Ventura i Estellés

Era així, amb els seus cognoms, que mon pare anomenava aquests dos grans amics seus, una amistat que va durar tota la vida, fins a la mort d’aquests dos homenots del País Valencià.

La casualitat va fer que Vicent Ventura i Vicent Andrés Estellés nasqueren el mateix any, i per això enguany, en aquest 2024, commemorem el centenari del naixement de dos periodistes, de dos hòmens valents i arriscats, de dues persones compromeses amb el redreçament nacional i la vertebració del País Valencià, d’un poeta i d’un polític, tots dos honestos i bons.

Vicent Ventura (Castelló de la Plana, 1924-1998) va viure l’exili després de l’anomenat Contuberni de Múnic, i per això, en tornar a l’Estat espanyol, el franquisme el va desterrar a Dénia, on diverses vegades vaig anar amb mon pare a visitar-lo. Fruit de la gran amistat de mon pare amb Ventura, aquest va ser el padrí de baptisme de la meua germana Matilde. En els meus anys universitaris a València, de tant en tant passava per Publipress, l’agència de publicitat que havia creat Ventura, per portar-li alguna cosa que m’havia donat mon pare per a ell o per recollir algun escrit que Vicent volia que llegira mon pare. També recorde anar a veure’l diverses vegades, amb mon pare, a sa casa, al carrer d’Alboraia 14, on hi vivia amb Marina, la seua dona.

També Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-1993), poeta, home bo com no n’hi havia, va ser desterrat (i despatxat), vergonyosament, del diari Las Provincias. I uns anys més tard d’aquell exili, Estellés, amb la seua dona Isabel, trobà la seua terra promesa a Benimodo, al costat de l’Alcúdia. Mon pare, el doctor Ramon Trullenque i l’entranyable Didín Puig eren els seus amics de tertúlia en el refugi en aquest poble de la Ribera Alta.

Però, si alguna cosa més uneix Ventura i Estellés (a part del seu amor a la llengua i al País Valencià), va ser l’odi que la dreta els hi tenia. Una dreta antivalenciana, analfabeta, cavernícola i retrògrada que odiava dos hòmens cultes i bons de veritat. La dreta valenciana (amb diverses sigles) sempre ha actuat atacant la cultura i la llibertat dels valencians. I Ventura i Estellés (amb Fuster, Sanchis Guarner, Ferrer Pastor, Enric Valor) representaven la cultura i l’anhel de llibertat dels valencians. Per això no he trobat gens estrany que la inquisició representada pel PP i Vox a les Corts Valencianes (amb un autoodi digne de ser psicoanalitzat) s’hagen oposat a commemorar l’Any Estellés.

Vicent Andrés Estellés, el fill del forner de Burjassot, amb els seus versos sobre la mort i l’amor, i Ventura, amb els articles a Valencia-Fruits, són els representants d’un poble que no vol morir. I és que Ventura i Estellés, amb el compromís de tots dos a favor de la justícia, la llibertat i els drets nacionals del País Valencià, ens són exemple en el nostre camí cap a la sobirania.

Revista número 506, pàg. 8. Octubre 2024.