Valencians de capa caiguda

Fa seixanta anys, com a fruit de la renovació eclesial promoguda per la celebració del Concili Vaticà II, concretament gràcies a la publicació de la constitució Sacrosanctum Concilium sobre la Sagrada Litúrgia, el 4  de desembre de 1963, es va fer públic un manifest signat per més de 20.000 valencians que demanaven poder emprar el valencià, la llengua pròpia dels valencians, a les celebracions litúrgiques i altres instàncies eclesials.

Això no significava arraconar el castellà ni deixar-lo de tindre en compte, sinó simplement reconéixer que a tota la Comunitat Valenciana (Castelló, València i Alacant), els pastors i els fidels del Poble de Déu tingueren la possibilitat de celebrar la Missa i els altres actes litúrgics en la nostra llengua pròpia.

Hui en dia, encara no tenim ni el Missal Romà, ni la Litúrgia de les Hores, ni els Rituals dels Sagraments, ni els Leccionaris en valencià.

Per aquella època, algú es va atrevir a escriure que “la comisión de laicos valencianos que solicitaba el valenciano en la Iglesia en una campaña de recogida de firmas y la maniobra que comenzó desde la Colegiata de Xàtiva y desde el Seminario y la Curia contra la lengua” (…) havia de tenir en compte que “en Xàtiva colabora la primera línea de FET y JONS, diciendo que es una maniobra del valencianismo y comunismo”, a fi que amb eixos arguments no es permetera l’ús del valencià en la litúrgia. Fins i tot, un arquebisbe va arribar a dir que “el lugar donde se debe utilizar la lengua valenciana no es la Iglesia”.

Malgrat tot, dos arxiprestats es van adherir al manifest -Catarroja i Alcoi- i en altres, un 35 o 40% dels sacerdots estaven a favor de l’ús del valencià en l’Església, i així ho van posar de manifest, sense amagar-se ni avergonyir-se.

Haurien de passar vuit anys més per a què el 9 d’octubre de 1974, el Sr. Arquebisbe de València, Josep M. García Lahiguera; Pau, bisbe d’Oriola-Alacant; Josep Maria, bisbe de Sogorb-Castelló; i els dos bisbes auxiliars de València, Jesús i Josep, signaren la presentació del Llibre del Poble de Déu, assenyalant que es tractava d’una edició manual autoritzada el 31 d’agost i el 29 d’octubre de 1974, i “amb aprovació eclesiàstica dels bisbes del País Valencià. Edició declarada apta per als actes litúrgics fins a la publicació de les edicions cultuals valencianes”.

El conjunt de l’obra es degué al treball del sempre recordat i estimat Pere Riutort Mestre. La primera edició del Llibre del Poble de Déu és de l’any 1975, i crec que se’n va fer una altra posteriorment (Editorial Gorg).

En qualsevol cas, es tractava d’un instrument apte i que alguns o molts capellans van emprar a  l’hora de celebrar la Missa, com també altres actes religiosos, litúrgics o no, sempre amb les convenients adaptacions.

Pel que fa a “l’Ordinari de la Missa en llengua valenciana”, publicat a València l’any 1978, cal dir que no té cap aprovació episcopal, encara que alguns grups i algunes persones solen emprar-lo en certes ocasions.

No comprenc com hem arribat al  2025 i encara no disposem dels llibres litúrgics oficials en valencià.

És veritat que amb el nostre arquebisbe, Mons. Enric Benavent, com que és valencià i sap emprar perfectament tant el castellà com el valencià, hem fet un pas endavant i en algunes celebracions  s’ha usat el valencià, el castellà i el llatí, les tres llengües de manera més o menys proporcionada.

La majoria dels sacerdots de la diòcesi de València celebrem la Missa i els altres sagraments o actes religiosos barrejant el castellà i el valencià, adaptant-nos sanament al parlar del poble.

Recorde haver participat en més d’una celebració on les lectures de la Paraula de Déu i en general la litúrgia de la Paraula s’ha fet en valencià, la resta en castellà i els cants en aquestes dues llengües i en llatí. Tot el món ho ha comprés i tots han participat activament segons el seu bon entendre.

No estem exigint cap perfeccionisme quan demanem poder emprar el valencià en les celebracions en les quals participem. Només demanem poder fer un ús digne de la nostra llengua pròpia, el valencià. Pense que seria bo per a la nostra diòcesi de València.

Desconec com està la situació real a les altres diòcesis de la Comunitat Valenciana, i  per això m’estime més no opinar al respecte. Deien els nostres bisbes l’any 1974:

“De la implantació de la Litúrgia en llengua vernacla en les nostres comunitats diocesanes esperem fruits de major unitat, de major comprensió i vivència de la Paraula de Déu, i una adquisició intensa de l’esperit de família que ha de presidir en tota comunitat eclesial, esperit familiar que ens fa dir Pare a Déu, Germà i Salvador a Crist, moguts per l’Esperit d’Amor”.

Preguem i treballem a fi que així siga.

D’altra manera ens podran dir que som valencians de capa caiguda.