La revista degana en valencià

El valor universal de la moral

Sico Fons. Escriptor

Tot parlant de la moral, em comentava l’altre dia una certa persona que m’és molt pròxima, que en definitiva la moral és universal i única (com el déu dels cristians? em vaig preguntar jo) i que sense importar ni l’època ni la geografia, tots tenim la mateixa noció del bé i del mal. Tant serà, seguia aquesta mateixa persona, per a un francés, un esquimal o un senegalés; un assassinat és igualment condemnable per a tots. O apropiar-te d’allò que no és teu, o violar una dona.

  Jo, després de sorprendre’m davant  de tanta contundent seguretat en les seues paraules, li vaig replicar que discrepava per complet d’ella, ja que per a mi, la moral, com a invenció humana que és (ací el meu interlocutor quasi es va enfurismar) resulta tan relativa i variada com la diversitat de societats que podem –o podíem– trobar pertot arreu.

 Com a prova li vaig assegurar que res del que havia esmentat em pareixia cert del tot; o si més no, caldria fer-hi una sèrie de matisacions, perquè si bé és veritat que l’assassinat, com a fet individual i descontrolat, està prohibit i durament castigat, ben bé que és comés –i ben vist– en quasi tots els països del món en l’actualitat. El que passa és que aquests assassinats es realitzen en nom de l’Estat, la religió o un ideal polític. No es condemna, per tant, un fet tan execrable com llevar la vida a una persona, sinó el fet que l’assassinat no haja estat aprovat i executat per la tribu, la societat o l’Estat.

  El mateix podríem afirmar –matisant certs detalls– de la violació de la dona. En altres èpoques –i ací sí que haurem de fer ús dels llibres d’història–, la violació de núbils donzelles ha estat promoguda per monarques i sacerdots; i també els exèrcits de tots els temps (inclosos els de l’actualitat) han utilitzat l’ús i abús del cos de la dona com a arma de guerra, alhora que de forma de “distracció lúdica” de la tropa.

  I quant al robatori, el mateix direm, ja que en èpoques feudals, això era exactament el que feien els nobles amb els “seus” vassalls: robar gràcies a la força “moral i divina” de les seues armes.

  I també el saqueig dels pobles veïns fou utilitzat com a pràctica i bé comuns per moltes societats que ho consideraren com una necessitat farcida de justícia.

 Ho practicaren molts imperis com el romà, o molts pobles considerats bàrbars, dins de les fronteres imperials.

  Curiosament una cosa ben semblant ocorre a hores d’ara, tot i que amb protagonistes ben diferents i que el lector ja sabrà endevinar.

  També practicaren el saqueig sistemàtic –dirigit per les autoritats– els espanyols a Amèrica. I també aquests tingueren els seus bàrbars particulars provinents majoritàriament de les illes britàniques.

 Abreujant (que ja va sent hora): em fa l’efecte que la moral, igual que Déu, és una creació humana, i si això és així, és perquè aquests conceptes, aparentment abstractes, provenen de valors tan concrets com les necessitats econòmiques i socials de les col·lectivitats humanes. Es tractaria essencialment –en els casos que he esmentat– de dirigir, i en certa manera ritualitzar, les “necessitats” més violentes o agressives de les societats humanes. Vet aquí, si alguna raó tinc, l’origen i la universalitat de la moral humana.