Quan mon pare em conta els seus anys d’infantesa en el Cabanyal sempre pense que té una novel·la per escriure. No ho sé: un Gràcies per la propina sobre uns anys seixanta estrictament marítims, amb xiquets caçant parotets després d’haver arruixat el terra per atraure’ls i pegant puntades de peu a la pilota enmig d’un carrer sense cotxes mentre tot anava més lentament. O un Tramvia groc, unes memòries vora mar, en primera persona oberta en canal. No perquè tot allò fóra ideal, que no ho era entre tanta renúncia i estretor, sinó perquè fou així. I el que no s’escriu se’n va amb el vent.