Un valencià en l’1-O

Si haguera d’explicar per què vaig anar ahir a Barcelona, segurament hauria d’aturar-me, respirar, i mesurar les meues paraules. Però ara no tinc temps i tot haurà de ser més imprudent. Me’n faig càrrec. Sabia, en el fons, els precedents de tot plegat: les agendes de la política catalana i de l’espanyola que, referèndum o no, mai han inclòs cap -o quasi cap- preocupació pels valencians i, clar, l’agenda de la política valenciana que, entre els acostumats brots d’esquizofrènia paranoide, es mostra tan interessada en les agendes de Catalunya i  d‘Espanya que no té temps per a tindre’n una pròpia. Sabia tot allò, però vaig decidir anar per diverses raons: en primer lloc volia vore què passava i com passava -la veracitat del material dels mitjans espanyols ja és massa poca-, com també donar suport a una mobilització  popular amb tots els peròs que es vullga però pacífica i amb l’únic objecte d’una votació sense metralletes per a decidir una qüestió política, cosa lloable, pense, més encara davant d’un govern decidit a guanyar-se l’insult franquista -o neofranquista, tant se val-, que tan anacrònic podria ser a hores d’ara si tot haguera anat d’una altra manera. Però no, i és per això, doncs, que vaig anar allà, sense banderes, sense himnes i sense visques, que deia aquell, i  tampoc sense pretensions de cap tipus. Era conscient que, després de tot, un observador valencià a Barcelona l’1-O seria ningú: invisible políticament, incomprés nacionalment, contemplat, si és que tenia oportunitat de dir d’on venia, entre el paternalisme i la confusió.

A les set del matí, els balcons de l’Avinguda de Peris i Valero dormen encara a vessar de les banderes borbonicocentralistes que han adornat València aquests dies d’exaltació noventayochista -“¡Viva Cuba española!”. Ciutat i país, el nostre, es veu, ja desmemoriat dels últims i successius greuges de l’Estat als valencians, oh satisfet refugi estival d’hidalgos i de Grandes d’España, amen. Banderes que van quedant enrere i que desapareixen finalment en la boira matinal. A les huit i poc, ja de camí pel nord de Castelló, posem la ràdio: els col·legis electorals han obert. En uns primers minuts, mentre a la ràdio catalana -ací s’agafa- es parla ja de càrregues i de vidres trencats, a la COPE sona una missa solemne i a RNE una tertulia distreta. Sona a broma, ho sé, però fou així. Una mica més tard, però, la cosa canvia: Ondacero i Ser ja es llancen al cultiu d’ironies autosuficients entre la repetició massiva de l’adjectiu “il·legal”. En la primera intervé de sobte un home de Salamanca de 87 anys, resident a Catalunya des de fa dècades: “He esperado mucho años a votar”, diu entre llàgrimes abans d’atacar el Partit Popular i de la guerra “que ganaron”. El presentador talla l’àudio, incòmode: “Y tantos años para esto”, li diu, despectiu, fúnebre. I tot es repeteix de nou: es parla de càrregues, de ferits, de referèndums que no han passat, de desactivació de xarxes, de simulacres, d’esperpent, una altra vegada de càrregues, de ferits…

A les onze arribem a Poble Nou, a la parada de metro de Llacuna, on ens espera un amic. Allà la tranquil·litat és absoluta però tensa. Tot el barri calla, en un diumenge de comerços tancats i pluja intermitent. Només  l’institut de secundària, uns carrers més enllà, arreplega uns centenars de persones amb paraigues, que esperen per a votar, en una cua col·lapsada però calmada. Un xic -trobe que no arriba als vint anys- s’enfila des de dins a la tanca de l’edifici i exclama a la gentada: “qui pugui que vagi a l’institut de Besòs, que acaba d’obrir per a la votació”. Són les onze del matí i algú reparteix paperetes de votació. No hi ha cap bandera. Algú, també, crida “votarem” unes quantes vegades. Altres veus s’hi sumen, després tot torna a l’ordre i a la calma.

Xarrem uns minuts abans d’anar al bar del cantó, a esperar, perquè només cal això hui: esperar. Allà ressona el programa especial TV3 en què es debat què està passant, però sobretot què ha passat en les tres últimes hores. Tots els clients escolten en silenci. El cambrer, xinés, apunta una comanda. Mentrestant, Twitter ja bull d’imatges i de videos. Sembla -per tot el que veig, almenys- que a mesura que nosaltres anàvem pagant peatges cap al nord l’Estat perdia el control del relat absolutament. I dels fets també. Les imatges admeten poques interpretacions que no impliquen la pura repressió: colps, espentes i violència policial desfermada contra gent reunida pacíficament. Als bars ho contemplen en silenci, encara.

Aquella calma tensa es repeteix al centre. Un helicòpter fa cercles damunt del passeig de Gràcia. Al carrer Pau Claris es reuneix una altra gentada que espera a votar. Cap bandera ací, tampoc. Més avall, al centre de la plaça Catalunya, no hi ha quasi ningú: quatre gats debaten davant d’una pantalla gegant que no funciona bé, els uns amb banderes espanyoles, els altres sense res. Més enllà hi ha cadafals amb càmeres de televisió i focus de llum blanca, preparats, alerta. Baixem per les Rambles, plenes de turistes despreocupats, com sempre. A la plaça Sant Jaume  hi ha una desena de persones amb banderes de l’Estat, un parell d’adolescents amb estelades a l’esquena i poca agitació en general, només la policia rodeja el Palau de la Generalitat. L’helicòpter continua pegant voltes. I continua sense passar res. El migdia passa així. Entrem en una cerveseria d’un carrer proper i demanem unes canyes i uns entrepans mentre la TV de l’establiment repeteix les imatges de la repressió del matí: tenen posada la pública catalana, òbviament. És un bar ascentral, d’aquells de taules i cadires de plaques de fusta falsa i potes de metall, rajoles blanques i negres, botelles de licor als prestatges… tot allò. De sobte entren huit Mossos d’Esquadra a pendre café. A alguns els pengen la porra i el casc. Miren la TV: a la pantalla hi ha les càrregues i el festival físic del matí. S’ho miren  drets des de la barra, en silenci, mentre beuen de les tasses a glops xicotets. No diuen res. Només beuen.

Com que al carrer continua sense ocórrer res entre a Twitter. La xarxa rebenta: la meua xarxa, està clar, però també l’altra. Hi ha qui justifica el que ocorre al matí. Només hi ha una diferència, hui les veus dels qui denuncien la deriva autoritària vénen de més lluny i van més enllà. Alguna cosa ha canviat i no costa massa adonar-se’n. Quan acabem la cervesa i l’entrepà decidim anar a un altre col·legi on es dirigeix la Guàrdia Civil, segons ha anunciat un diputat en les xarxes fa uns moments. La parada de metro és Congrés, i un poc més enllà de les escales ja es veu la reunió: ací hi ha centenars de persones, alguns encara fent cua per a votar, altres només al carrer, asseguts a les voreres o sobre els capòs dels cotxes, xarrant, callant, esperant, molts amb el mòbil en la mà, abduits temporalment. De sobte se’ns acosta una xica d’uns trenta i tants anys: “esteu en un punt complicat, per aquí pot venir la policia”. Nosaltres somriem i li diem que no passa res, que preferim estar asseguts. “Sou estudiants?”, pregunta ara. Somriem una altra vegada i li donem les gràcies pel dubte, no, ja no som estudiants. “Sou secretes?”, diu ara, mig en broma mig de veres, i se’n va. Moments després arriba una altra dona, més major, més de cinquanta, de segur. Vol saber si aquest és l’institut on es vota i si hi ha policia. Quan li diem que sí i que no ens ho agraeix i ens prevé: “Potser esperen al final, quan estiguin tots els vots, per a venir a per ells”.

Així passen dos hores, amb la gent a l’asfalt, de totes les edats, per cert: xarren, callen, esperen. Hi ha qui es compra alguna llanda de cervesa a l’ultramarins del cantó. A les huit, ja amb la llum fugint, un xic  agafa un megàfon i puja a una farola: “ja hem votat”, crida. Tot el món aplaudeix abans de guardar un minut de silenci pels ferits del dia -a eixes hores més de 700- i de cantar “Els segadors”. La veu del megàfon els diu aleshores que cal protegir el recompte, per si ve la policia. No sembla probable, ja, però. Abans de tornar cap al cotxe comprem un kebap i parem en plaça Catalunya uns minuts. La pantalla gegant funciona ara: parla Mariano Rajoy en directe, amb subtítols. Ha d’haver un miler de persones escoltant-lo, tal vegada dos o tres, no ho sé, el centre de la plaça està ple. El fet és que escolten tot el seu discurs en silenci, respectuosament, meticulosament, només amb alguna protesta aïllada. Escolten, doncs, fins que acaba. Llavors s’alça una xiulada monumental, ensordidora. Potser perquè el president no ha dit absolutament res. Ni de nou, ni de vell. Supose que Espanya ha perdut Catalunya. Però jo me’n torne a València.