La revista degana en valencià

Vells recels

10/11/2020

Peu de foto: El separatista i conspirador canonge Sanchis Sivera

«A finals del segle XIX i principis del XX, l’espanyolisme recelava de tot i de tothom»

Un dels escrits més interessants que va produir la Renaixença valenciana és el denominat «Discurs d’Elx», que Teodor Llorente Olivares pronuncià durant la manifestació regionalista que tingué lloc a la capital del Baix Vinalopó al novembre de 1908. I per a conéixer una miqueta més detalladament el context cultural, social i polític en què el poeta i periodista pronuncià aquell parlament, recomane la lectura de l’article que, amb el títol «Una excursión que despertó grandes recelos», publicà en 1947 el seu fill, Teodor Llorente Falcó (que, per cert, també va participar en la trobada il·licitana).

Així, Llorente Falcó començava explicant que «eran años en que el movimiento autonomista de Cataluña se había acentuado mucho, y ello despertaba grandes recelos al Gobierno»; que, «en Valencia, la política local andaba embarullada» i «el antiguo jefe del partido conservador –és a dir, Llorente– se había distanciado de la política activa, […] y llegó a temerse en Madrid, pues por entonces se hablaba mucho de regionalismo valenciano, que pudiera ponerse al frente de dicho movimiento».

Des de València, viatjà a Elx una nodrida representació de ratpenatistes, entre els quals es comptaven el Baró d’Alcahalí, Josep Aguirre Matiol, Josep Sanchis Sivera, Josep M. Manuel Cortina, Teodor Llorente i d’altres personatges poc sospitosos –resulta evident– de protagonitzar cap acció subversiva. Amb tot, continuava Llorente Falcó, «el gobernador civil de Alicante […] debió recibir instrucciones muy severas respecto a este acto, y especialmente a sus derivaciones, y desde el primer momento fueron objeto de especial vigilancia el señor Llorente Olivares y su estado mayor». I fou així que, com si d’un agent 007 low cost es tractara, el governador es passà la jornada intentant controlar els moviments de la colla ratpenatista.

La situació, que degué provocar escenes entre còmiques i absurdes –l’espia en qüestió, que era «bajito de estatura i de una gran viveza de movimientos», no destacava precisament per la seua habilitat i discreció–, posa de manifest la desconfiança amb què el govern estatal observava les trobades regionalistes –ni que estigueren protagonitzades per insignes membres del partit conservador!–; temerós, sens dubte, que pogueren seguir les mateixes «derivaciones» que havien pres a Catalunya. I, davant la vigilància a què es varen veure sotmesos, els representants valencians reaccionaren amb humor, que era de l’única manera sensata que podien prendre-s’ho: «Aquello, lejos de molestar a los vigilados, les hizo gracia. ¡Conspiradores don Teodoro Llorente, don José Aguirre y don José Sanchis Sivera! Era para desternillarse de risa».

Per això Llorente Falcó finalitzà el seu article assegurant que «tuvo importancia política de momento aquella excursión. El señor Llorente desarrolló, en un banquete que se celebró en Elche, todo un programa regionalista, pero tan patriótico y tan dentro de la intangibilidad de la unidad nacional, que el gobernador civil comprendió entonces el papel ridículo que había desempeñado acentuando su nota policíaca». «Ridícul», aquest és l’adjectiu. A finals del segle XIX i principis del XX, l’espanyolisme recelava de tot i de tothom. I encara nʼhi ha a qui sorprén que la Renaixença valenciana es declarara «apolítica»…

Inscriu-te al nostre butlletí

Top