Vicent Ventura, el meu mestre

Vull deixar-ho clar des de l’inici: en la meua activitat periodística, en els anys de la meua joventut, vaig tindre un mestre, un guia que em va ajudar i m’orientà en els sis anys del meu compromís informatiu, en aquells turbulents anys del tardofranquisme. I ara ho explicaré amb brevetat, per no cansar el lector.

Vaig alternar els estudis dels darrers anys de la llicenciatura de Dret amb els cursos de Periodisme, a l’Escola que havia posat en marxa l’arquebisbe Marcelino Olaechea. Tenia clar que no volia exercir l’advocacia ni preparar oposicions, i em sentia atret pel món informatiu i la lletra impresa.

En la Facultat de Dret, entre els anys 1962 i 1967, vaig respirar el valencianisme que alumnes de cursos superiors havien sembrat en les revistes Diàleg primer, i després Concret. No recorde com vaig entrar en contacte amb Vicent Ventura, però fou ell qui em facilità fer les pràctiques, en el darrer curs de l’Escola de Periodisme, en el setmanari Valencia Fruits, amb J.J. Pérez Benlloch i Don Martí Domínguez. Fent el servei militar, vaig iniciar la col·laboració amb la revista Oriflama, i poc després, ja en 1969, abans de casar-me, em va requerir el mateix Vicent Ventura perquè ocupara la vacant de corresponsalia en el setmanari Destino i el diari La Vanguardia, que havia deixat J.J. Pérez Benlloch en marxar a Alacant a dirigir un nou diari vespertí.

Des de 1962, l’activitat periodística de Vicent, després de la seua participació en el «conturbenio de Munic», havia quedat reduïda als articles setmanals que publicava al Valencia Fruits sobre el Mercat Comú. Coneixia Horacio Sanz Guerrero, aleshores director de La Vanguardia, i sobretot a Álvarez Solís, cap d’informació nacional, i m’alliçonà sobre els temes que preferentment volien que informara. Aquells que els diaris de València no tractaven, perquè molestaven al governador civil i altres autoritats franquistes: activitats culturals valencianistes, denúncies de l’incipient moviment ciutadà, moviment estudiantil, mogudes obreres en les grans empreses, arbitrarietats des de l’arquebisbat contra els capellans i seglars renovadors, urbanisme incontrolable, etc.

Es donà el cas que, un any abans, fent jo el servei militar, vaig trobar feina a les vesprades en l’agència de publicitat Canut Bardina per a editar dues revistes dedicades als empresaris del joguet i de la confecció infantil. Una volta lliure de les obligacions militars, Canut Bardina em va introduir en tasques publicitàries que m’ocupaven tota la jornada, i això em dificultava generar informació per a cobrir les corresponsalies, a més de l’Oriflama.

Ho vaig comentar en les trobades que feien Ventura i Fuster els dilluns, a última hora de la vesprada, al quiosc de Dàvila, al passatge de la Sang. Uns dies després em telefonà Vicent per dir-me que ell i Fuster havien trobat la solució: havien parlat amb Santiago Ninet, amic de tots dos, i podia disposar d’una taula i un telèfon al seu despatx d’advocat, a canvi d’ajudar-lo en aquells temes lleugers que no requerien massa dedicació.

Les entrevistes i les informacions que vaig enviar, inicialment, a la revista Oriflama em facilitaren contactes en el món universitari i en el món del valencianisme. Joan Fuster em va suggerir que, a més a més de les cròniques a Destino, enviara algun reportatge llarg sobre temes d’interés periodístic que els diaris de València ignoraven. Fou Vicent Ventura qui me va suggerir abordar la problemàtica de l’arròs, o la que venia aflorant en l’horta de la ciutat de València arran de les expropiacions del Plan Sur, o del nou emplaçament de Mercavalència. El mateix Vicent demanà al reconegut fotògraf Paco Jarque, company seu en Publipress, que em proporcionara fotos de gran qualitat per a il·lustrar els textos.

Fou a primeries de 1970 quan Vicent em va requerir per a implicar-me en la revista Gorg. Em cità al seu despatx de Publipress per a explicar-me que Joan Senent els havia comentat, a Fuster i a ell, que la publicació, després de vora una any en el carrer, continuava donant pèrdues i que estava decidit a tancar-la. Vicent s’oferí a donar una solució a Senent, sempre que ho deixara en les seues mans. «Necessites que en la revista participe un periodista perquè agilitze el muntatge tipogràfic i genere alhora una dinàmica informativa que, sense eixir-se’n del marc de l’autorització com a “revista bibliogràfica”, amplie el ventall de temes i oferisca més atractius als lectors». Jo havia seguit la revista des dels inicis, i vaig entendre a l’instant els suggeriments que feia Vicent. Em digué que Enric Valor hi continuaria, però centrat en les atencions de promoció de la llengua, de relació amb els lectors i de la logística.

Em vaig comprometre a tirar endavant el projecte de canvi, amb una dedicació de dues hores tres dies per setmana. Acudia cada mes a la impremta a muntar les pàgines d’acord amb els nous criteris tipogràfics, i despatxava amb el senyor Valor el material que ens anava arribant, alhora que gaudia del seu mestratge lingüístic. D’acord amb els suggeriments de Vicent, i a partir dels temes abordats pels llibres publicats, vaig convidar a escriure especialistes en temes d’actualitat econòmica, cultural, urbanística, religiosa, etc., en noves seccions que ampliaven la base de lectors. «Has de tindre molt present –m’havia advertit Vicent Ventura en aquella mateixa conversa– que no aparega el teu nom en les pàgines de la revista. En la delegació provincial del Ministerio de Información y Turismo lligen les teues cròniques als mitjans informatius de Barcelona i els posaria en alerta. D’una forma o altra, voldran posar entrebancs».

No anava errat Vicent Ventura: el franquisme no podia suportar una publicació en valencià que anava guanyant-se el públic. Dos anys després d’augmentar el nombre de lectors i de subscriptors, el senyor Adrián Sancho Borja, delegat provincial, home a València del Ministerio de Fraga Iribarne, va aconseguir clausurar la revista.

Les notícies que anaven generant els canvis en la ciutadania valenciana en aquelles anys de finals de la dècada dels seixanta reclamaven més atenció periodística que la proporcionada per La Vanguardia i el setmanari Destino. Quan la família Godó compra el diari TeleExpres per convertir-lo en un vespertí aperturista de la mà d’Ibáñez Escofet, Vicent el va convéncer perquè publicara una crònica diària de l’actualitat valenciana. Eixe compromís informatiu requeria disposar de molta més informació de la que jo podia abastar. D’acord amb el mateix Vicent, vaig demanar treballar en equip a Ferran Vidal, redactor informatiu en la delegació de la cadena SER a València, amic de Vicent i col·laborador també del Valencia Fruits. Al mateix temps, vaig plantejar a Ferran Vidal integrar en l’equip a Xavier Ribera, que recentment havia acabat els estudis de Periodisme i d’Econòmiques, a qui jo havia conegut poc abans a través del mateix Vicent Ventura, però que al poc temps d’iniciar la participació en l’equip va tindre un greu accident automobilístic que el va deixar inactiu un llarg període.

En 1971, un grup d’empresaris valencians que es movien en la vessant més liberal del franquisme volgueren optar a la concessió de l’autopista que havia de construir-se de Tarragona a Alacant. Vicent Ventura els aportà un suport mediàtic en els mitjans informatius a què tenia accés, però el govern adjudicà la concessió a l’empresa Aumar, propietat del Banc Central i del Banc de València, en mans en aquells moments dels financers valencians Ignasi Villalonga i Joaquim Reig.

Vicent Ventura s’havia guanyat la confiança d’aquells empresaris emprenedors, i els va obrir els ulls de la importància, si volien defendre els interessos valencians, de tindre presència en les esferes de poder de Madrid. Acordaren sufragar les despeses de la candidatura de Paco Burguera i de Marcelino Alamar per a les eleccions al tercio familiar de les Corts Espanyoles. Ferran Vidal i jo vàrem ser requerits per Vicent per a reforçar el gabinet de premsa de la Caja de Ahorros de Valencia, de la qual era president Marcelino Alamar, que diàriament donava informació dels actes de la campanya.

Aquesta iniciativa, que volia ser un primer pas per a embrionar una plataforma política valenciana en aquells inicis del tardofranquisme, fou malbaratada pel governador civil. No volia que es repetira la sorpresa de les anteriors eleccions a procuradors familiars, guanyades inesperadament per José A. Perelló Morales, que no portava el suport dels jerarques del Movimiento Nacional. Aquesta vegada, des del Govern Civil, s’apostà fort per la candidatura de Jarabo Payá, mobilitzant els Consejos Locales del Movimiento i molts dels funcionaris de les delegacions provincials a València dels ministeris de Madrid.

Foren aquests els darrers contactes periodístics que vaig tindre amb Vicent. Un temps després, li vaig anunciar que els compromisos que havia anant adquirint en el cooperativisme m’impedien atendre les tasques informatives, cada volta més creixents. Ho va entendre, i m’esperonà a continuar en aquell camí que havíem iniciat pocs anys en arrere. Vicent tenia referències molt positives del cooperativisme de Mondragón, i s’alegrà quan li vaig transmetre el nostre compromís per a generar iniciatives en el cooperativisme de Treball Associat. Ja coneixia com anaven multiplicant-se els grups de la Cooperativa de Vivendes Populars, i celebrava l’encert de mobilitzar famílies dels pobles de l’Horta Sud per crear l’Escola Comarcal.

Vicent va ser el meu mestre i el guia que m’orientà amb Joan Fuster en els sis anys que vaig exercir el periodisme. I hi afegisc: vaig tindre en ell un referent impagable en el compromís tan estimulant, com ho era en ell, de fer País.

Revista número 501. Abril 2024.