La revista degana en valencià

Valencianisme de bar

«La batalla és, encara, fer del País Valencià un actor polític amb capacitat d’influència i de decisió»

L’objectiu sempre ha sigut la barra del bar. Que el que siga que s’haja de dir, vaja, arribe a les tertúlies més quotidianes: a la pausa de l’esmorzar, a les sobretaules, als ascensors, a les converses amb el carter… tant se val. Reconduït mediàticament el tema de la corrupció a l’asèptic «todos son unos chorizos», va haver-hi un moment, al Regne d’Espanya, en què aquests diàlegs rutinaris i distrets van ser intoxicats per temes encara més perillosament incontrolables. Fou el cas, per exemple, dels desnonaments: policies tombant portes, famílies plorant, bancs milionaris assenyalats, tot allò. Però ja fa un temps que els mitjans –tots els que influeixen realment– apartaren de manera prudent els seus focus d’aquestes problemàtiques. A les barres dels bars, el tema, ara, ha tornat a ser més o menys el de sempre: España!. I amb Espanya vull dir la unitat sagrada de l’aparell monàrquic, centralista i oligàrquic que ens governa, i les vils forces que l’ataquen, perquè l’èpica demana antiherois: uns mesos enrere Nicolás Maduro, i des de fa poc quasi monogràficament l’independentisme català. Del valencianisme, o del País Valencià, com sempre: res. O sol i platja, que vol dir res.

Vaig llegir atentament l’article que Andrés Boix va publicar el passat 16 d’octubre a eldiariocv.es, amb el títol «El País Valencià davant la crisi constitucional espanyola», i no vaig poder evitar pensar tot allò, és a dir, que la batalla és, encara, fer del País Valencià un actor polític amb capacitat, per fi, d’influència i de decisió. I per a tal propòsit, trobe, és indispensable que la societat en parle, que aquest tema siga part del seu dia a dia. I que ho siga precisament ara, quan la profundíssima crisi constitucional que ha esclatat pot obrir un procés constituent en què alguna cosa hauríem de tindre a dir els valencians.

De fet, un dels apartats del seu article portava com a títol «Tota política que es faça amb la nostra participació comporta el risc que acabe fent-se contra nosaltres», i em pareix un bon i fusterià resum de l’estat de les coses. «Des del moment que les qüestions en discussió passen a ser una reforma constitucional», diu, «i el model de repartiment del poder territorial, que per definició ens afectaran a tots, i també als valencians, cal passar a exigir una participació activa als nostres representants. Hi ha nombrosos fronts que, prompte o tard, s’obriran i en què les posicions dels valencians han de ser defensades amb intel·ligència i un cert grau de gosadia». Boix presenta tot seguit aquests fronts prioritaris: la defensa del federalisme simètric, la reforma del finançament, la de l’Estatut –aturada al Congrés de Madrid des de fa anys, mostra de la importància que tenim a la Villa y Corte– o el Dret Civil valencià –suspés pel TC adduint el gloriós Decret de Nova Planta de Felip V (!).

I estic d’acord amb ell –amb Boix, no amb l’espectre del Borbó– en bona mesura. Les últimes dècades, els valencians hem patit política però no hem fet política: constitucions llunyanes, estatuts rebaixats, desfigurats o no aplicats, reformes eternament aplaçades… La llista és llarga i trista però, i això és encara pitjor, també invisible, o quasi. I ací és on volia arribar quan he començat a escriure aquestes línies: la societat valenciana no en parla, d’això, o no en parla tant com hauria de fer-ho, si és que vol fer efectiva la poca autonomia que li queda. Les elits –partits, periodistes, algun empresari– s’esforcen ja cada vegada amb menys timidesa a posar el valencianisme en l’agenda política, fins i tot en forma de mobilització com la que la Generalitat ha muntat sobre el finançament. Però, i la gent? Com deia adés, perquè hi haja una política cal que hi haja, abans, durant o després, algú darrere: una població que comente, que se senta compromesa amb tal iniciativa i es mobilitze en conseqüència, d’una manera o altra. Això és el que encara no tenim. No tenim, encara, el relat. A la barra del bar es parla de Catalunya, o de Veneçuela, o de Manuela Carmena, o del carril bici…

Inscriu-te al nostre butlletí

Top