Ventura i mon pare

Amb motiu del centenari del naixement de Vicent Ventura i Beltran, que commemorem aquest 2024, vull recordar en aquest article la sincera amistat que hi hagué entre aquest periodista i polític i mon pare.

Els primers records que tinc de Ventura –que era com mon pare l’anomenava– són de quan va ser acollit a Dénia a casa del canonge Josep Espasa. I és que pel fet de participar en l’anomenat Contuberni de Munic, Vicent Ventura, després d’un temps a París, en tornar a l’Estat espanyol, castigat pel règim franquista, s’hagué de confinar a Dénia. Recorde que diverses vegades vaig acompanyar mon pare a veure Ventura a aquesta vila de la Marina Alta, a portar-li alguns aliments i, el que més apreciava ell: tabac, ja que la seua situació econòmica era delicada.

Un altre record que tinc de Ventura és quan va vindre a l’Alcúdia el 1964, ja que, per l’amistat que tenia amb ell, mon pare li va demanar que fora el padrí de baptisme de la meua germana Matilde. Ventura, un home o bé agnòstic o ateu, per la seua relació amical amb mon pare va accedir a ser el padrí de la meua germana menuda, i per això encara conservem a casa cartes seues adreçades a la meua germana, on puntualment, cada Nadal, i pel fet de ser el seu padrí, li enviava les estrenes.

Més tard, en els meus anys a la Universitat, a València, jo anava a Publipress, l’agència de publicitat que va crear Ventura. Si no ho recorde malament, era un edifici pintat de verd, cantoner, a la dreta del Túria, més o menys a prop de l’església del Temple. Jo li portava, aprofitant que vivia a València, algun llibre, alguna carta o algun encàrrec que mon pare m’havia donat per a ell. O era Ventura que em telefonava on jo vivia, perquè passara per Publipress per donar-me algun article que havia escrit i que volia que jo el portara a mon pare (quan el cap de setmana tornava a l’Alcúdia), perquè se’l llegira i li donara la seua opinió. No cal dir que Ventura i Fuster, entre d’altres, també vingueren a l’Alcúdia quan, el 28 d’abril de 1951, es casaren els meus pares.

El record que tinc de Ventura és el d’un home honest i bonhomiós, valent, sorneguer i, sobretot, compromès amb el redreçament nacional i la vertebració del nostre país. Ventura va ser un polític atípic (com ho va ser també l’amic Francesc de P. Burguera), que anava amb la veritat per davant. Un polític honest i bo, que no era amic de mentides ni de mitges veritats. Un home políticament incorrecte, que considerava la política com un mitjà per a millorar les condicions de vida dels valencians. No com una manera d’enriquir-se, com han fet altres polítics. Per això, en la seua etapa política, Ventura (i també Burguera) mai va fer tripijocs ni malabarismes per quedar bé. I encara menys, ni l’un ni l’altre mai no es van enriquir ni es van embrutar les mans amb diners negres. Al contrari, van perdre diners per crear un espai polític.

També recorde Vicent Ventura al carrer Alboraia 14, ja que van ser diverses les vegades que havia anat a sa casa amb mon pare, a veure’l a ell i a la seua dona, Marina. Eren estones on passàvem enraonant en una tertúlia amena i sempre interessant. O les diverses vegades que havia vingut a l’Alcúdia, una d’elles per ser homenatjat pel Bloc de Progrés Jaume I del meu poble.

Ventura va compartir amb Estellés (del qual enguany també celebrem el centenari del naixement) l’odi que la dreta els hi tenia. Una dreta antivalenciana, analfabeta, cavernícola, violenta i retrògrada, que odiava aquests dos hòmens cultes i bons de veritat.

Cal recordar que la dreta valenciana (amb diverses sigles) i un diari del cap i casal, sempre agenollats i mirant reverencialment a Madrid, des de fa anys ha actuat atacant la cultura i la llibertat dels valencians. I no només de paraula, sinó que també ha encoratjat els grups violents perquè atemptaren contra Fuster, Sanchis Guarner, Pere Riutort, la Llibreria 3 i 4…

Ventura –juntament amb Estellés, Fuster, Sanchis Guarner, Ferrer Pastor, Enric Valor– va ser un home, més aviat un homenot (i no només pel seu físic corpulent) que representava, amb dignitat, la cultura i l’anhel de llibertat dels valencians.

Per això no he trobat gens estrany que els polítics que governen la Generalitat del País Valencià, amb aquesta nova inquisició representada pel PP i per Vox, a les Corts (i a alguns ajuntaments), i amb un autoodi digne de ser psicoanalitzat, no reconega el paper fonamental que va tindre Ventura en el redreçament nacional del País Valencià. Encara més: atacant la llibertat d’expressió, prohibeixen (anul·lant les subscripcions) la lectura de revistes com Saó, Camacuc o El Temps. Així com Ventura va ser un home que sempre va defensar la llibertat d’expressió, aquests polítics que ens governen són els representants que (si pogueren) cremarien els llibres i les revistes en un nou Fahrenheit 451. De fet, ja ho fan, prohibint revistes o anul·lant concerts i obres de teatre.

Sí que em sap molt greu que la jerarquia de l’Església catòlica, començant pels bisbes del País Valencià, callen (amagant-se darrere d’un fals neutralisme) davant la persecució de la nostra llengua per part de la dreta. Segurament, els bisbes valencians no han llegit la Regla Pastoral del papa sant Gregori el Gran, quan exhortava els pastors a alçar la veu davant les injustícies i anomenant mercenaris aquells que callen per por. Al segle VI, aquest bisbe de Roma, escrivia: «Sovint s’esdevé que hi ha alguns prelats poc prudents, que no s’atreveixen a parlar amb llibertat per por de perdre l’estima dels seus súbdits». I és que, com deia el papa sant Gregori el Gran, «callar i dissimular els defectes és el mateix que fugir quan s’acosta el llop».

Ara que celebrem el centenari del naixement de Ventura cal recordar (en contrast amb la dreta que ens governa) la seua claredat d’idees, plasmada en els articles que va escriure a Valencia-Fruits i a d’altres mitjans de comunicació, com Serra d’Or o el diari Avui. En aquest centenari del seu naixement, Ventura és, més que mai, un representant insigne d’un poble que no vol morir. I és que Ventura, amb el seu compromís a favor de la justícia, la llibertat i els drets nacionals del País Valencià, ens és un exemple en el nostre camí cap a la sobirania.

Revista número 501. Abril 2024.