València i la Mare de Déu dels Desemparats

El 24 de febrer de 1409 el Pare Jofré es dirigia a la catedral de València per a celebrar la Missa i va presenciar com uns xicots maltractaven impunement a un malalt mental. El mercedari Jofré es va interposar entre els agressors i el pobre malalt, al qual portà a la residència dels mercedaris a fi que el curaren i protegiren. El diumenge següent, el Pare Jofré, predicant a la Seu Valentina, digué entre altres coses:

“En la present ciutat hi ha molta obra pia i de gran caritat i sustentació, però en manca una que és de gran necessitat: un hospital o casa on els pobres innocents i furiosos siguen acollits, perquè molts d’ells passen grans desaires de fam i de fred i injúries, ja que per la seua innocència i furor no saben guanyar ni demanar allò que hi ha menester en sustentació de llur vida, i  per això dormen per les carreres i perillen de fam i de fred, i moltes malvades persones, no havent-hi Déu en sa consciència, els fan moltes injúries. Assenyaladament, allà on els troben adormits, els nafren i maten, i  algunes fembres innocents. Aquestes coses estan a la vista a tota la ciutat de València. Per això seria santa cosa i obra molt santa que a la ciutat de València fos feta una habitació o hospital on semblants folls i innocents estigueren de tal manera que no anaren per la ciutat ni pogueren fer dany ni els en fos fet”.

El regidor Llorenç Salom va escoltar el sermó del Pare Jofré amb molta atenció, i  juntament amb altres comerciants i artesans valencians van aportar els fons necessaris per a la materialització de la casa d’acollida. Poc després, el Consell General de la Ciutat aprovà la iniciativa.

L’asil va ser obert allà on hi havia hagut una casa amb un hort als afores de la ciutat, prop de la porta de Torrent, que passà a ser coneguda com “la porta dels bojos”.

Les obres començaren el 9 de maig i de seguida va comptar amb els permisos necessaris del rei Martí I. El 15 de març de 1410 foren aprovades les Constitucions per a l’administració i govern de l’asil. El papa Benet XIII va autoritzar l’hospital mitjançant una butla signada el 16 de maig de 1410. L’hospital havia d’estar sota l’advocació dels Sants Innocents Màrtirs. Es va inaugurar l’1 de juny de 1410  amb el nom d’Hospital d’Innocents, Folls i Orats, baix l’empar de Santa Maria dels Innocents. El poble anomenava al lloc “Hospital de Nostra Dona Sancta Maria dels Innocents”

Es va organitzar una confraria amb l’advocació de Nostra Dona Sancta Maria dels Folls, Innocents i Desemparats. L’objectiu de la dita confraria era atendre els malalts i els xiquets més pobres. Després l’hospici es va ampliar per a acollir els xiquets desemparats, bojos, expòsits i abandonats. La Lloable Confraria de la Verge Maria dels Innocents es va constituir el 29 d’agost de 1414 i estava formada per cent sacerdots, tres-centes dones i tres-cents homes, els quals s’havien d’encarregar de recollir els fons necessaris per al bon funcionament de l’hospital.

Conta la llegenda que un bon dia de l’any 1414 es van presentar quatre joves pelegrins, els quals prometeren que si els deixaven un lloc i els donaven l’aliment necessari, en dos dies farien una imatge de la Mare de Déu per a la confraria i l’hospital. En passar quatre dies, els pelegrins no havien donat cap senyal de vida ni s’oïa cap soroll. Aleshores un confrare forçà la porta del lloc conegut com L’Ermita i es va sorprendre moltíssim en veure una preciosa imatge de la Mare de Déu.

En assabentar-se, el poble començà a proclamar que la imatge “la ferens els àngels”.

El rei Alfons el Magnànim, l’any 1416, va demanar que aquesta imatge titular de la Mare de Déu “havia de portar acomodats entre els plecs del seu vestit les figures de dos innocents dels sacrificats per Herodes”.

L’any 1512, el Consell de la ciutat de València decidí unir tots els hospitals de la ciutat en un, ampliant la seua cobertura a malalts i pobres de tota classe.  Així nasqué l’Hospital General.

Molt més tard, en virtut de la llei de 20 de juny de 1849, la direcció i administració de l’hospital va passar a mans d’una comissió delegada de la Junta General de Beneficència, i així nasqué l’Hospital Provincial.

Com podem advertir, gràcies a la cristiana iniciativa del Pare Jofré, es va constituir a València la confraria i l’hospital per atendre degudament els més descartats de la societat d’aquell temps. I des de fa ja sis segles, el poble valencià no ha deixat de venerar a la seua patrona, la Mare de Déu dels Desemparats, i de cuidar i promoure els pobres, els malalts, els orfes, els abandonats, els preferits del Senyor. Recordem que la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats va ser coronada canònicament pel papa Pius XI el 12 de maig de 1923, i va ser proclamada patrona de l’actual comunitat autònoma Valenciana pel papa Joan XXIII el 10 de març de 1961.

Al cor dels valencians, almenys de la majoria dels valencians, està el sant record de la Mare de Déu i Mare nostra dels Desemparats.

Per això li cantem:

“La pàtria valenciana

s’empara baix ton mant,

oh Verge sobirana

de terres de llevant (…)

En terres valencianes,

la fe per Vós no mor

i vostra imatge santa

portem sempre en lo cor.

Salve, Mare dels bons valencians!”

(De l’Himne de la Coronació)