Tens 0 productes a la teua cistella
Transcorria el mes de novembre de l’any 1936 quan Largo Caballero va decidir traslladar el govern a València. El colp d’estat feixista que havia iniciat la Guerra Civil tenia rodejada la ciutat de Madrid, per això el govern republicà va decidir anar a València. Quasi 80 anys més tard, encara hi ha restes que ens recorden que València va ser capital de la República durant quasi un any de guerra.
Unes fletxes blanques sobre uns cercles blaus que hui pareixen senyals de trànsit, si no han sigut tapades o arrancades, són una marca d’aquell període. Els senyals mostraven el camí cap als refugis quan els avions italians bombardejaven València. Jorge Ramos Tolosa, historiador de la UV, explica que l’Ajuntament ha tapat una gran part de les fletxes amb pintura, cement o directament arrancant-les de les parets, una mostra de la intenció de desmemoritzar aquell període.
Les Torres dels Serrans van ser el lloc triat pel govern per poder guardar les obres del Museu del Prado traslladades des de Madrid. Es va elegir aquest lloc perquè la seua estructura permetria la protecció dels quadres amb dos pisos com a capes de defensa i, a més, es van posar en cada planta un metre de sacs de terra per si una bomba queia sobre les torres, les ruïnes anaren cap als costats i les obres de la planta baixa quedarien intactes. Per sort, no va fer falta comprovar-ho perquè cap bomba va caure sobre aquesta antiga porta de València.
Des de la plaça dels Furs també podem observar a l’altre costat del riu Túria el convent de les Trinitàries, que durant la guerra va ser seu de les Brigades Internacionals. També a l’altra part del Túria està el Museu Sant Pius V, que en aquell moment fou utilitzat com a banc de sang.
Uns dels carrers que desemboca en la plaça dels Furs és el carrer dels Serrans, on es troba un dels 258 refugis republicans que omplien València. El refugi està en un estat deplorable, tancat a qualsevol visita, però encara amb manté la paraula REFUGIO amb la tipografia típica dels anys 30.
Durant el govern republicà va esclatar una revolució simbòlica, una forma de mostrar que la ciutat estava sota el domini de la classe treballadora. Una de les facetes d’aquesta revolució fou canviar el nom dels carrers com l’avinguda del Port per avinguda de Lenin, o la plaça de l’Ajuntament per plaça d’Emilio Castelar. La revolució simbòlica, però, no va ser solament canviar els noms; la cultura també va tindre un to revolucionari. València gaudí de 20 ateneus llibertaris, un d’ells és l’actual Teatre Talia, on hi ha una placa que diu «Casa dels Obrers»; de falles declarades «populars antifeixistes», la Universitat Popular que donà educació superior a més de 1.000 treballadors i un ple de revistes culturals dirigides per Machado.
Al carrer de la Pau és on més ambient cultural hi havia; allà es trobava la «Casa dels Sabuts», únic lloc on veurem una placa institucional d’aquest període històric en homenatge a tots els escriptors i intel·lectuals que van passar per allí. Aquesta estava presidida per Antonio Machado i va ser lloc d’acollida per a molts altres escriptors importants de caràcter internacional com Hemingway o Neruda.
En ser capital de la República, València havia d’acollir les seus ministerials i el Parlament Republicà d’aquell moment. És curiós, ja que a l’actual carrer dels Cavallers hi havia tres seus ministerials que avui no tenen cap tipus de record: el d’Agricultura al Palau de Trénor, el d’Indústria i el de Justícia, on ara hi ha un museu de soldadets de plom. Altres seus van ser la d’Hisenda al Palau de Moróder a la plaça de Tetuan, palau ja desaparegut; el Ministeri de Governació al Palau del Baró de Llaurí al carrer de Samaniego; el de Comunicació a l’actual edifici de Correus, i el d’Instrucció Pública a l’antiga seu de la Universitat de la Nau.
A més, l’Ajuntament va servir de Parlament de la República durant 11 mesos. Allí es reunien i debatien els diferents diputats amb el president de la República, Manuel Azaña, i amb el president del Govern, Largo Caballero. Allí es va decidir traslladar el govern i la capital a Barcelona a l’octubre de l’any 1937. Potser serà des del mateix lloc on es prenga la decisió de recuperar la flama de la memòria, la sal del nostre mar.
Diego San José. Estudiant de Periodisme a la Universitat de València
Article publicat al nº 409, corresponent a novembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar
