Ventura i Saó

Durant la primavera de 1992, Saó va retre homenatge a Vicent Ventura, una «d’eixes quatre o cinc persones sense les quals hauríem oblidat el nom de les coses», segons que afirmaven els responsables de la revista. Dos anys abans, la publicació havia distingit Joan Fuster; i en 1991, el cardenal Vicent Enrique i Tarancon. Per això, ara calia honorar un personatge laic que permetera continuar avançant en el reconeixement dels més eximis representants del binomi fe i cultura, sobre el qual descansen l’ideari i l’activitat de Saó.

Com a prolegomen de l’acte, que es materialitzaria la nit del 12 de juny, la revista preparà un quadern de luxe –tal com també havia fet en les dues ocasions anteriors– que pretenia «deixar record escrit del que Ventura ha representat per als valencians»; un monogràfic que veié la llum en el número 152 (corresponent a maig de 1992), i en què varen prendre part «un grup significatiu de persones unificades per l’estima que li tenen. No hi són totes –faltaria més–, però almenys aquestes representen un espectre qualitatiu de la vida ciutadana».

Entre els qui hi digueren la seua destacava Joan Fuster, que amb el títol «Quaranta-i-tants anys de Vicent Ventura» concretava «alguns detalls de la llarga i conseqüent amistat» que l’unia a l’homenatjat, en el que degué ser el darrer article periodístic que publicà el savi de Sueca, que moriria poques setmanes després. Tampoc no faltaren a la cita Josep Garcia Richart i Josep Iborra: el primer, amb una emotiva «Memòria de Marina» que estava dedicada a la companya de l’homenatjat, ja difunta; i el segon, amb un text titulat «Ventura, promotor cultural», en què evocava els anys de postguerra: quan el castellonenc «fou un motor important per impulsar projectes, iniciatives i empreses de caràcter cultural i polític».

Al voltant de la faceta política de Ventura giraven també les aportacions de Francesc Pérez Moragón i J. J. Pérez Benlloch, titulades «L’estimadíssim polític bandejat» i «Malament amb aquells i pitjor amb aquests», respectivament. «Amb el seu apassionament habitual, manifestat sincerament per poca ocasió que se li oferesca, el nostre amic s’ha guanyat enormes dosis de respecte i també una plaça pròpia entre els silenciables i els allunyats. Per incòmodes», assegurava Pérez Moragón. «No cal pensar massa què hauria estat de Ventura en un altre país, més civilitzat. Potser estaríem parlant» d’un «digne mereixedor de les més altes responsabilitats polítiques», diria Saó.

D’una altra banda, el quadern també incorporava articles de Francesc Asensi Hernàndez –«Honest de cara a Déu»–, Lluís Font de Mora –«Vicent Ventura i les agricultures valencianes»– i Manuel Muñoz –«Clàssics i barrocs». I encara, sota el genèric títol d’«Els amics de Ventura», breus escrits de record i homenatge de Manuel Vicent, Manuel Vázquez Montalban, Josep Lluís Blasco, Francesc de P. Burguera, Joaquim Maldonado i Antoni Espasa. Finalment, es tancava amb una llarga entrevista en què el protagonista feia un exercici de memòria històrica i biogràfica per a afirmar, entre d’altres coses, que som «un poble ambigu i, per consegüent, dèbil, que no potencia, amb un sentit suficient d’allò que el singularitza, les seues possibilitats».

Llegir, trenta-dos anys després, aquell número de Saó –que fou il·lustrat amb múltiples fotografies i uns excel·lents dibuixos d’Andreu Alfaro i Juli Sanchis «Harca»– és un exercici certament vivificant que ens ajuda a entendre qui som i d’on venim.

Revista número 501. Abril 2024.