La revista degana en valencià

La meua pàtria és… Valencià i xarxes socials: usos i comunitat

Laura Santacruz. Filòloga

Ni el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, ni el de l’Enciclopèdia Catalana recullen l’accepció xarxa social en el sentit de ‘servei d’Internet’; només ho fan el Vocabulari panllatí de les xarxes socials del Termcat i el Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La defineixen com la plataforma que ofereix a una comunitat d’usuaris d’Internet un espai per a interactuar, i per a compartir i intercanviar informació.

Les xarxes socials són serveis concebuts com a espais relacionals que, en el món digital, vinculen persones i organismes amb interessos i relacions preexistents, o no, en comú. Un grup amb vincles ja establerts entre les persones que l’integren pot evidenciar-los en les xarxes socials; al seu torn, les xarxes socials també fan emergir relacions que no s’havien manifestat fora d’aquelles fins aleshores. Per tant, en visibilitzen i en generen: vertebren comunitats.

Parlar ara de xarxes socials implica referir-nos a plataformes com Facebook, Youtube, Twitter o Instagram, les quals es troben entre les més conegudes i amb un major nombre d’usuaris. Cada xarxa social –aquestes quatre són un bon exemple de la varietat d’aquesta mena de serveis– presenta unes determinades característiques, per exemple, el fet de ser més o menys dinàmica amb relació a la diversitat de publicacions i a la interacció que permet; el fet de ser més o menys oberta pel que fa a l’accés a allò que conté per part dels no usuaris; o el fet de ser més o menys simètrica quant a l’obligació que el seguiment entre usuaris sigui mutu.

A propòsit d’aquest darrer tret, les llengües que comprèn o en què s’hi pot entendre un usuari poden determinar aqueixa biunivocitat entre els participants en una determinada xarxa social, com també, la interacció col·lectiva en aquesta.

Just pel fet que aquests espais són de trobada i de diàleg, i alberguen gran heterogeneïtat social, les capacitats idiomàtiques individuals dels membres, juntament amb condicionants socials de tria de llengua en una determinada comunitat, poden fer d’aquestes plataformes digitals un bon observatori d’usos lingüístics.

Observatori de les formes del codi emprades pels usuaris i observatori de la vitalitat que hi mostra la tria d’una determinada llengua, bé amb relació amb les dades dels usos lingüístics d’aquella mateixa llengua en altres àmbits, bé, en situacions de contacte de llengües, en contrast amb els mateixos usos d’altres idiomes. Fins i tot, observatori del dinamisme de la cultura que es vehicula en una determinada llengua.

Aquestes possibilitats de recerca quantitativa i qualitativa són complexes. Convindrà, doncs, que destriem conjectures d’usuari de conclusions filològiques i sociològiques rigoroses.

A diferència del J. M. Oliver de Somiers, nosaltres no hi tenim molt ben posat sobservatori, tot i que en el nostre recorregut xarcial, hem donat algunes llambregades a allò que envers la llengua i la cultura catalana hom fa a les xarxes, la qual cosa ens suggereix que fóra interessant escandallar-les amb precisió a hores d’ara i, igualment, fer historiografia sobre la manera com la Xarxa i les xarxes socials han estat en la darrera dècada un espai de visibilització, generació i vertebració de la comunitat catalanoparlant. O de la catalanofonia, com s’hi refereix Miquel Àngel Pradilla.

Perquè si bé, actualment, per una banda, la presència de tota mena d’agents culturals i educatius i d’un com més va més nombre de ciutadans de perfils i afectes de tot tipus que s’han instal·lat a la xarxa és notòria i, per l’altra, els usos que aquests en fan abasten des d’informar i informar-se fins al consum i la creació de continguts artístics, sense obviar la tertúlia, la compilació, la divulgació o la publicitat, no hem d’oblidar que, en el principi hi hagué el blog i les trobades d’usuaris fins llavors desconeguts que arreu va impulsar -com les impulsen ara les xarxes; els nombrosos quelcom&tuits que es fan arreu del territori en són una prova.

Consegüentment, intuïm que Internet i les xarxes socials són espai que ens proporciona dades sobre la salut lingüística d’una llengua, eina que permet incidir amb eficàcia en els hàbits que la condicionen, i espill que reflecteix la consciència de pertinença, o no, dels usuaris a una comunitat de parla, a la catalanofonia en el nostre cas.

Tinguem, però, en aquest punt de partida, ben presents aquestes paraules de José Saramago a propòsit de la coneguda afirmació pessoana que la seva pàtria era la llengua portuguesa: sí que una llengua compartida, la nostra o qualsevol altra, amb Pessoa o sense Pessoa per proclamar-la, es pot arribar a erigir, de fet, en una certa forma de pàtria. Però, llavors, el que li faltaria per ser pàtria suficient, no sols no li arribaria mai de més a més, sinó que seria això, precisament, el que li donaria el sentit veritable. Ho diré amb paraules directes i sense retòrica: interessos comuns, objectius comuns, treball en comú.

La negreta és meua. I a les xarxes, doncs!

 

Article publicat al nº 412 (febrer de 2016), dedicat al valencià a les xarxes socials. Ací pots fer-te amb un exemplar.