Ventura, un rebel

Vicent Ventura en una caricatura d’Harca (1992).

A finals de la dècada dels anys seixanta i principis dels setanta, els temes valencianes tingueren una presència notable i eloqüent a Oriflama, la «Revista de la Joventut» que publicava el bisbat de Vic. I això fou, bàsicament, gràcies a l’acció de Josep M. Soriano Bessó, que des de 1968 n’havia esdevingut corresponsal per als temes de més avall de la Sènia. I, juntament amb la seua, també s’hi varen fer sentir les veus d’altres jóvens valencians, com ara Jesús Huguet i Xavier Ribera.

Signada, precisament, per Ribera, en el número 104 d’Oriflama (corresponent a febrer de 1971) veié la llum una ben interessant entrevista a Vicent Ventura que tenia com a eix central «la crisi de la taronja». Així, en el text de presentació s’asseverava que Ventura era una de les poques «personalitats immerses» en la «problemàtica peculiar» del País Valencià; «i per aquesta raó participa amb una animositat encomiable en el gran esforç de lluitar per una societat més justa». I, a més, s’anunciava que el propòsit de l’entrevista era «analitzar el pes vertader que encara té la producció de taronges dins de les possibilitats econòmiques amb què compta hui el País Valencià».

En les seues declaracions, l’homenot apuntava algunes «solucions urgents» a la crisi econòmica que en aquell moment travessava la citricultura, com ara que calia «parar de plantar tarongers» i «reestructurar tot el sistema de producció, començant per fer unes plantacions adequades a la demanda» i «una selecció de les varietats segons el terreny i el clima». Així mateix, també apostava per «empènyer una entrada al Mercat Comú en ple dret, per a poder equiparar almenys les taronges espanyoles amb les italianes». «La dificultat es constata», prosseguia, en el fet que «més de la meitat dels productors són petits propietaris». I, en aquest context –«s’arriba al contrasentit que hi ha propietaris que són quasi proletaris i passen per burgesos»–, considerava que «l’únic remei possible seria la cooperació»: «El llaurador valencià no té líders perquè no hi ha llibertat d’associació».

Finalment, i malgrat que el llaurador «intentarà aguantar en la seua professió» i que «si les taronges no li donen diners, plantarà faves o carxofes», concloïa que, tard o d’hora, la «civilització de la taronja» deixaria de ser «la reina de l’economia del país». I que «l’única salvació és fer una agricultura tan industrial com es puga, basada en un cost mínim i en un màxim rendiment». Era el diagnòstic d’un Vicent Ventura que, d’ençà la defenestració que havia patit arran de la seua participació en l’anomenat Contuberni de Munic (1962), s’havia refugiat en temes econòmics i relatius al Mercat Comú, sobre els quals publicava articles i anàlisis al setmanari Valencia Fruits. I, potser per això, en 1971 no s’estava de vaticinar, entre escèptic i honest: «Personalment, desitge un futur socialista. Però em fa la impressió que hi ha propietat privada per a molt de temps. No crec que la transformació d’una societat capitalista en socialista haja de fer-se per mitjà dels romanticismes revolucionaris dels universitaris». Així s’entén millor el que, fa un parell de mesos, Francesc Pérez Moragón explicà; que, en eixir del soterrar d’Emili Marín, Joan Lerma li va dir: «Ventura era un rebel». Un home que parlava sense embuts.

Revista número 503, pàg. 11. Juny 2024.