Tens 0 productes a la teua cistella
Foto: Pexels.
Hem celebrat el 9 d’octubre, dia solemne i joiós per als valencians. Això no significa que vam nàixer el 9 d’octubre del 1238 gràcies a la reconquesta de Jaume I. Però sí que és veritat que el regne cristià de València va començar a existir oficialment com a tal l’any de la seua fundació el 1238 fins al Decret de Nova Planta de Felip V l’any 1707.
Com han assenyalat Vicent Baydal i altres estudiosos: “A partir de la presa de la capital, Jaume I prengué la determinació de crear un territori administratiu diferenciat”. El primer document conegut en el qual el rei s’intitula “Iacobus, Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum, Valentiae, comes Barchinone et Ugelli et dominus Montispesulani” porta data del 18 d’octubre del 1238, pocs dies després de la seua entrada a la capital valentina.
El monarca va demanar la redacció d’una nova compilació legal, que possiblement va ser confeccionada durant el setge de la capital per un equip de juristes de la cancelleria reial, on destacava Pere Albert, canonge de la catedral de Barcelona. El Costum de València va ser eixe corpus jurídic destinat a regular la vida de la ciutat de València, amb la pretensió de què s’estengués a tot el regne. Sembla que, amb algunes dificultats, Jaume I ho va aconseguir. La lenta construcció del poder reial va rebre una forta espenta en temps d’En Jaume amb la recepció del dret romà.
Per altra banda, l’historiador José Ángel Sesma Muñoz ha criticat la decisió de Jaume I de constituir el regne de València i el de Mallorca com entitats polítiques independents i de la màxima categoria, perquè això suposava -segons Sesma- “la voladura de l’edifici comú de la Corona d’Aragó i obligar al viatge individual a cadascuna de les seues unitats, una divisió interior amb fronteres de diferenciació espacial, social i institucional que va impedir la unitat d’acció i promogué la nacionalització en cadascun dels Estats, condemnant a la Corona d’Aragó a ser, en el futur, una simple unió dinàstica; es van perpetuar les diferències i els greuges, que van impedir un creixement harmònic i solidari”.
Un servidor no està d’acord amb esta opinió de Sesma, bàsicament perquè Jaume I no es creia un perdedor, sinó un home que volia, en efecte, el bé per a cadascun dels territoris que anava conquerint i per als seus pobladors i habitants. Crec que el rei sabia ben bé el què es feia.
Després d’haver conquerit les Mallorques (1229-1230) era el torn de València, oficialment musulmana des de l’any 718. La campanya cristiana de Jaume I per a véncer als musulmans i veure nàixer el regne de València es va portar a cap en tres fases:
1. Des de la primavera del 1233 (Borriana, Penyíscola, Polpís, Alcalatén i Vilafamés).
2. Del 1237 al 1238 (la ciutat de València, que va capitular el 28 de setembre del 1238).
El rei va entrar triomfalment a València el 9 d’octubre i, eixe mateix dia, la mesquita major va ser consagrada com a temple cristià. Després la frontera amb els musulmans es va establir al riu Xúquer.
3. Els territoris més enllà del Xúquer (Alzira, Dénia, Xàtiva, Biar).
És clar que va haver-hi una repoblació. Jaume I atorgava cartes de repoblament, i també ho feien els senyors laics i eclesiàstics.
Per a la conquesta del nou territori, Jaume I comptà amb l’ajuda de catalans i aragonesos. Els catalans preferiren les zones valencianes de la costa, per això eixes zones són valencianoparlants. Els aragonesos s’establiren a les zones de l’interior i per eixe motiu eixes zones usen més el castellà.
Pel que fa a la ciutat de València i la seua horta, així com a les comarques properes, es va seguir el sistema que s’havia emprat a Mallorca: donacions concretes i individuals que van ser registrades al Llibre del Repartiment, fetes pel rei a aragonesos, catalans, occitans, italians, navarresos, francesos, castellans i flamencs, que tant havien ajudat al rei en la conquesta de València.
Jaume I reformà el Costum de València probablement en l’any 1250, amb l’objectiu de transformar-lo en llei única i exclusiva per a tot el regne de València, amb la denominació de Furs de València, o simplement Els Furs, que van estar en vigor fins al 1707.
Com que tot no va ser de color de rosa, en l’any 1261 el rei va reunir els tres estaments o braços (l’eclesiàstic, el nobiliari i el reial) en la qual es podria considerar la primera celebració de les Corts Valencianes. Davant de tots, Jaume I va proclamar solemnement que Els Furs s’havien d’aplicar a les causes judicials de tots els habitants de la ciutat i del regne de València. La proclamació dels Furs confirmava encara més l’entitat jurídica i administrativa del regne valencià, al mateix nivell que els altres territoris integrants de la Corona d’Aragó.
Per desgràcia i per culpa del Borbó Felip V i el seu Decret de Nova Planta (any 1707), València perdé les seues institucions pròpies, així com part de la seua peculiar personalitat, l’ús del valencià, etc. Tot havia de ser substituït “por las leyes de Castilla”.
La veritat és que caldria fer uns estudis més profunds pel que fa a la realitat valenciana abans de la reconquesta, durant la reconquesta i a partir de la imposició del Decret de Nova Planta, fins a la recuperació de la nostra autonomia gràcies a la Constitució de 1978 i a l’Estatut de 1982, on podem llegir:
“La Comunitat Valenciana té com a objectiu la consecució de l’autogovern segons els termes d’este Estatut, reforçar la democràcia i garantir la participació de tots els ciutadans en la realització dels seus fins” (Article 1 de l’Estatut, nombre 3).
Conéixer objectivament la història ens permet conéixer-nos millor com a realitat social, política, cultural, lingüística, religiosa, econòmica, etc.
Qui perd els seus orígens, perd la seua identitat.
