Vaga general l’11-N: que viure no ens coste la vida

La crisi de l’habitatge, uns sous que no arriben i unes cures que ningú no paga expliquen la vaga general d’aquest dimecres 11 de novembre. Aquesta arriba en uns moments amb una generació de joves que no poden emancipar-se, famílies que dediquen al lloguer una part cada vegada més gran del sou i feines que ja no garanteixen eixir de la pobresa.

L’habitatge és el cor del problema. Els lloguers se’n porten els sous, hi ha qui viu en habitacles minúsculs i qui directament no pot anar-se’n de casa dels pares, i tornen fenòmens que crèiem superats, com el barraquisme o la desnutrició. Només en el primer semestre d’enguany s’han executat 1.370 desnonaments al País Valencià. Un dret bàsic s’ha convertit en negoci d’especulació. Per aquesta raó, fer vaga (si t’ho pots permetre) passa a ser gairebé un deure cívic.

L’Assemblea Feminista de València ha posat al centre de la protesta les cures i les persones que les fan, i sota el lema «que viure no ens coste la vida» convoca a penjar davantals als balcons i les finestres els dies previs i el mateix 11 de novembre. Les feines de cura —la llar, l’atenció a persones dependents, la neteja— estan feminitzades i mal pagades, i les fan sovint dones immigrades i racialitzades. Moltes d’elles, com les internes, les cuidadores sense contracte, les treballadores sexuals o les dones privades de llibertat, no poden fer vaga o ho tenen molt difícil per la fragilitat de la seua situació.

L’Assemblea situa la convocatòria en una cadena de mobilitzacions: les vagues feministes del 8M de 2018 i 2019, les accions contra el genocidi a Palestina i la vaga general de 2025 per exigir responsabilitats per la dana de 2024. L’11-N hauria de servir també per a reclamar cobertura jurídica i drets laborals reals per a qui sosté la vida quotidiana.

Dit això, convé no perdre de vista com s’està parlant de la vaga. És necessària, i alhora cal vigilar que no se l’apropie ningú. Una vaga general és, per definició, una eina de pressió de la classe treballadora davant els poders, i per això sorprén que sectors pròxims al Govern central pretenguen presentar-la, a divuit dies de les eleccions generals, com una arma dirigida només contra l’oposició. Qui porta anys governant també ha de respondre de l’habitatge i de la desigualtat que ha crescut durant eixos anys.

La vaga no pertany a cap despatx institucional ni a cap cartell electoral. És dels sindicats de llogateres, de les plantilles precàries, de les plataformes feministes i de la ciutadania organitzada. El carrer no ha de fer de decorat de cap míting: ha de ser un altaveu propi que exigisca canvis de fons a totes les administracions.

Què cal saber per a secundar-la

L’aturada dura 24 hores, de les 00:00 a les 24:00 del dimecres 11 de novembre; en les activitats per torns, comença amb l’últim torn anterior a la mitjanit del dia 10. La convoquen CCOO-PV, UGT-PV, Intersindical Valenciana, CGT, CNT, Co.Bas, Solidaridad Obrera i la Unión de Actores y Actrices, amb el suport del Sindicat de Llogateres. Hi ha també una crida a no consumir durant tota la jornada.

A València, la manifestació eixirà a les 18:00 del carrer de Xàtiva. A la mateixa hora n’hi ha convocades a Alacant, Castelló i Elx.

El dret a vaga el protegeix l’article 28.2 de la Constitució. Ningú no està obligat a avisar l’empresa que la farà, i l’empresa no pot sancionar, acomiadar ni prendre represàlies, ni reduir les vacances ni l’antiguitat. Això sí, el dia de vaga el contracte queda suspés i la nòmina se’n ressent: es descompta la part proporcional del salari base diari, dels complements, de les pagues extres i del descans setmanal, així que en un sou brut de 1.500 euros al mes el descompte no és, sense més, de 50 euros, sinó que depén del conveni. En sectors essencials, com el transport públic o la sanitat, hi haurà serveis mínims, i només està obligat a treballar el personal que designe l’autoritat laboral.

Fer vaga, no consumir i eixir al carrer és el primer pas per a guanyar el futur. Però cap d’aquestes accions no ha de convertir-se en un tribut de coherència que només puga pagar qui té el marge per a fer-ho. Perdre el jornal d’un dia, que per a uns és un sacrifici assumible, per a molts altres és impossible: ni tan sols un salari mitjà garanteix avui un coixí suficient quan el lloguer, la cistella de la compra i el carburant se’n porten bona part dels ingressos. Qui no puga permetre’s secundar l’aturada no ha de sentir-se’n menys compromés ni interpel·lat per una exigència moral que les condicions materials no li permeten satisfer. La precarietat que motiva la vaga és, precisament, la mateixa que n’impedeix la participació a molta gent. Amb tot i amb això, hi ha moltes maneres de sumar-se a una causa comuna, i totes són legítimes.