VADE RETRO!

Editorial maig 2014.

Les brutals mesures d’austeritat imposades després de la crisi de 2008 han generat una allau de protestes ciutadanes i normalment pacífiques, encapçalades o promogudes sovint per moviments socials. La resposta de les autoritats espanyoles –estatals i autonòmiques: cal recordar el cas, ací a València, de la Primavera estudiantil de fa un parell d’anys?– hi ha estat majoritàriament repressiva i amb excés de contundència, dit sense pal·liatius, contra les llibertats de reunió i expressió, així com de zel desorbitat per sancions administratives arbitràries. Aquesta resposta governamental ha revelat, a més,
les deficiències –i les intencions larvades– de la legislació al respecte. L’Executiu, en lloc d’esmenar-ne els defectes i d’estar al costat de les legítimes llibertats cíviques, com està obligat a fer per la seua mateixa assumpció del dret internacional, ha optat, a més, per presentar propostes legislatives –reforma del Codi Penal i Llei de Seguretat Ciutadana– que li permeten ampliar les sancions aplicables als participants en accions de protesta, fins i tot pacífica, en virtut del seu dret a la llibertat de reunió i d’expressió.
Un excés de zel que, culpabilitzant en principi tota disconformitat activa amb el sistema, porta els seus guardians a donar una i altra i altra volta de caragol contra qui no s’hi avinga.
Darrerament, i en consonància amb la millor tradició antidemocràtica, la sospita sistemàtica i els subsegüents afanys de control i de persecució a l’engròs de la dissidència s’han estés fins i tot a les anomenades xarxes socials, pel seu potencial de penetració entre la població. El fenomen del govern turc d’Erdogan limitant, quan no il·legalitzant, el Twitter està servit i a punt per al seu consum generalitzat. Va tot en la mateixa línia: la d’un control de les masses prou més fi que el practicat, en pla estat policial, per exemple per la RF Alemanya en els anys de plom de la Baader-Meinhof. Ara es tracta d’anar tancant el cercle sobre les mentalitats d’una manera més subtil: anestesiant-les amb institucions ensucrades, com ara el Ministeri de l’Amor que ja va denunciar G. Orwell en el seu 1984; o com el també Ministeri de la Felicitat en aquest cas, que el veneçolà Maduro s’ha tret de la mànega. Manipulable que és el llenguatge.
Perquè no és que ací ens n’escapem, no. Com que tenim el vici de la Inquisició, sobretot el del seu Braç Secular, ara va i en reeditem una que, fins i tot, se sent legitimada per a usar en va el nom de Déu –o de la religió, tant fa. En va i idolàtricament: en un intent tan secular com el de continuar anestesiant-nos de cara a les properes eleccions europees i, sobretot, a les que seguiran: per a l’argumentari del PP local, va i resulta que l’hipotètic Tripartit, edició valenciana per a les autonòmiques del 2015, seria no sols catalanista, antidemocràtic i sovietitzant, sinó –Vade retro!– també anticatòlic. Ai las!
Deixant a part, però, qüestions tan principals, volem acabar, això sí, fent-li, a un PP hipostasiat d’Espanya eterna, un parell de preguntes ad hominem: ¿No creu aquest partit polític que, en els afers Fernández Díez (sacseig), Pere Navarro (colp de puny) i twitters d’Euskadi (escarni a víctimes del terrorisme) –i a banda d’altres i repetits escraches–, allò que està estenent l’anomenat contagi i pandèmia de la violència és més la magnificació interessada i la generalització i extrapolació indegudes d’aquestos casos puntuals (i no per això menys reprovables), que els mateixos casos en si? I si no és així com el PP ho veu, ¿per què aquest partit polític no accepta igualment la generalització i magnificació, perfectament explicables, dels seus fefaents casos de corrupció, en lloc d’entestar-se cínicament a reduir-los a casos particulars, i per a ell, irrellevants?