Veritats

25/03/2022

Títol: L’única veritat
Autor: Francesc Bodí

Editorial: Lletra Impresa. Gandia
Col·lecció: «Ovidianes», 9
1a edició: setembre 2021

L’única veritat, de Francesc Bodí, està estructurada en tres eixos temàtics. El primer du el títol «El cel del retorn» i enceta la novel·la quan Aurora Martí i Ulloa abandona l’Havana després de l’entrada de l’exèrcit revolucionari, on 68 anys abans havia arribat son pare, Josep Martí, fugint del seu present. Aurora, última descendent de la nissaga familiar, torna a casa buscant la veritat.

El coronel Francesc d’Assís Martí, l’avi d’Aurora, comença el segon eix, «El saló de la nissaga», un protagonista que ja ho havia sigut en una altra molt bona novel·la anterior de Francesc Bodí, Havanera. I el tercer eix, «Les preocupacions del segle», és una mena d’apunts d’història social, política i econòmica a la manera de coordenades que actuen com a rerefons d’una trama molt ben travada on res no és casual i tot resta molt ben embastat.

Aquests tres eixos no són hermètics; a poc a poc, van confluint i entrellaçant-se, i es configuren com un tapís de múltiples subtrames i diverses textures que s’estiren avant i arrere en el temps, amb anticipacions i retrospeccions constants. Aquest tapís narra la memòria d’un segle i mig –segles XIX i XX– i els personatges caminen sobre la revolució industrial i del petroli, les guerres carlistes, la crisi del 98 o la guerra civil espanyola… I si això és així pel que fa al temps històric, quant als espais abasta dos continents i distints escenaris: Alcoi, València, Morella, Reus, l’Havana, Miami i també Volves, un espai mític que Bodí havia emprat en altres novel·les com ara Volves i olives o Guerres perdudes.

L’única veritat, doncs, és un viatge al passat familiar on es descobreixen fets desconeguts, conflictes, secrets inconfessables, orgull, amor, odi, desitjos i desenganys que reflecteixen els enigmes de la condició humana. La novel·la fa evident que la realitat té distintes versions i planteja el paper fonamental que hi juga la ficció. Aquesta dicotomia va acompanyada d’altres: la de la irracionalitat/racionalitat, la de la fe/raó o la de la veritat/mentida… Unes dicotomies i uns temes que Bodí ha remarcat al llarg de la seua trajectòria literària, com ara l’atzar, el temps, la història, l’art o la literatura, també presents.

Tal com afirma Aurora en la pàgina 868, «la realitat és polièdrica i la història i les històries familiars poden tindre un passat embrollat ple d’errors i falsificacions»; l’autor vol dir-nos que no hi ha una única veritat, sinó moltes i diverses.

Francesc Bodí empra un llenguatge acurat i pulcre; un llenguatge precís i farcit d’imatges plàstiques i matisos; un llenguatge sonor, sensorial i directe, amb frases fetes i dites populars, usades sense afectació i molt ben integrades en el discurs. Aquesta riquesa de vocabulari i de recursos marca un ritme pausat i ens agafa de la mà des de la primera pàgina.

Dins de la fidelitat a la novel·la clàssica, una obra important que un bon lector no hauria de deixar passar.