La revista degana en valencià

Tres en ratlla

València, Barcelona, Madrid. Tres discursos per  a l’estat.

“Li cabria a la tercera potència estatal pensar en fabricar-se un model propi dins un estat confederal?”

Les antigues colònies espanyoles americanes van voler independitzar-se quan, fartes ja de la negació al diàleg,  l’estat que les regia es va mostrar  una vegada més inflexible. La història es repeteix , ja ho  va dir Marx. Davant un possible panorama espanyol similar  ¿ on quedem els valencians ?

Descriure és proposar Observar és inventar ( Jules Renard) Com a mínim la ciutadania d’aquesta terra valenciana hauria de posar-se a la faena i mirar més enllà de la immediatesa dels polítics.

Una de les formes d’aproximació a la realitat actual espanyola  hauria de ser, al meu entendre, una que tocarà totes les cartes. La consideració de diferents forces que actuen sobre el territori estatal  ens poden ajudar a comprendre millor el moment  en què vivim. En aquests moments de canvi. Caldria fer mapes i més mapes amb els quals  descriure i comprendre allò  que tenim davant.

En aquesta cartografia hi ha elements estàtics, incanviables fins i tot, i d’altres més flexibles i mòbils. El territori és el que és. Les infraestructures o el FLA són  canviants.

Si ens plantegem la possible i futura configuració de l’estat serà pertinent considerar aquells ens que qüestionen la seua forma actual. I en aquest aspecte la mirada es deu posar en Catalunya, en Madrid, en  Euskadi i, per comparança i necessitat pròpia, sobre el País Valencià. I dels diferents vectors que hi influeixen: demografia, territori, economia , el FLA, etc…

Anem a pams. Açò és un article de periòdic i no un lloc on posar un assaig extens i exhaustiu. Ens limitarem per tant a fer unes ullades generals. Deixant per a un altre mitjà l’aprofundiment.

Introduïm ara un dels punts bàsics. En aquest assumpte no hi ha més cera que la que crema. La demografia territorial. I comparem. L’àrea urbana de Madrid compta amb uns 6.1 milions de persones, la de Barcelona una quantitat similar, l’aglomeració basca queda prou lluny darrere. La nostra, considerant el contínuum València- Alacant-Elx suposa 2.2 milions. En demografia no sols compta el nombre sinó igualment la distribució sobre el territori. En els tres casos anteriors existeix una major aglomeració urbana al voltant d’una capital. En el nostre aquesta massa s’allarga i expandeix més enllà dels nuclis principals. Tota una característica no menyspreable en molts aspectes. Cada aglomeració urbana té  unes característiques , en tant que hinterland , que influeixen sobre la seua capital. I és un condicionant  gens desdenyable en uns moments en què les grans capitals juguen un paper molt important, de vegades oposat fins i tot, dins el marc estatal.

I un altre aspecte en el qual s’ha d’incidir és el del territori. Tant Madrid, com Barcelona o fins i tot Euskadi tenen un espai més rodó, de menor distància física respecte a la seua capital. No és el cas valencià , on la llargària del seu és i ha estat una característica que ha marcat la seua societat. El sentit popular de la proximitat territorial sempre ha estat una de les claus per configurar un espai considerat com a propi. I en el nostre la distància tan gran entre el nord i el sud ha acabat construint una parcel·lació ( en províncies) que dificulta un major  sentiment unitari.

Per acabar d’adobar-ho d’altres factors importants en la vertebració territorial han estat menyspreats en el nostre cas  i fins i tot utilitzats en la seua contra. Com es pot veure en el cas de les infraestructures. No perquè siguen radials des del punt del benefici per a la capital estatal sinó que aquests  des de la mateixa ciutat de València mai han unit ni vertebrat el territori valencià. Cap al nord les ferroviàries són quasi inexistents. Cap al sud entrebancades, inconnexes i limitades. Cap a l’oest només funcionen en la mesura que  formen part de les que uneixen amb Madrid. Les aèries tenen dos focus ( Alacant-Elx i València) , restant-li importància per això mateix a Manises. El port de València hi juga un paper important en l’economia del País Valencià, però la seua autonomia i les possibilitats d’augmentar el seu paper es veuen limitades perquè pertanyen a l’estat i no a la Generalitat. En la xarxa viària principal i les secundàries el treball a fer per teixir un entramat adequat a les necessitats locals és encara enorme. No hi ha una vertebració dissenyada des dels interessos comarcals o locals i d’aquests amb el Cap i Casal.

Des d’un punt de vista de l’enfocament econòmic es pot considerar que hi ha una lluita, com a mínim entre els tres pols. Cal considerar l’entorn econòmic dins un mercat global però al mateix temps saber que també s’hi està condicionat per programes com el FLA , per exemple.

Cada una de les tres ciutats considerades, i enteses com el pal del paller de cada un dels seus hinterlands, procura ser hegemònica de manera general en aquest àmbit. Tota una altra cosa és , més enllà de la voluntat pròpia, el paper que juguen les dos grans capitals i el que pot assumir València .

El potencial industrial de les tres resulta similar malgrat les diferències ( des de les grans industries de transformació a les pymes)  i cada una pot aportar els seus valors. Les tres urbs tenen preferència pels serveis com  a font de riquesa i poder. Les seues empreses en aquest camp són primordials per a la seua força.  Les diferències entre elles rauen més en el volum de les burocràcies respectives suportades i beneficiades  pels poders institucionals, què en el cas madrileny són nombroses. Els clusters existents en els diferents territoris potencien l’economia regional  però novament en el cas de Madrid els beneficis són considerables tant per situació geogràfica com, principalment, com centre on es prenen decisions polítiques d’envergadura.

Pel que fa als poders financers el centre madrileny ha estat i és bàsic per a afirmar la seua preponderància. Tot i això Barcelona ha tingut des de sempre un pes considerable amb banques pròpies molt importants fins i tot en l’àmbit estatal. Els recents moviments de fa dos dies han propiciat però, un enfortiment de València que havia estat anorreada  per decisions nefastes per al seu sector financer degut a la desaparició de les caixes més potents que permetien una política econòmica favorable al seu entorn valencià més immediat. Per una altra banda el tractament que l’estat (  via uns governs adversos) ha imposat al País Valencià a través el FLA , suposa un greuge considerable cap al poble valencià, i  situa aquest en condicions d’inferioritat respecte a les dos altres autonomies.

En un entorn globalitzat on l’obtenció d’un espai discursiu propi resulta de cabdal importància per a tindre força negociadora en els diferents camps on cal defensar la pròpia regió, tindre o no uns media propis marca una diferència considerable. Tant Madrid com Barcelona compten amb diaris estrictament propis. Igualment  passa amb les televisions o ràdios. Cal considerar , a més que en aquest camp, els ens considerats “espanyols” són ferramentes bàsicament impulsores de Madrid. I no cal, per constatar-ho sinó observar les programacions respectives. Pel que fa a València, una vegada més queda en el tercer lloc. Fa només dos dies que hi torna a emetre una televisió i una  ràdio valenciana. Pel que fa a la premsa  i el paper dels dos diaris més importants valencians cal recordar que un, el de més tirada precisament, no és estrictament de capital valencià, i doncs els seus interessos divergeixen de la problemàtica local. L’altre sempre ha estat defensor de les idees i interessos de Madrid més  que no de València.

Des del punt de vista social i polític les situacions són diverses i això comporta papers diferents i punts de partida desavantatjosos per a València i no tant per a Barcelona. Des de la dinàmica política, Madrid, en posseir l’aparell d’estat polític té la primera  i més determinant força. La política catalana però té un pes considerable en l’estatal pel seu nombre i per la seua unitat territorial. La política valenciana, que fins i tot resulta impossible de reconèixer com a tal, va absolutament endarrerida. Únicament des de les eleccions del 2015 han començat a tindre una presència què fins ara havia estat nul·la. Es un camí encetat que pot madurar i fer entendre la seua veu cada vegada més en el conjunt estatal.

Des de l’òptica més estrictament social cal considerar que el discurs nacionalista de cada una de les ciutats és ben diferent. Des de Madrid es posseeix el discurs d’estat , dominant i dominador . I les masses de la seua àrea ( què són en realitat les de gran part de l’estat)  s’hi adhereixen sense escletxes a eixa narració poderosa. Des de Barcelona la construcció  del nacionalisme català ha acabat creant una mena de clivell si es considera la totalitat de la societat catalana. El sentiment nacional català  però, és fort i continuat . Pel que fa a València la massa social viu en una mena de diglòssia  social entre l’acceptació del discurs espanyol o el valencià. Tanmateix la indefinició majoritària de la societat valenciana , tant en un sentit com en l’altre ,  per allò del retòric meninfotisme, és el que sustenta un discurs ambigu i una transfiguració  en termes polítics d’escassa efectivitat en la lluita pels vots.

Una de les vessants més poc considerades en els mitjans de comunicació , tant estatals com locals, és la que fa referència al discurs general de cada una de les capitals indicades. El capital cultural, entès en un sentit antropològic i no elitista,  de cada una de les ciutats varia en funció, com és lògic, del suport econòmic, social i polític que hi ha al darrere. Transmesa aquesta fortalesa capital a termes de configuració de la pròpia identitat i de la manera com és transferida a l’escenari estatal, es veuen clarament les diferències.

No cal sinó fixar-nos , per exemple, en la presència en els media estatals o fins i tot estrangers, per a comprovar amb rapidesa la força de les dos primeres potències: Madrid domina clarament. Les referències al seu univers, el que siga, són presents de forma majoritària i abassegadora en tota Espanya. La presència de les referències a Barcelona i Catalunya, ja siga em premsa o televisió, resulta de primer ordre si oblidem Madrid. És en les referències a València on es noten ben clarament les diferències entre unes ciutats i l’altra. València és quasi inexistent als sistemes de comunicació   que no siguen els locals.

Les raons , històriques, socials, econòmiques , etc…  perquè aquesta situació existeix és la que és,  no entren dins les possibilitats d’anàlisi d’aquest article. Però les fem  objecte de més elaboració en altres àmbits. Ací només hem volgut mostrar un escenari.

I llançar un pensament a l’aire. Tindrà el País Valencià la força suficient, a partir de l’aparició de nous i antics però diferents actors socials, per a crear un discurs político-social diferent del que ha produït fins ara?

Fets com la irrupció  de forces  polítiques estrictament valencianes amb representació en els diferents entorns o d’un empresariat més unificat i que comprova com es deixat de banda pels poders de l’estat són dos elements importants en la construcció de la imago mundi valenciana. Considerem igualment una major politització ( encara que provocada per  vectors externs)  de la ciutadania que  crea una massa crítica més conscient de la situació d’inferioritat que com a integrant de la societat valenciana pateix.

La globalització fa créixer el sentiment territorial. Amb tot el que això significa de bo i de dolent.

Li cabria a la tercera potència estatal pensar en fabricar-se un model propi dins un estat confederal?

Inscriu-te al nostre butlletí

Top