Ventura: l’Estat

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: L’ofici que em furtaren. La transició amb ulls de periodista.

Autor: Vicent Ventura

Editorial: Institució Alfons el Magnànim, València,

Any: 2024

 

El text de Vicent Ventura, fins ara inèdit, inclou una esclaridora contextualització del periodista d’investigació Francesc Bayarri. Bayarri expressa que el treball de Ventura no agradà a qui l’encarregà. Fos o no fos valencianista, qui suggerí a Ventura d’escriure la panoràmica en qüestió es trobà amb una anàlisi crítica de com anà el període transcorregut entre el tardofranquisme i l’immediat postfranquisme, una conjuntura fonamental per a comprendre, fins i tot, el temps vigent. I, és clar, Ventura, amb perfecte coneixement de causa sociològic i polític, del paratge del qual fou protagonista, defineix l’arquitectura del pacte transaccional transfranquista que posà les bases del règim present. I, segurament, per això no agradà.

Vicent Ventura ha confegit, de manera alliçonadora, un balanç polític valencià, que té més bast, entre els anys cinquanta i començament dels vuitanta. Saber copsar l’esperit del temps, i els seus paranys no és mai fruit de retrats estrafets, ni resultat d’atapeïments bibliogràfics mal digerits. La professionalitat del periodista (per això li “furtaren l’ofici”, a més de la participació en la conferència de Munic’62), que trepitja la ciutat, que coneix la textura dels pobles, que roman amatent a les conjuntures econòmiques, analitzades des de l’ambient possibilitador de Valencia Fruits, que vincula la dada al pols d’opinió, ha fet possible un estat de la qüestió i una visió de conjunt de gairebé trenta-cinc anys de l’espectre civil del país.

Ventura elabora un retrat d’època. El resultat, ben clar, acondueix el lector per espais socials i polítics d’una societat valenciana que comença a ser partícip de l’estabilització i d’un incipient ambient d’obertura del franquisme que, si volia romandre, ja no podia fonamentar-se en l’autarquia. L’autor, que provenia del falangisme ridruejista, coneixia els ressorts del franquisme evolutiu, i això era una carta a favor seu. Tot plegat, amb la lluita clandestina com a rerefons, podia fer pensar en el ‘principi esperança’, com enquadra Ventura. Un primer acte.

Hi ha qüestions que només les poden tractar qui ha estat protagonista dels fets. La vivència de situacions és un llibre. Els episodis viscuts per Vicent Ventura conflueixen en la caracterització sociològica, humana, del moviment neovalencianista, format els anys seixanta i projectat els anys setanta, i ressonen en la funció de ‘reconciliació’ del PCE.  Amb tot, a mesura que avançava la refundació reformista de l’estat espanyol, el principi esperança, orientat des d’aquest valencianisme renovat, anava evaporant-se a mans del segon ‘principi’, decisiu, de 1975 ençà fins: el realisme.

És en la substitució del principi esperança pel realisme polític dictat al futur sistema bipartidista –aleshores, d’UCD al fonamental PSOE– des de la “nova” arquitectura de l’estat fruit de la transacció entre les cúpules dels futurs partits governants i de l’oposició, que el paisatge polític traçat per Ventura cobra el seu màxim relleu. I és en aquest punt, en el detall de la substitució de la política horitzontal (esperança) per la política vertical (realisme), que la reflexió venturiana esdevé lliçó per a comprendre el succeït fins avui en el comú denominador de la política espanyola. Només hi ha una qüestió que escapa al nou ordenament: el fet nacional, contradicció principal aleshores (i ara). Ventura potser n’era ben conscient (i ho degué pagar en la seua pròpia trajectòria en temps del PSPV, quan fou encarrilat a la transformació).

L’agudesa de Ventura rau, precisament, a contrastar els projectes d’aquell ‘principi esperança’, que anava amarant, per exemple, en nuclis de professionals liberals (no seria el cas de Manuel Broseta, com es veié entorn de 1977-1978). Un principi que anava dotant els valencians, des de la base, d’un projecte de país que anava més enllà del grup d’intel·lectuals i d’estudiants. Era aquest efecte multiplicador, amb els nuclis comarcals més actius, el que calia tallar. I el pas cap a l’usdefruit de l’“oportunitat” era, al capdavall, socialitzar el ‘principi realisme’. Les bases de la contraofensiva espanyolitzadora, violenta, s’anaren definint –gradualment– entre 1974 i 1976. Ventura ho preveié.

L’edifici de la reforma monàrquica no admetia, és clar, la ruptura. Per aquest motiu, els quatre darrers capítols del compendi de Ventura, que arranquen amb “Els últims anys del franquisme”, tenen el màxim interés, car defineixen el desencadenant dels fets entre 1977 i 1982, conjuntura de greixatge (aquesta fou la funció de la UCD) del nou sistema que, definitivament, en modernitzà els mecanismes de control i de repressió a partir del 1982, amb l’hegemonia del PSOE com a nou partit-estat. Catorze anys de vida política –entre 1959 i 1973– foren condensats, en una direcció, entre 1973 i 1976. Comptat i debatut, “l’engolfament” (p. 113) referit per Ventura alguna cosa tindrà a veure amb la “nova” arquitectura de l’estat espanyol i les “expectatives” que en derivaven.

La capacitat d’anticipació dels fets de Ventura fa que L’ofici que em furtaren esdevinga un guiatge permanent, que pot cobrar encara més relleu tenint en compte un nou model historiogràfic emergent entre nous sectors intel·lectuals valencians que saben que els pobles no es redueixen a un fet cultural, ni a una realitat administrativa.