La revista degana en valencià

Veo que usted no es de aquí

26/04/2021

Como veo que usted no es de aquí, le diré que nuestra empresa también tiene párkings en Barcelona”. Si la primera part de l’enunciat no arribava a determinar què havia provocat la constatació que jo no era oriünd d’aquella ciutat, la segona part, però, ja va aclarir els pocs dubtes que, tanmateix, ens havíem pogut plantejar: jo era un foraster perquè parlava valencià. I, com que, a més, no canviava de llengua davant de la parla castellana del meu interlocutor, ja podíem concloure perfectament les coordenades a les quals pertanyia: Barcelona. Nord enllà, on són uns maleducats que s’encaboten amb el dialecto quan els parlen la lengua. Que ho han dit en la tele i li va passar al meu cosí d’Almendralejo. Aquesta conversa -que va durar a penes un minut- ja ens podia fornir material per al treball de tot un curs de sociolingüística, com tantes i tantes que vivim cada dia els qui no som valencianocallants; és a dir, els valencianoparlants conscients.

Ço passà en Alacant. No crec que el meu interlocutor fos més bel·ligerant en contra del valencià que molts d’altres que m’he trobat a València. De fet, la conversa fou molt cordial i l’home s’hi va mostrar molt atent. La qüestió és que la seua actitud responia a diferents estadis en l’estratègia d’aniquilació lingüística i nacional en els quals ens trobem segons la geografia. De manera inconscient, és clar; producte d’una programació i un adoctrinament real, no d’aquell que apareix en les portades de la premsa espanyola. A València, l’homòleg d’aquest alacantí no hauria gosat mai afirmar que jo no seria capicasalí de pedigrí, nissaga de huit cognoms que s’hi varen establir amb la host de Jaume I. A Alacant -i no és la primera vegada que em passa i és el pa de cada dia per als rebesnéts del tio Cuc- sí: puix parla valencià, no és de Alicante.

No es tracta tampoc d’una variable que vinga determinada per la quantitat d’ús diari de la nostra llengua. Si bé és de veres que a València és més fàcil sentir valencià espontàniament que a Alacant, la diferència -que també va per barris, com diu el tòpic- no és tan substantiva com per a determinar aquesta discriminació entre naturalització i estrangerització. El projecte espanyol per a Alacant està molt més avançat -en el nostre sud- i les estratègies d’estrangerització, també molt més avançades i molt menys desacomplexades que en altres latituds. Així, l’anècdota històrica de la pertinença del sud valencià a la corona de Castella en les primeres dècades de la conquesta cristina s’eleva a categoria i s’articula en base definitòria de la història de la ciutat. No només el present d’Alacant és castellà -cosa que a València no neguen: ho defensen amb urpes-, sinó que el passat també ho és i ho ha sigut sempre. Tan castellana com Toledo. Eixe és el seu programa, prou explícit, gens dissimulat. Si vosté parla valencià, és que ve de fora. I de fora vindran…

I ens escandalitzem quan ens refreguen a la cara eixe projecte sense màscara o anestèsia, però l’apliquen sistemàticament i amb determinació inasequible al desaliento e impasible al ademán cada dia, cada hora, cada minut. El mateix dia que tenia aquesta anècdota lingüística de la qual estic estirant el fil, el col·lectiu local de Ciudadanos es feia un vídeo amb el Benacantil de fons en què donava suport al seu candidat en les eleccions a la comunitat de Madrid i dícticament localitzaven el seu missatge “desde la playa de Madrid”. Sense complexos, com déiem. Un temps després, però, varen haver de fer marxa enrere i esborrar la publicació. Que se note el cuidado sin que se note el efecto, que va manar el seu avantpassat ideològic.

De tant en tant, se’ls escapa algun exabrupte colonitzador d’aquests. Com li va passar també a un regidor socialista (sic) de Gandia, que va afirmar que a la capital de la Safor estan encantats de ser “la platja de Madrid”. Si en la movida cantaven allò de “aquí no hay playa”, l’estat más descentralizado del mundo ha creat i fomentat una competició a veure quantes platges té Madrid (a propòsit, en té una amb bandera blava i no és cap acudit: comproveu-ho en la web del ministeri) i quina és més-platja-de-Madrid de totes.

314 25 d’abril més tard, encara no som del tot la seua platja, cosa que no està gens malament, es mire com es mire. Encara en quedem uns quants al país que “sí que som d’ací”, encara que la vista del nostre interlocutor no arribe a creure-s’ho del tot. Perquè Alacant és també la meua ciutat, i tant que sí. I hi he parlat i hi parle valencià sempre, a tot arreu i amb tothom, i m’hi he trobat molt poques reaccions negatives, entre les quals ni tan sols es pot comptar aquesta, ja que, com explicava, només m’ha proporcionat material per a una anàlisi del subconscient implícit que hi ha creat col·lectivament en el discurs, però que -repetisc- va ser formalment molt cordial. Tinguem-ho clar i actuem-hi en conseqüència: no som la seua platja. Encara no, almenys.

El sud és a tot arreu del nostre país. Hi ha molts suds. També al centre i al nord. No permetre que ens estrangeritzen també vol dir que no ens hi hem d’estrangeritzar nosaltres mateixos. Si el President de la Generalitat és de Morella, per què parla castellà sistemàticament quan es refereix al sud valencià? Per exemple. Es tracta de tot un símbol que esmena a la totalitat el compromís amb la normalització lingüística de la llengua pròpia que té -personalment i política, si ens hem de creure allò que afirma-. Més que no escandalitzar-nos quan se’ls escapa un exabrupte, actuem cada dia sense interioritzar el projecte polític que l’acompanya. Això és molt més útil. Al sud i a tot arreu. Perquè si hi ha molts suds que no estan al sud, demostrem que Alacant és Alacant i no és la platja de ningú. Que no quede per nosaltres. Que nosaltres sí que som d’ací. I tant que sí. Som fills del poble.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top