València tremolant

Ens cal autoestima, i és potser aquest un diagnòstic dels més compartits i assumits pels valencians. Ens cal reivindicar-nos més enllà de la millor terreta del món, mirar endins i saber que podem arribar molt més enllà. A València, més encara a València ciutat, hem viscut de somnis que a penes podíem pagar, mentre caminàvem somnàmbuls per una realitat aliena i descoratjadora. Quan la bombolla ha esclatat, però, també hem caigut massa sovint en l’èxtasi tribal d’apuntar amb el dit la nostra nèmesi, d’escridassar-lo fins al paroxisme amb voluntat de vudú que solucionés tots els nostres mals. Durant anys hem subratllat en roig els NO i ens hem oblidat d’escriure SÍ.

A aquestes conclusions, o a algunes de semblants, hem arribat molts, però pocs les han modelades amb el fang de la realitat més enllà de les paraules al bar o el paper. Alguns dels qui ho han intentat són els components (socis? amics? ideòlegs?) de València Vibrant, un autoproclamat lobby ciutadà que el proppassat 19 de juny celebrà la seua segona jornada a la Rambleta.

Però què és això de València Vibrant? L’any passat, uns mesos abans de la moguda –també al juny– feien broma sobre si era una campanya publicitària de Peter Lim o una cortina de fum que pretenia emmascarar altres propòsits més obscurs. L’humor és sempre el millor lubricant per a la comunicació. Poc abans de la cita, però, s’atreviren a donar-ne una definició: «La gran conversa de la ciutat». Continuàvem conversant, però en comptes de fer-ho a la barra d’un local, entre el periòdic i el cambrer, ho féiem en un centre cultural, amb llums de color i càtering de Ricard Camarena. L’experiment va eixir bé, i enguany, esperonats per l’ambient de canvi que s’hi viu a la ciutat, han repetit. Han tornat a triomfar?

Més enllà de la novetat de 2014, ara, com als àlbums posteriors a debuts fulgurants, calia demostrar que hi havia substància darrere de la matèria grisa i vibrant. Ho han aconseguit? Depén, quasi com sempre, de a qui es pregunte. El treball de muntatge de les converses (també de l’escenari) és de nota: fer-ho entre cinc persones, acomboiar un sector tan cotitzat de la selva urbana més moderna i de l’acadèmia més oberta no és fàcil, en cap cas. Lloable i meritós, com el fet de presentar com a espurna iniciadora del foc un estudi sobre la percepció de València per part dels seus ciutadans, especialment en l’àmbit del treball i lideratge urbà.

I com hem dit adés: aplegar tanta gent amb un cert renom en una jornada és sempre complicat, i en València Vibrant va saber seduir una sèrie de perfils atractius que, no obstant això, presentaven un cert biaix (quin acte no en presenta?). Hi havia carències i hi havia una certa homogeneïtat d’habitants engalanats dins d’una gàbia daurada i lluent. Hi havia també absències i mirades còmplices, diàlegs a contrallum i micròfons en silenci. Hi havia clarobscurs i és allà, en la distància entre la llum i la fosca, on habita el contrast i la veritat.

Una pregunta recurrent –a força de no saber trobar-hi la resposta adequada– és si València és atractiva per tornar-hi, o per vindre-hi. Ja ho va ser en 2014, i ara el tema continuava, i, afortunadament, més enllà dels tòpics hi havia debat. València agrada, i València atrau, a pesar de. Una altra era sobre el territori i les seues potencialitats, sobre infraestructures, invisibilitat i futur, essencialment això: futur. Perquè ací hi ha futur i molt de treball per fer, i fou aquest un dels fils conductors de la jornada. Hi hagué un rogle amb polítics (alguns), en un ambient encara impregnat per la suor postelectoral: agafaren el micròfon i sí, també el van cedir per a escoltar. També: música, menjar mòbil –ara se’n diuen food trucks– i molts somriures i barbes perfilades amb precisió mil·limètrica, una associació divertida entre públic i acte que des de València Vibrant foren els primers a remarcar.

Tot això sumat a l’estudi del grup Sociograma sobre liderar, viure, treballar a València. I és ací (emplenant l’enquesta, llegint-ne els resultats) quan ens adonem de la València de dues velocitats. De la València que vibra de plaer en contemplar l’espill (també per un legítim orgull i satisfacció davant la superació de reptes i l’èxit personal i empresarial) i la d’una València que tremola de fred, por i desesperança a la cua de l’atur o al menjador social. Que no pot opinar de com de satisfeta que està amb el seu treball perquè senzillament no en té, o s’aboca a plorar. S’entén que no hi ha cap dicotomia, i que parlar d’una no exclou l’altra, però és aquest ambient cofoi (repetisc: en molts casos, amb motius per a estar-ne) el que invita a preguntar-se sobre si no estarem oblidant-nos de la València amagada a l’hora de rellançar la ciutat. Un apunt abans que ho penseu: crec que tots entenem que no es pot parlar de tot, perquè si no cauríem en debats fal·laços, com el del fet de posicionar-se contra la guerra (¡No a la Guerra!) calguera fer-ho al mateix temps contra el terrorisme d’ETA o la tortura a Guantánamo. Però tot i això, hi ha marge per a incloure la València que no pot emplenar el qüestionari i no sap si Nova York és més o menys cool que Russafa.

València Vibrant és, en paraules dels seus impulsors, un experiment, i jo hi afegisc: una experiència útil, arriscada i necessària. No cal buscar-los, perquè no en tenen, ni filiació política ni interessos ocults. Són gent preocupada per la seua ciutat, que han decidit fer un pas i contribuir, a la seua manera i amb un notable èxit de convocatòria i mediàtic, al debat sobre com fer del cap i casal un lloc millor per a viure i treballar. S’han implicat en la construcció de la dimensió humana de la ciutat on viuen, i això, disculpeu-me, crec que mereix un reconeixement. València necessita gent que es preocupe d’estimar-la i alçar-la d’un fang profund i llòbrec: totes les mans són valuoses i tota rajola fa paret.

Andreu Escrivà. Ambientòleg i autor del blog cienciaipolitica.com

Imatge d’Eva Máñez

Article publicat al nº 406, corresponent a juliol/agost de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar