Vers l’opció federal

05/06/2021

L’opció federal ha estat present des de fa ja dècades, en àmbits acadèmics el federalisme com model d’estat s’ha defensat des de la perspectiva de la racionalitat i la descentralització dels estats nació, o millor dit com superació del model una nació un estat. Hi ha fins i tot alguns professors que han dedicat gran part de la seua trajectòria professional a l’estudi de les experiències federals, tenint present la realitat que és Espanya, en tant en ella conviuen diverses nacions i altres territoris amb particularitats més aviat regionals, malgrat que el sistema constitucional sols reconeix una sola nació, òbviament la majoritària.
Els autors que he anat llegint, des que vaig escoltar parlar de federalisme al professor Murillo Ferrol quan era estudiant, com seria el cas de Ferran Requejo, han destacat que hi ha moltes figures o experiències federals, i també la complexitat i les dificultats amb les quals aquest model es pot trobar, ja que els sentiments, els greuges històrics, i la resistència dels nacionalismes “oficials” generen entrebancs que semblen irresolubles. Resumint: partint, com assenyalava el quebequés Alain-G.Gagnon, que la fórmula federal naix de la necessitat d’establir l’equilibri entre diversitat i unitat, facilitant la convivència en estats plurinacionals. Però, quin seria l’autèntic federalisme?
Els Estats Units, La República Federal Alemanya, Brasil, Mèxic, jurídicament són estats federals, realment aquest federalisme no fa més que distribuir competències dins d’una sola nació. El federalisme plurinacional es contempla per situacions com les de Gran Bretanya, Espanya, Canadà i algun que altre més. Doncs, a la vista dels darrers temps, especialment com a resultat de la declaració unilateral d’independència a Catalunya, o dels exemples dels referèndums a Quebec o Escòcia, així com per la Covi, el debat sobre l’opció federal, ha passat de ser un tema acadèmic i d’una part de l’esquerra a anar convertint-se en una alternativa possible.
He esmentat la pandèmia, i ho he fet puix amb ocasió de la lluita contra ella s’ha posat de manifest l’asimetria d’allò que anomenem Espanya, mostrant diferències i tensions que són l’expressió de la crisi del concepte de la nació única. Les reaccions del PP, CS, o Vox, expressen el nerviosisme del nacionalisme dominant, que és l’espanyol, a l’observar com algunes iniciatives estan obrint-se pas fins i tot en sectors del PSOE.
De moment parlem d’indicis, d’idees poc definides, i de resistències. Si ens situem, però, en el camp de les idees, pot haver molt a debatre, si les dificultats es posem per davant, si els apriorismes són inamovibles, la cosa es pot complicar, i tan a priori pot estar allò de “la unidad inquebrantable d’ Espanya”, com exigència de l’independència de Catalunya.