Tens 0 productes a la teua cistella
Sempre és d’agrair que al panorama del cinema espanyol, i en particular el del País Valencià, s’atrevisca a explorar territoris inhòspits més enllà del costumisme plàcid i el melodrama televisiu. Valenciana, dirigida per Jordi Núñez, arriba amb la promesa de reflectir el vertigen que vam viure als anys 90 al País Valencià, una etapa que va anar acompanyada dels excessos i la corrupció. Una etapa de festes inacabables, xiquetes desaparegudes, cocaïna i un poder polític que va confondre el progrés amb un deliri. Un problema que he trobat al film és que intenta ser moltes coses alhora i no aconsegueix ser cap d’elles amb èxit.
En primer lloc, la pel·lícula sembla debatre’s entre voler ser un retrat generacional d’una època o un thriller polític. Per una banda, el guió, escrit pel mateix director i que adapta l’obra teatral de Jordi Casanovas, planteja tres històries que intenten confluir: La de la periodista idealista que veu com el seu somni es converteix en una trampa, la jove que juga amb foc amb la política i la tercera protagonista, més desorientada, que oscil·la entre la festa, lluitar contra les addiccions i la desil·lusió. Per altra banda, l’estructura de la mateixa narració vol jugar a ser coral, però acaba fragmentant-se en peces inconnexes.
A més, l’amistat de les tres protagonistes hauria de ser el centre emocional de la pel·lícula, però el seu desenvolupament no és suficient per a fer creure als espectadors el seu propi vincle. Es nota un esforç en la construcció dels personatges per dotar-les de carisma i personalitat; de l’altra, moltes de les seues interaccions semblen forçades i artificials, la qual cosa provoca la quasi nul·la connexió amb elles.
D’altre costat, si alguna cosa se li pot reconéixer a Valenciana és el seu esforç per construir una estètica potent en la seua cinematografia. Concretament, la direcció de fotografia i el seu muntatge (en algunes ocasions) frenètic contribueixen a recrear l’ambient d’excessos que caracteritzava l’època. No obstant això, aquests elements no sempre juguen a favor seu, sembla que la pel·lícula estiga més preocupada en la imatge que pel contingut, fet que redueix el dramatisme de la història.
En relació amb això, el gran problema de Valenciana és que, malgrat que la seua temàtica no aconsegueix traslladar una veritable versemblança dels anys noranta. Tot i que hi ha corrupció, denúncia social, drogues i excessos només es presenten com un teló de fons sense grans conseqüències per als personatges principals, sovint presentats amb un enfocament massa estilitzat, gairebé glamurós, que al meu entendre li resta credibilitat al relat.
Per tant, és inevitable pensar en com s’hauria pogut abordar aquesta història d’una manera més contundent. De fet, el film vol ser crític amb l’època, però ho fa amb guants de seda. En compte d’un relat valent, salvatge i irreverent, tenim una aproximació controlada, tímida i amb molts complexos que evita mostrar la veritable foscor d’aquells anys.
En definitiva, Valenciana no és una mala pel·lícula, però sí una oportunitat desaprofitada. Si bé té uns elements visuals interessants i un punt de partida prometedor, el seu guió i la falta d’un pols narratiu contundent fan que acabe sent un fil molt irregular. Per tot això, no és el retrat definitiu de la València dels noranta ni un descens al submon de l’excés i la corrupció, sinó una pel·lícula que es queda en la superfície d’un tema que hauria pogut donar molt més de si.
