Tens 0 productes a la teua cistella
Milers de docents, estudiants i famílies omplin els carrers en la primera jornada de vaga indefinida per l’educació pública valenciana
El verd ha pres aquest 11 de maig els carrers del País Valencià. Verd a les samarretes, als mocadors, a les pancartes improvisades amb retolador gruixut i als cartells penjats dels balcons dels centres educatius. Verd com a color de l’esperança, però també de la ràbia acumulada. Verd, sobretot, com a símbol d’una comunitat educativa que ha decidit plantar-se.
La primera jornada de vaga indefinida en l’ensenyament públic valencià ha deixat una imatge contundent: milers de persones manifestant-se simultàniament a València, Castelló, Alacant i Elx per reclamar una educació pública digna, amb recursos i sense retallades disfressades de modernització. Docents, alumnat i famílies han convertit els carrers en una aula oberta de protesta col·lectiva.
A València, la mobilització ha estat especialment massiva. Des de primera hora del matí, trens i autobusos arribaven carregats de professorat procedent de comarques de tot el territori. A cada parada, més samarretes verdes. Més cartells. Més cansament compartit. Quan la manifestació ha començat a caminar des de la plaça de Sant Agustí, la cua encara no havia eixit de l’estació. La ciutat, literalment, s’ha tenyit de verd.
Els sindicats convocants —STEPV, CCOO, UGT i CSIF, amb el suport també d’ANPE— han qualificat la jornada d’“històrica i inèdita” i asseguren que el seguiment ha superat el 90% en molts centres educatius. Segons STEPV, en nombrosos instituts i escoles “només han acudit els serveis mínims”. Per contra, la Conselleria d’Educació ha rebaixat les xifres i situa el seguiment al voltant del 47%.
Més enllà de la batalla de percentatges, el que sí que ha quedat clar és el malestar profund que travessa l’educació pública valenciana. La vaga no respon únicament a una qüestió salarial —tot i que la proposta de la Conselleria, un augment de 75 euros mensuals repartits en tres anys, ha sigut considerada “ridícula” pels sindicats—, sinó a una acumulació de conflictes i reivindicacions que venen de lluny.
El professorat reclama reducció de ràtios, menys burocràcia, recuperació de plantilles, millora de les infraestructures, climatització digna dels centres i més recursos per atendre la diversitat. També exigeix garanties per al valencià dins del sistema educatiu i denuncia el que considera una ofensiva continuada contra l’escola pública.
La tensió entre sindicats i Conselleria s’ha intensificat durant les últimes setmanes. Els representants del professorat acusen el govern valencià de dilatar les negociacions i d’intentar “enfrontar famílies i alumnat contra els docents”. Però la fotografia d’aquest dilluns ha anat precisament en direcció contrària: pares, mares, estudiants i professorat compartint pancarta i consignes.
Mentrestant, el Tribunal Superior de Justícia valencià ha rebutjat suspendre cautelarment els serveis mínims decretats per la Generalitat. Una decisió que els sindicats consideren desproporcionada, especialment en el cas de segon de Batxillerat, on denuncien que els mínims imposats dificulten l’efectivitat real de la vaga.
Però si alguna cosa ha definit la jornada no ha estat només la protesta, sinó també el to. Lluny d’un ambient tens o agressiu, les mobilitzacions han tingut un aire festiu, quasi ritual. Dolçaines, tabals, batucades i càntics han acompanyat una marxa que combinava indignació i orgull col·lectiu. Com si, per unes hores, els carrers hagueren decidit recordar que educar també és construir comunitat.
La vaga indefinida acaba de començar i ningú no sap quant durarà. El que sí que sembla evident és que la comunitat educativa valenciana ha decidit deixar de parlar en veu baixa. I aquest dilluns ho ha fet impossible d’ignorar.
