València, terra de pólvora (i gots de plàstic)

Si alguna cosa sabem els valencians és que les Falles mai es discuteixen: es viuen. I, si és possible, amb xurros, pólvora i un poc de drama.

Durant uns quants dies a l’any, València sembla un escenari on pot passar de tot: carrers tallats, petards a qualsevol hora, música sense pausa i una capa de brutícia que, siguem sincers, ni l’arena de la platja a l’agost.

Els carrers comencen el dia amb confeti improvisat, gots de plàstic i restes d’una festa que sembla no dormir mai. Part de l’encant, diuen alguns. Part del caos, dirien uns altres.

Després estan els fallers. Eixe col·lectiu tan orgullós de la seua festa que, a vegades, sembla que les Falles foren propietat privada amb dret d’admissió. Un passa per segons quin casal i té la sensació que ha entrat en territori diplomàtic.

I això de la “germanor”. Eixe concepte tan bonic que apareix en tots els discursos oficials. La germanor fallera. La unió. L’esperit col·lectiu. Que existir, existeix… però també és veritat que les Falles tenen tant de comunitat com de competició silenciosa.

Perquè, al cap i a la fi, cada comissió vol la millor festa, la millor falla i, si pot ser, la millor mascletà improvisada a les quatre del matí.

Mentrestant, la festa ha anat creixent fins a convertir-se en un dels majors atractius turístics d’Espanya. València s’ompli de mòbils gravant mascletaes, de visitants i de persones que descobreixen que ací el soroll no es mesura en decibels, sinó en emoció.

I en eixe creixement, a vegades sembla que tot val un poc més: més festa, més soroll, més negoci. La tradició i la part religiosa —la devoció a la Mare de Déu, l’ofrena— conviuen ara amb una festa que també és tot un espectacle global.

Però fins i tot amb totes les seues contradiccions, hi ha alguna cosa que continua sent impossible d’explicar si no ho has viscut.

Eixe moment en el qual tota la plaça de l’Ajuntament de València vibra mentre esclata la mascletà. La pols, l’olor de pólvora, el silenci just abans del terratrémol final.

O quan arriba la cremà i el foc s’emporta mesos de treball en qüestió de minuts. Un ritual antic que recorda que a València sabem celebrar fins i tot l’efímer.

Per això, amb debats sobre la tradició, carrers bruts i algun excés… les Falles continuen sent, per a molts de nosaltres, la millor festa del món.

Perquè entre pólvora, soroll i foc, també hi ha alguna cosa que ens uneix.

I potser és veritat això que la Geperudeta sempre acaba guiant-nos de tornada a casa.