El remei que ens cal

“Mereix una persona ser empresonada per allò que escriu?”

Res no podia estar més encertat. El vers, una cosa tan bonica i estèril que, com tots sabem, sols serveix per a arribar ben endins entre els nostres pensaments i emocions, un mal gastament d’intel·lecte a un món com el nostre, que a dures penes aprecia la narrativa. ¿Qui vol la poesia?

Aquesta mateixa idea que ja ens ha calat tan fonda potser genera que el que us diga a continuació us sone estrany: la bona poesia no és art, és utilitat. Ara mateix es cultiva una que sovint no ho és, d’útil. Això no obstant, de vegades, quan aquesta està en un dels seus moments de lucidesa, i el món ho requereix, abandona aquestes qüestions tan banals i ja tractades i ens mostra també la realitat; fins i tot realitats que no agraden, encara que fer açò últim resulta, sobretot avui dia, perillós per al poeta. La poesia no sempre és bellesa, i cal entendre-ho com més prompte millor. La poesia és també provocació, és dolor i és política; una transgressió del sentit comú, i un colpejament ben fort al silenci que s’ha imposat; la resposta i el mitjà per a una necessitat de xoc.

Valtonyc és exemple, i si alguna cosa pot definir alguns dels seus versos, és aquesta cruesa que, sense cap dubte, ens arriba a tots. Amb tot i amb açò, mereix una persona ser empresonada per allò que escriu? Caldrà diferenciar entre aquelles coses que (individualment) poden meréixer una reprimenda a l’àmbit social, i aquelles que (políticament) poden meréixer un càstig legal. Existeixen sensibilitats molt diferents, i, evidentment, allò que ofén a alguns pot no ofendre a altres o a la inversa, però qualsevol expressió artística és legitima i documental. Qualsevol persona té dret a ofendre’s i escandalitzar-se, però no per això haurà de prendre decisions polítiques sobre la seua visió personal. La literatura mai deixarà d’afectar-nos emocionalment, per ser part de la seua naturalesa, però aquest fet no ens ha d’enganyar i fer-nos prendre accions que no corresponen. L’art no pot ser bo ni dolent quant als sentiments que remou, sinó útil i apropiat per a les condicions materials del moment o no. Qüestionar allò que es suposa que és la veritat absoluta, el bo, o el correcte, em pareix vertaderament útil; no obstant això, entenc que alguns li tinguen un poc de por, ja que, de vegades, massa qüestionaments i ben fets acaben, fins i tot, per fer fora un president; veritat que sí Rajoy? Amb tot i amb açò, la llibertat d’expressió mai haurà de ser castigada des de la legalitat, ja que aquesta representa una de les bases fonamentals de tota democràcia amb cert rigor, encara que, com ja havíem pogut comprovar, la nostra està malalta des de fa temps.

Pot sonar caòtic, però en moments com els que vivim ara, on els exiliats tornen a ser matèria del dia, la poesia no pot seguir parlant dels mons fantasiosos, de cigarrets a les portes de les discoteques o de l’amor adolescent i allunyat; ara cal que aquesta es pose al costat del poble i siga un instrument, com fa tants anys ja ho va ser; hem de fer-la prendre partit, fins a tacar-se si cal. El poble mereix el millor, i clarament, aquest dret s’ha de guanyar, ja que els que manen mai firmaran la seua sentència de mort, que seria tan simple com una comunicació plena per a nosaltres. Ho sent, però estem disposats a tot, i si alguna cosa conservarem per sobre de totes les altres, serà la paraula, encara colpejada amb porres i mordasses. Fora.