià. L’Estatut d’Autonomia no reconeix la unitat del valencià amb el català, deixant obert el conflicte lingüístic del secessionisme valencià.

Per tant, en aquest context de transició es va viure un temps convuls de lluita pels símbols autonòmics que va determinar la situació actual de la llengua valenciana, la qual lluita per ser una llengua plenament normalitzada en la societat. “Es va optar pel regionalisme i per discutir el nom de la llengua en comptes de recuperar-la”, afig Raquel Casesnoves, Doctora en Antropologia per la Universitat de Mont-real i sociolingüista catalana a la Universitat de València. I així és com va acabar sent una llengua secundària, dominada per l’ús de l’espanyol i amb una situació de diglòssia en la societat valenciana.

El català, que presenta dues varietats dialectals fonamentals: el català oriental i l’occidental, amb les seues diferències lèxiques, fonètiques i gramaticals, és parlat en més de 68.000 km² de quatre estats europeus: Andorra, Espanya (Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, la franja oriental d’Aragó i el Carxe de Múrcia), França (Catalunya Nord) i Itàlia (la ciutat de l’Alguer, a l’illa de Sardenya).

Segons dades de l’Institut Ramon Llull, organisme responsable de la projecció internacional de la llengua i la cultura catalanes, hi ha al voltant de 10 milions de parlants, sent la 13a llengua de la Unió Europea en nombre de parlants, per davant del finés o el gaèlic. No obstant això, el català no és reconegut com a llengua oficial a aquesta institució. Això sí, el Consell d’Europa va elaborar la Carta Europea de Llengües regionals o minoritàries, document que Espanya va ratificar, a diferència d’altres estats que no ho han fet, com França o Itàlia.

El català és regulat per diferents institucions públiques depenent de la varietat dialectal. Tenen acords de col·laboració entre elles. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), la qual hem citat anteriorment, vetla per la normativa del valencià, mentre que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), s’ocupa de la normativa catalana. A més, existeix una institució assessora a les illes Balears, l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB). L’AVL va ser creada en 1998, vint anys després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, “sota l’objectiu de pacificar el conflicte lingüístic entre els partidaris d’una normalització cap al català i aquells que advocaven pel regionalisme i l’anticatalanisme”, explica Brauli Montoya, puntualitzant que els regionalistes promouen el castellà com a llengua preferent.

En canvi, el neerlandés manté una institució única i internacional per a totes les varietats dialectals, la Nederlandse TaalUnie (Unió Lingüística Neerlandesa, en valencià), establerta a través d’un tractat entre Bèlgica i els Països Baixos, que es va signar el 1980. Per tant, els flamencs no tenen problema a afirmar que parlen la mateixa llengua que els neerlandesos. La preocupació dels filòlegs neerlandesos són dos fenòmens lingüístics presents en l’actualitat: “demotització en els Països Baixos i desestandardització a Flandes”, assenyala la professora de Lingüística Neerlandesa de la Universitat de Gant, Ulrike Vogl. La demotització consisteix en el fet que el parlant “tinga una tolerància a les variacions del model estàndard i continue pensant que l’està parlant”, aclareix la filòloga. Quant a la desestandardització, aquest fenomen consisteix en el fet que els parlants consideren que no és important aprendre el model estàndard, el qual desprestigien perquè prefereixen cuidar la seua varietat dialectal.

Una de les raons per les quals el neerlandés estàndard està perdent prestigi a Flandes és l’ambigüitat i falta de consideració a les varietats dialectals en alguns espais públics. “Quina varietat dialectal regional hauria de ser permesa en la TV pública?”, exemplifica Vogl. A més, davant l’augment del suport a l’extrema dreta de cara a les pròximes eleccions belgues de juny de 2024, “l’extrema dreta defén la competència i domini del neerlandés estàndard, estan en contra dels dialectes regionals”, afirma la professora de la Universitat de Gant.

Informes de salut de la llengua de 2021: “un major ús dels dialectes del neerlandés a Flandes” però “un de cada dos valencianoparlants no tria la seua llengua com a inici de qualsevol conversa”
De fet, gràcies als resultats de l’últim Informe d’investigació de 2021 sobre l’estat del neerlandés, encarregat per la TaalUnie i dut a terme cada dos anys per l’Institut Meertens dels Països Baixos, la Universitat de Gant a Bèlgica i l’Institut per a la Formació de Professors i la Universitat Anton de Kom de Surinam, “l’ús de dialectes i llengües regionals mereix major atenció”. Destaca la “major freqüència d’utilització dels dialectes i les llengües regionals en les interaccions socials a Flandes que als Països Baixos”, però en tots dos àmbits es discuteixen menys en les xarxes socials i en el treball. En termes generals al neerlandés li va bé en les interaccions socials, en les xarxes socials i en el treball. No obstant això, “el neerlandés ha de continuar rebent suport en l’educació superior, davant l’augment de la utilització de l’anglés”.

D’altra banda, l’última Enquesta de coneixement i ús social del valencià de 2021, elaborada per la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, depenent de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana, va concloure que se sap més valencià, però no per això es parla més. En eixos últims cinc anys es constata “un increment generalitzat de la competència oral, lectora i escrita”, però eixa millora no va acompanyada d’un increment en el seu ús.

Segons esta enquesta, “els castellanoparlants han aprés el valencià, però no l’utilitzen, i un de cada dos valencianoparlants no el tria com a llengua d’inici de qualsevol conversa”. De fet, Mireia Cortés, valencianoparlant i estudiant a la Universitat de València, confirma que encara que en els últims 4 anys hi ha hagut un govern autonòmic nacionalista i progressista, tant en l’àmbit formal com en un de registre informal, “continua existint una jerarquia de llengües: els valencianoparlants tenen tendència a canviar-se al castellà quan interactuen amb algú que els parla en esta llengua”. “És molt usual que quan una persona castellanoparlant entra en un grup de persones valencianoparlants, tots comencen a usar el castellà per a comunicar-se, encara que aquesta persona entenga el valencià”, remarca Cortés. En canvi, Stefano Marroccoli, estudiant flamenc en la PXL University i parlant de neerlandés, afirma que “sempre” parla neerlandés quan es dirigeix a algú i que només es canvia a l’anglés en xarxes socials.

Així doncs, quina és la solució perquè una llengua no deixe de ser usada pels seus parlants natius? Raquel Casesnoves té clar per on començar: “Una llengua ha de ser útil. Si no és útil, ni es parla ni s’aprén”. Una manera de fer-la útil és normalitzar el seu ús en els mitjans de comunicació. En 2019 es va recuperar la radiotelevisió pública valenciana, la qual aposta per la difusió de la llengua. “No obstant això, encara queda molt per fer, començant per recuperar els avenços que havíem fet, a causa del canvi de govern, i aspirar a una comunitat lingüística cohesionada”, confessa Casesnoves.

I si comparem la situació amb el neerlandés, és un estat federal com el de Bèlgica una solució per a la normalització del valencià? “En el federalisme cap altre idioma faria competència a l’oficial i això s’observa a les regions monolingües de Valònia i Flandes”, analitza Vicent Climent. No obstant això, “això només és una utopia ja que la Constitució Espanyola no ho permetria”, remarca el Doctor en Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra. A més, un factor condicionant que assenyala Albert Bastardas és “el gran pes demogràfic dels flamencs en el conjunt de l’estat belga”, que significa un “major pes polític que en cas dels catalanoparlants”, que són minoritaris respecte a la població del conjunt espanyol.

A això se li afig els alts i baixos amb la influència política, ja que la llengua és un fet molt “polititzable“, “i més si són llengües minoritàries”, afig Raquel Casesnoves. “Però la llengua ha de ser política pública; si no fas política, la xicoteta llengua acaba morint”, recorda Climent. En qualsevol cas caldrà tindre en compte el que va dir Manuel Sanchis Guarner, humanista considerat l’iniciador de la Filologia moderna en les terres valencianes: “Una llengua no mor perquè no guanye nous parlants: només mor si la deixen de parlar aquells qui la parlen”.