València recupera la línia

Óscar Gual Boronat. Professor associat al Departament d’Història Contemporània de la Universitat de València

Al juny passat, València va recuperar, per un temps, la capitalitat espanyola dels tebeos. Per començar, la segona setmana del mes, en concret el dia 9, s’inaugurà a l’IVAM, davant un públic entregat, una de les exposicions més emblemàtiques de la seua programació recent: VLC: València línia clara, centrada en els treballs dels grans dibuixants valencians de còmics de la dècada dels vuitanta. Poques jornades després, s’obrí al públic, molt a prop d’ella, al Centre Cultural de la Beneficència (compartint ambdues un mateix comissari, Álvaro Pons), una altra, Prehistòria i còmic, i dedicada, com el seu propi nom indica, a la particular visió que la historieta ens ha transmès de l’edat de pedra. Acompanyant-les, a més, es varen celebrar, les cinquenes Jornades del Còmic, concretament al Mercat de Tapineria, al barri del Carme, i per si tot això no fos suficient, la galeria Pepita Lumière rellevava la mostra que fins llavors havia dedicat a Paula Bonet per una de l’il·lustrador i dissenyador Jorge Lawerta. Si a aquest cúmul d’activitats hi afegim les habituals presentacions de novetats a les llibreries més actives, ens en va quedar per aquelles dates un panorama envejable, i que pal·liava en certa manera la decepció que suposà l’ajornament sine die de Tebeo Valencia, la que havia de ser, digueren, la fira del còmic que ens mereixíem, l’esdeveniment definitiu que no hi va arribar mai.

El plat fort, lògicament, d’aquell atapeït calendari, fou el muntatge organitzat per l’Institut d’Art Modern, una exhibició que ha roman oberta al llarg de tot l’estiu, fins el 2 d’octubre, i després d’haver perllongat, davant l’èxit de públic, el termini marcat inicialment. Sens dubte, València línia clara ha estat la mostra sobre còmics més ambiciosa que s’ha fet aquí des de València Còmic, un programa expositiu que es remunta a principis dels noranta. Perquè tant de temps? “És un problema que no crec que sigui especialment patit pels còmics” –reconeix Pons- “els vint-i-cinc anys que han passat des d’aquell projecte són també els cinc lustres que hem passat sota el corró d’uns polítics d’infaust record per a la cultura valenciana”. Segons confessa, l’iniciativa sorgí del nou equip directiu, encapçalat per José Miguel García Cortés, “afortunadament” –afegeix- “era una petició senzilla, atenent a la gran qualitat dels autors que tenim, i a la facilitat de centrar una primera mostra en un moviment molt concret”.  El moviment del que parla es l’anomenada “Nueva escuela valenciana”, un apel·latiu que, malgrat no sonar massa bé a cap dels implicats, que no tenien cap intenció de crear escola, recollia a tota una colla d’historietistes locals que es van manifestar artísticament en el pas entre la transició i la democràcia: Daniel Torres, Javier Mariscal, Mique Beltrán, Manel Gimeno, Sento i Miguel Calatayud. “Sens dubte, fou una generació que revolucionà no només el còmic valencià, sinó l’espanyol i l’europeu, i crec que des del mateix moment de la seua aparició fórem conscients de la seva importància i del seu abast”.

Per intentar reflectir el que suposà la irrupció d’aquest grup en el panorama de la historieta nacional, l’exposició proposava un interessant recorregut que s’iniciava amb les seues influències i concloïa amb el rastre que ells mateixos han deixat, no només en els còmics, sinó també en el disseny i la il·lustració. Així, només entrar en la sala, trobàvem mostres de les obres de l’Equip Crònica –a qui, per cert se’ls dedica ara una retrospectiva a la Fundació Bancaixa-, al costat dels tebeos que consumien ben joves, o, més avant, dels primers exemples de les vinyetes underground arribades des dels Estats Units (Robert Crumb) o des de França (Guy Peellaert), tot un descobriment. I, de seguida, com el següent graó en el seu creixement artístic, els fanzines i les revistes autoeditades amb les que expressaren de primera mà les seues inquietuds. A partir d’aquí arribà la professionalització, la publicació de les  primeres obres a les capçaleres més reconegudes d’aleshores (El Víbora, Cairo, Bésame mucho). En aquest sentit és obligat reconèixer com a pioner el cas de Miguel Calatayud, qui irrompí a Trinca, una eclèctica revista juvenil publicada per Doncel, el segell editor de la Secretaría General del Movimiento, amb un xorroll de color anomenat Peter Petrake. És de justícia admetre esta historieta com una escletxa per on es filtrà una nova forma d’entendre un mitjà d’expressió llavors ja centenari. No és casualitat que el mateix IVAM haja anunciat recentment l’adquisició d’alguns dels originals d’aquesta obra, en una decidida aposta pel novè art. “El còmic” –ens avança Álvaro Pons- “formarà part de la seua col·lecció permanent i de les seues activitats, així com de la futura agenda expositiva. En la resta de museus, em consta que VLC: València línia clara ha creat al menys interès i m’han arribat notícies d’un parell d’institucions que busquen incloure’l en la seu oferta. Esperem-ho!”

És cert que la historieta no va nàixer, ni està pensada, per romandre penjada a la paret i ser contemplada a certa distància. Més bé al contrari, necessita la complicitat i la col·laboració del lector per prendre vida, per mostrar tot el seu sentit. Però també és innegable que tant la seua vessant més artística, més espectacular, més visual, com la seua naturalesa com a objecte, han traspassat els prejudicis davall els que encara estava sotmesa, convencent als escèptics sobre la idoneïtat d’èsser present a les galeries. La coincidència temporal de VLC i de Prehistòria i còmic, així ho demostra. Dos muntatges que no podien ser més diferents. Un centrat en el concepte d’autor i la qüestió creativa , l’altre més didàctic, dedicat a explicar, en paraules del propi Pons, que didactisme i entreteniment són conceptes complementaris. “De fet, eixe era el repte. Aconseguir que el còmic fos el ganxo per atraure els xiquets a divertir-se amb la prehistòria i aprendre alhora. Pocs, molts pocs mitjans, poden fer-ho, i sens dubte, el còmic és un d’ells”.