La revista degana en valencià

Utopia

Peu de foto: Muntanyes de la Tinença de Benifassà, lluny de qualsevol utopia, una vesprada de tronada estival

El mot utopia ressona amb la força de les grans paraules. I, tanmateix, la seua etimologia és d’allò més senzilla: la utopia és el lloc que es nega, el no-lloc (ου τοπóς). Un espai buit on projectem els nostres anhels i dibuixem els nostres somnis, amb l’estranya convicció de qui se sent tranquil de saber que allò que desitja no es farà mai realitat.

Però una cosa és la utopia religiosa, política o ideològica. I una altra la utopia quotidiana que avança, ben bé invisible, a mesura que es consolida una societat de connexió ubiqua a Internet. El 5G promet trencar encara més les barreres del temps i, així, eliminar les fronteres de l’espai. La ciutat, que va nàixer com a àgora i mercat, perd la seua funció inicial en benefici de Twitter i Amazon, per exemple. En una societat postindustrial –com és l’europea, si més no–, la vida civil es pot exercir cada vegada més des de l’altra banda de la pantalla. En definitiva, a mesura que la Xarxa es converteix, cada vegada més, en un lloc, els nostres carrers i places, fins i tot les nostres cases, es buiden de contingut i es neguen a elles mateixes. Esdevenen, en una paraula, el no-lloc, la utopia. Desesperats per la pèrdua de sentit, ara que ve l’estiu, viatgem a la recerca d’una autenticitat perduda. Gràcies a la Xarxa, trobem bitllets d’avió barats, cèntrics apartaments als edificis vells de les ciutats, ràpides recomanacions gastronòmiques. Però prompte ens adonem que l’única diferència és l’accent lingüístic, el matís culinari, la forma difusa dels edificis. En aquest context, no és estrany que uns i altres apel·len a velles essències: ja ens va advertir Manuel Castells que en un món desproveït de referents col·lectius sòlids, la identitat tornaria per a exigir el seu paper protagonista. Potser aquestes postals, dedicades a llocs sovint extraordinàriament concrets, són una resposta inconscient a aquesta necessitat…

Com construirem unes identitats més o menys satisfactòries, inclusives i democràtiques, malgrat tot? Aquesta és una de les preguntes clau del nostre temps. Seria bo que, en el seient de l’avió o del tren, davant de la mar o enfilats a les muntanyes, ho pensem una miqueta durant aquestes vacances. Venen anys decisius en què hem de reomplir les nostres ciutats i els nostres pobles de vida compartida, d’experiències significatives, de diàleg entre veïns i veïnes. Cal convertir-les, de nou, en àgora i mercat, no en escenari per als altres, no en espai d’especulació, no en franquícia de res ni de ningú. Perquè si no posem fil a l’agulla, arribarà el dia que tot el que ens envolte siga una profunda i desconcertant utopia, un immens no-lloc virtual que pot desaparéixer, de colp, amb la velocitat d’un clic inesperat. I llavors, paradoxalment, l’únic lloc veritable que ens quedarà serà la terra aspra i sola, abandonada i despoblada, tan aliena a nosaltres com nosaltres ho vam ser un dia a ella.

 

Article publicat al número de juliol-agost 450