Ventura i Soriano Bessó

La lectura de l’excel·lent quadern que Saó acaba de dedicar al centenari de Vicent Ventura, i que ha sigut coordinat Francesc Pérez Moragón, m’ha permés aprofundir en les relacions personals i professionals que aquest «castellonenc irrepetible» –en paraules de Vicent Pitarch– mantingué amb un dels fundadors de la nostra revista: Josep M. Soriano Bessó. Nascut a Alaquàs en 1944, Soriano s’havia format en els valors que impulsava la Joventut Agrària i Rural Catòlica (JARC), un dels moviments de renovació de l’Acció Catòlica; i, a finals de la dècada dels seixanta, es convertí en un periodista clau, ja que esdevingué el corresponsal al País Valencià de quatre publicacions catalanes: La Vanguardia, Tele/eXprés, Oriflama i Destino. I entre 1970 i 1972 participà, des de l’anonimat, en l’elaboració de Gorg, que fou el periòdic valencianista més destacat durant el franquisme.

D’aquesta manera, en 1974 –ara fa mig segle– i amb el títol País Valencià. Pels camins del retrobament, l’editorial Pòrtic li publicà un llibre que contenia una àmplia selecció dels articles, entrevistes i reportatges que, sobre actualitat valenciana, havia donat a la llum en les columnes dels esmentats diaris. Així, el volum –testimoni eloqüentíssim d’una època– s’estructura en sis apartats: «L’esclat universitari dels 60», «Allò que en dèiem “Nova Cançó”», «Lletres per a un poble famolenc», «Encara resta gent al camp», «Concili, preconcili, postconcili i altres històries que fan plorar» i «I a la base, un poble viu i dinàmic»; i a l’hora de buscar una persona que poguera prologar-lo Soriano no dubtà a demanar la col·laboració de qui, tan lluny com el mes passat, va qualificar com «un mestre, un guia que em va ajudar i m’orientà en els sis anys del meu compromís informatiu»: Vicent Ventura.

En el transcurs d’aquell text preliminar, tan expressiu i emblemàtic, l’homenot parlava d’«el periodisme que va més enllà»; i apuntava que «el periodista de debò» és aquell capaç «de respectar la llibertat del lector perquè es faça la seua pròpia idea de cada qüestió». A propòsit, asseverava que, al País Valencià, no hi havia massa ocasions de practicar aquest tipus de periodisme: mitjans «que ara semblen decidits a posar-se en la línia de periòdics regionals, eren en altre temps tancats a periodistes “inquiets”, dels quals es temia, amb raó, que alterarien l’immens avorriment en què havien acordat mantenir-se», apuntava amb notable ironia.

En aquest sentit, destacava que «el cas de Soriano Bessó és un dels més brillants i notoris», juntament amb els de Pérez Benlloch, Ferran Vidal, Maria Lluïsa Ortega, Jaime Millàs i d’altres. I lloava, esperançat, l’esforç que el jove alaquaser havia realitzat per portar, «a tot arreu on ha pogut, la notícia viva del País Valencià. Del seu retrobament, que constitueix un esforç cada vegada més ample i que inclou cada vegada més gent». Que era, a la fi, la idea que pretenia remarcar Ventura: la necessitat d’impulsar un periodisme «una mica més elaborat, una mica més permanent», capaç d’«interessar més gent en la informació sobre fets que ho necessiten». És a dir, la necessitat de crear un públic ampli, crític i de qualitat.

El pròleg acabava subratllant la importància de publicar més llibres com aquell, «per tal que la gent d’aquí i d’allà –d’aquí, especialment– s’adone de com són de difícils els camins del retrobament que anem fent, avançant malgrat tot –i gràcies al treball de persones com Soriano Bessó– un poc més cada dia». Eren els camins, resulta evident, «d’un país que ja anem fent», tal com cantava Raimon.

Revista número 502, pàg. 11. Maig 2024.