El valencià a la Marina Alta

«La Marina Alta es caracteritza per mantindre el valencià com a llengua pròpia i vehicular»

Haver pogut créixer, estudiar i treballar en valencià és un gran privilegi que molts habitants de la Marina Alta hem tingut. D’aquest fet, per a nosaltres tan quotidià, me’n vaig adonar que no ho era tant en el moment en què vaig anar a estudiar a la Universitat i vaig coincidir amb gent d’altres comarques que no han viscut la mateixa realitat.

A la Universitat d’Alacant vaig tindre companys de diferents llocs i, els primers dies, quan ens preguntàvem d’on veníem, només anomenar la Marina Alta, sempre em deien: «allí sí que parleu un bon valencià!». En eixos moments vaig ser conscient que no es tracta de valorar la qualitat del valencià, si és millor o pitjor, però sí que és cert que la Marina Alta es caracteritza per mantindre el valencià com a llengua pròpia i vehicular i, com a norma general, es transmet de pares a fills.

Tot i que qualsevol comarca manté una sèrie de trets lingüístics que la distingeix de les altres i la fa característica: la nostra té una gran varietat, cada localitat presenta uns trets que la diferencien de la localitat veïna, ja siga pels arcaismes utilitzats, els mallorquinismes… En definitiva, podem afirmar que formem part d’una comarca ben original.

És cert allò que diuen que els pobles de la Marina Alta hem estat tradicionalment aïllats per la situació geogràfica, i potser per això hi ha hagut més pervivència de la nostra llengua, però amb l’arribada del turisme i la immigració, sobretot als pobles de la costa (Xàbia, Dénia i Calp), van canviar els hàbits lingüístics. És curiós observar com en aquests pobles s’han instal·lat colònies d’estrangers que tenen supermercats propis, escoles… que no s’han integrat en la vida del poble i, per descomptat, no s’han preocupat per conéixer i aprendre la nostra llengua, ja que no la necessiten per al seu quefer quotidià; és més, continuen utilitzant la seua com si allà seguiren.

Però perquè una llengua pervisca amb tota normalitat, no és suficient amb la transmissió oral, sinó que també és necessari establir normes que ajuden a la consolidació en tots els àmbits. Un dels més importants és el de l’educació: des que es va implantar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià l’any 1983, l’alumnat ha pogut aprendre a escriure’l, a llegir-lo (almenys en les zones valencianoparlants) i adonar-se que la llengua que parlem a casa té tota una tradició al darrere.

Podríem valorar aquesta llei, cosa que no farem ací, però el que ha quedat palés amb la seua implantació és que hi ha un abans i un després. Gràcies a aquesta hem pogut estudiar el valencià les generacions més joves, ja que, malauradament, sols té 34 anys. És d’aquesta manera com comença a instaurar-se de manera gradual a les diferents poblacions de la Marina Alta, en primer lloc a les escoles i poc després als instituts, l’anomenada «línia en valencià», que permetia estudiar totes les matèries en la nostra llengua, encara que uns anys abans ja hi havia mestres que per iniciativa pròpia ensenyaven el valencià de manera no reglada.

Com a conseqüència de tota aquesta situació, ací a la Marina Alta trobem usuaris de diferent tipus: gent que l’ha parlat sempre però no l’ha estudiat mai, i per tant té dificultats a l’hora d’escriure’l; altres generacions que no han tingut l’oportunitat d’estudiar-lo però, per iniciativa pròpia, s’hi han interessat i l’han estudiat a posteriori, i un altre grup, el de les generacions més joves, entre les quals hi ha un sector que controla l’escriptura però en canvi no el parla. Aquesta, a grans trets, podem dir que és la realitat lingüística de la Marina Alta. És la situació ideal? Per descomptat que no; hi ha hagut molts avanços però ens queda molta tasca per fer i hem de continuar treballant per aconseguir la normalització plena del valencià.

Un altre àmbit molt important que cal regular és el de l’administració, per tal que el valencià siga la llengua habitual, tant en les comunicacions internes, en les comunicacions amb altres institucions de l’àmbit lingüístic català, com en la relació amb la ciutadania. En aquest sentit, encara queda un llarg camí per recórrer. En general sí que s’ha avançat bastant i observem que s’utilitza el valencià, juntament amb el castellà, en les publicacions que fan els ajuntaments (cartells, xarxes socials, etc.), però no és suficient; cal que siga la llengua vehicular entre els ajuntaments i la ciutadania.

És cert que en la nostra situació de diglòssia, la nostra llengua es topa amb molts obstacles. Un de molt greu és la falta de mitjans de comunicació: no tenim ràdio ni televisió en valencià, tampoc hi abunden els diaris, revistes i publicacions en valencià.

Malgrat aquesta situació generalitzada al País Valencià, ací ens podem vanagloriar de tindre un bon grapat de gent molt implicada que treballa per difondre la nostra llengua i cultura. Em referisc a l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta (IECMA), entitat composta per 630 socis, fet que el converteix en l’institut més gran del País Valencià, dada molt significativa. Solen publicar dues revistes i un calendari, a més de fer quatre publicacions per any, totes relacionades amb aspectes de la Marina Alta. A banda, també tenim a la comarca multitud d’associacions culturals que utilitzen el valencià en altres camps com la música, el teatre, la poesia, etc.

Amb tot això, podem afirmar que a la Marina Alta tenim una gran riquesa lingüística i vitalitat del valencià, tenim una comarca que és una gran potència cultural, i ara sols falta que els nostres polítics s’hi impliquen i prenguen les decisions adequades (com sembla que ho estan fent aquests últims anys) perquè la nostra llengua adquirisca el prestigi que mereix, que ja ha estat prou maltractada durant segles.

I, per què no dir-ho, pense que hauríem de tindre més autoestima. No es tracta de pensar que parlem un bon valencià, com deia al principi, però tampoc ens hem de menysprear i creure, com diuen els meus alumnes, que «parlem valencià de poble i mal parlat». Cal que ens creguem que som afortunats per tindre una llengua que ens fa especials i únics, amb una gran tradició cultural i, com si d’un tresor es tractara, cal conservar-la, estimar-la i utilitzar-la en qualsevol ocasió. Sols així perviurà amb la dignitat que li correspon i ens correspon.